La guerra de Cuba és el conjunt de conflictes bèl·lics que precediren la independència de Cuba i que hom agrupa en tres guerres: la dels Deu Anys (1868-78), la ‘‘guerra Chiquita’’ (1878-95) i la de la Independència (1895-98); la intervenció dels EUA a favor dels independentistes —secessionistes o insurrectes, i popularment mambises— caracteritzà la fase final de la tercera conflagració (guerra Hispano­nord-americana).

L’aportació catalana a la guerra fou el batalló de Voluntaris que, organitzat i equipat per la diputació de Barcelona, desembarcà a l’Havana l’any 1869. Els interessos catalans a Cuba eren molt importants: una nodrida i pròspera colònia, propietats, inversions i un mercat molt interessant per a les exportacions de productes agrícoles i industrials catalans. Donen fe de la sensibilitat de Catalunya envers els problemes que plantejà la guerra de Cuba la creació de la Comissió Permanent per a la Defensa dels Interessos Espanyols a Cuba i la fundació del Banc Hispanocolonial, l’any 1875, de capital bàsicament català, creat per tal de posar remei a la crítica situació de l’illa. Entre els independentistes d’origen català cal destacar el general Josep Miró i Argenter, cap de l’estat major d’Antonio Maceo i cronista de la guerra, Lluís Robau, el general més jove de l’exèrcit cubà, i Tomás Estrada Palma, primer president de la República independent de Cuba.

Catalunya tenia vincles estrets amb l’illa, de manera que les conseqüències foren molt diverses. Per pal·liar les pèrdues econòmiques, el 1900 es va començar a planejar la construcció a Barcelona d’un port franc “com el d’Hamburg”. Mai no es va fer. La iniciativa va donar origen, però, al Consorci de la Zona Franca de Barcelona. El 1904, en part amb capital repatriat de Cuba, es va fundar la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears.

Barcelona, 30 de gener de 1899. Atracava al port el Chateau Laffitte —de pavelló francès—, procedent de Cienfuegos (Cuba). El Chateau Laffitte havia sortit amb un passatge inicial de 1.264 persones: 76 civils i 1.188 soldats de la Tercera —i definitiva— Guerra de Cuba (1895-1898); la immensa majoria, catalans. Durant la travessia hi van morir 53 soldats que havien embarcat malalts. Segons la documentació del vaixell, els seus cadàvers van ser llançats a alta mar, per evitar el contagi a la tripulació i a la resta del passatge. El cas del Chateau Laffitte destaparia un escàndol que ja era un secret a veus: la desídia intencionada del govern espanyol, presidit pel liberal Práxedes Mateo Sagasta, en la gestió sanitària dels soldats malalts de la Guerra de Cuba.

“Més es va perdre a Cuba” és una dita que té el significat d’un epitafi. A Catalunya, una de cada vint famílies hi va perdre una persona (morta o perpètuament malalta). Aquesta xifra es duplicava a les grans ciutats del país (una de cada deu a Barcelona i a Reus) i era especialment visible als barris obrers. En aquella època, la llei permetia (i promovia) l’exempció del servei militar pagant a la hisenda pública espanyola 1.500 pessetes (l’equivalent a 50.000 euros). D’altra banda, les xifres d’aquella tragèdia sanitària destapen l’existència d’una opaca xarxa de corrupció, dirigida per un contuberni de polítics i militars de la metròpoli, i militars i latifundistes de la colònia, que s’alimentava amb els fons públics destinats a la manutenció i a la sanitat dels soldats.

El govern Sagasta —i la trama de corrupció que s’ocultava darrere el negoci de la Guerra de Cuba— temia que la suma de la repatriació massiva dels soldats supervivents i de la contestació social a aquella tragèdia pugués derivar en una autèntica revolució. I per això, inicialment, els supervivents d’aquella massacre van ser repatriats en comptagotes. Els primers catalans de Cuba van arribar a Barcelona el 26 de setembre de 1898 en el més absolut anonimat. Eren 32 soldats: 2 voluntaris i 30 de lleva. Van ser ignorats totalment per les autoritats civils i militars locals. En termes col·loquials, diríem que a l’Estació de França (van arribar en tren via Cadis i Madrid) no hi havia “ni la iaia”. En el decurs de les setmanes immediatament posteriors, en van morir 7 a causa de les malalties.

La cobertura mediàtica d’aquell primer retorn va ser extremadament discreta. A més estirar, una pobríssima nota de premsa situada als racons de les pàgines interiors. Però, passades unes setmanes, aquella estratègia se’ls va revelar esgotada. L’exèrcit espanyol ja s’havia rendit (12/08/1898), i el president nord-americà, el republicà William McKinley, havia estat informat que els camps de presoners eren una tragèdia: el govern espanyol s’havia desentès totalment dels seus soldats ferits o malalts; i l’única atenció que rebien venia dels organismes internacionals. Llavors va pressionar Sagasta per obrir una conferència de pau amb el propòsit, entre altres, d’obligar el govern espanyol a repatriar aquells milers de presoners de guerra.

Precisament, el passatge del Chateau Laffitte procedia del camp de presoners de Santiago de Cuba. Però, el govern Sagasta va confiar la repatriació a companyies navilieres de saldo —de pavelló francès i alemany— sospitosament relacionades amb els negocis d’exportació de vi de Jerez participats per Juan Manuel Sánchez y Gutiérrez de Castro, duc d’Almodóvar i ministre d’Estat. Aquelles rateres no serien més que la puntada que rematava aquella tragèdia. La premsa de l’època (La Vanguardia, 31/01/1899) descriu el Chateau Laffitte com un autèntic vaixell de la mort: “Los soldados eran inmundos depósitos de escuálidos muchachos… y cuentan que la muerte misma les ha ido haciendo sitio por el camino. Cincuenta y tres cadáveres fueron arrojados al agua”.

Al Chateau Laffitte, com a qualsevol vaixell de la mort, al marge del ranxo, s’especulava amb els aliments bàsics: “Detalle que confirmaron todos los repatriados enfermos, relativos a los precios que imperaban en la enfermería: un vaso de agua sucia, una peseta, y pocos días antes de tocar en Santa Cruz de Tenerife, dos pesetas; seis higos, tres reales, un pan, seis y una botellita de leche, cinco pesetas”. El 1899 el salari base diari estava situat al voltant de les 3 pessetes; per tant, al Chateau Laffitte, un indecent menú consistent en un tros de pa, sis figues, un got d’aigua bruta i una ampolla de llet (a la salut d’Almodóvar) costava l’equivalent a 100 euros que els soldats —els que podien— havien de pagar de la seva butxaca.

Soldats catalans al port de Barcelona que retornen de la Guerra de Cuba. Dibuix de Lluís Graner / Font: MNAC


La premsa va revelar que el Chateau Laffitte no era el primer vaixell de la mort que atracava al port de Barcelona. Però sí que era el més gran, i això provocaria una onada d’indignació que destaparia l’escàndol: “Los que traen los vapores extranjeros (…) absolutamente todos vienen quejosos de la manera como se trata á los enfermos, precisamente á los que más cuidados requieren (…) creen que los que entran en la enfermería no han de llegar á tierra para contarlo”. Sagasta no va dimitir. I paral·lelament, la premsa de Madrid (5 d’octubre de 1898) posaria totes les màquines a fabricar una intensa campanya de descrèdit contra la burgesia catalana (acusant-la d’enriquiment il·lícit durant la guerra), i contra la reivindicació autonomista catalana (acusant-la d’antipatriòtica i d’antiespanyola).

El jove Josep Conangla (Montblanc, 1865 – l’Havana, 1965) era un afortunat dins de la desgràcia que suposava haver de fer la guerra a Cuba. Recluta a la força, no va disparar un sol tret en tres anys i gràcies als contactes familiars va poder seguir el conflicte des de les oficines administratives de les casernes espanyoles. Tenia 23 anys quan el 1898 va acabar la guerra i va ser repatriat a la metròpoli derrotada per la intervenció dels Estats Units. Conangla, però, va emigrar a Cuba el 1905, enamorat d’aquelles ànsies de llibertat que va copsar en els rebels, i desencisat de l’Estat centralista i en crisi que era Espanya. Les seves experiències de la guerra van ser cabdals per perfilar la seva figura com a referent del nacionalisme català.


Conangla era de Montblanc (Conca de Barberà). La guerra va interrompre els seus estudis de Dret i va decidir dedicar-se al periodisme —també va ser un prolífic poeta—. Va ser un personatge de referència de la comunitat catalana a Cuba, sent president del Centre Català, probablement el primer grup nacionalista que va utilitzar la bandera estelada com a símbol —a partir del 1911—; va dirigir mitjans com Nova Catalunya i Revista Parlamentaria de Cuba, i va escriure de manera abundant sobre la qüestió nacional de la seva pàtria d’origen. Roy destaca que un dels moments més feliços de la vida de Conangla va ser quan el 1928 va lliurar a Francesc Macià, de visita a l’Havana, l’esborrany d’una Constitució que havia redactat per a una futura República Catalana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada