EL CATALÀ LLENGUA DE SEGONA.

‘Té gràcia estudiar en una universitat que es diu Pompeu Fabra i no fer cap classe en català’.
Aquesta és la frase que dijous va escriure en un piulet a Twitter, una estudiant de primer d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Un piulet que ha tingut una enorme difusió i qua estat repiulat més d’un miler de vegades. No revela un cas excepcional a les aules de les universitats del país, sinó que constata una realitat cada vegada més freqüent, la del català com a llengua de segona.

 

PERSECUCIÓ DEL CATALÀ

“Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado.” La voluntat central de fer minvar la llengua i la cultura de Catalunya es va accelerar el 20 de febrer del 1712 a Madrid, quan es varen dictar les famoses instruccions secretes als corregidors del territori català.

 

Durant el període franquista (1939-1975), el català va ser objecte d’una agressió brutal i va quedar reduït a l’ús familiar. El castellà va passar a ser l’única llengua de l’ensenyament, de l’administració i dels mitjans de comunicació. Tant a l’interior de Catalunya com a l’exili, va haver-hi diverses iniciatives com llibres i campanyes per suplir el silenci imposat pel règim. Es va propiciar l’exclusió total de l’idioma català del sistema educatiu (va ser relegat a l’esfera familiar), en el qual es van arribar a utilitzar en alguns llocs mètodes en els quals els propis alumnes havien de denunciar a l’alumne que parlés català.

 

La gairebé total exclusió del català del sistema educatiu i les severes limitacions al seu ús en els mitjans de comunicació de masses durant tots aquests anys, va tenir conseqüències de llarga durada i que estarien presents anys després del final de la dictadura, com s’observa en les altes taxes d’analfabetisme en català que es dóna entre les generacions escolaritzades en aquests anys: el 1996 solament un terç del tram d’edat comprès entre els 40 i els 44 anys era capaç d’escriure en català, parlat pel 67 % dels censats, xifres que descendien al 22 % dels majors de 80 anys capaços d’escriure en català amb un 65 % de parlants.
Franco va declarar l’any 1939: «La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l’espanyola.»

 

El resultat va ser una desaparició gairebé total dels llibres impresos en català fins a l’any 1946.
El català contemporani, és el català que més ha patit la pressió del castellà i el que té més influència castellana, tant a nivell sintàctic com lèxic i fins i tot fonètic. Aquesta forta influència castellana es va accentuar durant el segle XX per la immigració massiva procedent de regions castellanoparlants de l’estat espanyol, que a diferència de les anteriors no es van poder integrar lingüísticament i van conservar l’ús social del castellà. D’altra banda, una de les seves particularitats majors és, especialment a l’escrit, i no tant a l’oral, la influència important i creixent de sintaxi i lèxic castellans per culpa del procés de castellanització de la llengua catalana. La realitat sociolingüística de la catalanofonia provoca que en molts àmbits socials i fins i tot familiars penetri el castellà, àmbits informals que sempre havien estat de clar predomini de la llengua catalana. Tot plegat accentua el bilingüisme.

 

Les polítiques lingüístiques catalana, valenciana i balear, no coordinades, han augmentat amb més o menys èxit l’oferta oficial en l’idioma autòcton, tant a l’educació com a les administracions, sobretot a les regionals i locals; el Principat és on aquesta aposta ha estat més ferma, tot i que encara queden àmbits on el català encara no és una llengua normalitzada, com en el món de la justícia.

 

Altres circumstàncies no polítiques també afecten el futur del català. L’assignatura pendent es troba al carrer i, sobretot, a les zones urbanes i entre els joves, en què, a diferència del món oficial, en decreix l’ús a favor del castellà, just al contrari del que hi passava durant el franquisme. Una altra assignatura pendent és la normalització del català en àmbits on és pràcticament inexistent, com ho és en el món de la justícia, en el cinema, en els videojocs, en els prospectes farmacèutics etcètera. Ni tan sols a Catalunya, on ha estat més clar l’esforç normalitzador, no ha conclòs ni ha tingut efectes absoluts. La presència aclaparadora del castellà, el francès i l’italià, molt més forts i reconeguts per motius diversos (polítics, econòmics, històrics, demogràfics, etc.), llasta l’avenç de l’ús social del català i fins i tot n’afecta la genuïnitat lèxica i gramatical.

 

El futur del català dependrà, entre altres factors, del fet que n’augmenti i se’n coordini l’oferta per part de governs, empreses i entitats, però, també i sobretot, del fet que institucions i persones, catalanòfones o no, vulguin i puguin percebre’l d’una altra manera. Per viure amb garanties a la llarga, caldrà que la societat en conjunt li atorgui una consideració, un un estatus que el faci necessari.

DEFENSAR EL BILINGÜISME ÉS FIRMAR LA SENTÈNCIA DE MORT DEL CATALÀ, QUE ÉS UNA LLENGUA NO SOLAMENT FEBLE, SINÓ MALALTA.

 

Perquè, si Catalunya no defensa la seva llengua natural, la seva llengua vernacle ¿a què estem jugant?
 La llengua és l’ànima d’un país i un país que menysprea la seva llengua fins al punt de condemnar-la a mort no té cap dret,només té dret a ser un país esclau, que és el que encara som ara.

 

S’invoca el famós bilingüisme. El bilingüisme és la mort per a la llengua més feble. Carner, Pla, Rodoreda, entre d’altres, ho han dit.CATALUNYA NOMÉS EN TÉ UNA, DE LLENGUA, I AQUESTA ÉS EL CATALÀ.  Defensar el bilingüisme és firmar la sentència de mort del català, perquè el català és una llengua no solament feble, sinó malalta. La convivència amb la llengua castellana ha portat la catalana a l’estat en què actualment es troba. A un estat d’empobriment miserable en què la idiosincràsia de la llengua catalana, la sintaxi, el lèxic, s’està perdent cada dia més per establir-se com a ideal el calc del castellà. Els pronoms febles s’evaporen, la duplicitat d’esses sonores i sordes és ja un pàl·lid record. Amb els disbarats que això facilita.

 

Per sort, tinc poca memòria i no recordo els innumerables disbarats que se senten a les ràdios i televisions del país. La presència constant de la llengua castellana està produint aquests estralls. El català s’està fonent dins del castellà i acabarà sent un dialecte sense gràcia de la llengua d’Espanya.

 

 Els nostres polítics més tradicionalment catalans, els d’Esquerra Republicana i els de la convulsa i terminal Convergència, veig que la llengua catalana i la seva supervivència no els importen gens.  Ells només volen vots i estan disposats a comprar-los pagant-ne el preu que sigui: la seva ànima. Si he d’acabar vivint en una república anodina, sense tremp intel·lectual, que parla en castellà, més m’estimo continuar en la monarquia anorèxica en què visc ara. Com a mínim tindré clar qui és el meu enemic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada