Daniel Cardona va ser un dirigent històric del nacionalisme català de la primera meitat del segle. XX, va pertànyer a Unió Catalanista, Estat Català, Bandera Negra, Front Nacional de Catalunya i va ser el fundador de Nosaltres Sols!
Gran seguidor del model Irlandès va tenir molt clar des del primer moment que Catalunya només podria ser lliure des del nacionalisme català d’acció més directa i amb la unitat de tots
els patriotes.

Per nosaltres ell és totalment el nostre referent, un nacionalista ferm, la seva ideologia era Catalunya per damunt de tot. Ell no pensava mai amb si eres d’esquerres o de dretes, solament pensava com fer possible la plena sobirania del nostre país.

El pas del temps sempre l’hi ha donat la raó, només n’hi ha una forma d’aconseguir la llibertat nacional, amb sacrifici i heroisme, amb el cap ven amunt i defensant la República Catalana fins a veure el somni fet realitat. La Independència no solament s’ha de proclamar, el més important és saber defensar-la davant els enemics de la Pàtria, que l’únic que volen és la desaparició de la nostra identitat. Ara, els nostres polítics, segrestats per l’estat espanyol estan sent jutjats a Madrid pel referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i la posterior declaració de la República Catalana, però ells van preferir deixar-se segrestar per un estat estranger com és espanya i segurament hauran de seguir segrestats durant anys a l’estranger per no voler aplicar del tot els resultats democràtics del nostre referèndum nacional.

Si ara els nostres polítics haguessin tingut la intel·ligència i l’orgull patriòtic de Daniel Cardona haurien lluitat per defensar la Independència del país, nosaltres els nacionalistes radicals, l’octubre del 2017 vam participar tant l’1 d’octubre com a funcionaris de la Generalitat guardant les urnes com també defensant els col·legits electorals davant les forces d’ocupació. Durant tot el mes d’octubre de 2017 vam estar preparats per defensar el nostre país, teníem les botes i roba preparada per sortir a defensar la nostra sobirania, però no patiu companys, aquest dia està cada cop més a prop, i quan sortim de veritat al carrer, no serà per una manifestació o concentració sinó per defensar el nostre país i fer fora els funcionaris
espanyols de la nostra pàtria, tots els nostres pensaments seran per Daniel Cardona i pels seus companys de Nosaltres Sols!, gràcies a Daniel Cardona nosaltres estem aquí i encara existim, ell ens va ensenyar el camí que hem de fer si de veritat volem ser d’un país normal.

El seu ideari va ser i és, Catalunya, Catalunya i Catalunya, sense lluites
partidistes que el que fan és afeblir la nació catalana, simplement volem la normalitat de la nació, perquè si no hi ha justícia, no hi haurà pau i si no hi ha llibertat no ni hi haurà concòrdia.

Daniel Cardona va començar a la Unió Catalanista, el partit polític que va fer renéixer els esperits dels catalans adormits, que ens van ensenyar la nostra història i va ser el punt de referència del jovent català a principis del segle XX, i va acabar amb el Front Nacional de Catalunya on va ser un dels fundadors a la tardor del 1939. Ara és el nostre moment, cal un partit veritable nacionalista català per acabar la feina de la Unió Catalanista i de Daniel Cardona, un partit que defensi els resultats de l’1 d’octubre de 2017, però recordem també que sempre hem de tenir clar que hem d’estar més units entre germans que mai, no ens podem permetre cap classe de baralles entre nosaltres, encara que segurament tinguem pensaments diferents, el nacionalisme unitari sempre s’ha de mantenir unit per la memòria de Daniel Cardona, tenim l’obligació de fer-ho possible sense discrepàncies i sense cap mena de personalismes.

Avui recordem a un heroi oblidat de Catalunya, i recordem que la millor defensa és un bon atac.

Visca la Pàtria i Visca la Llibertat!

Quin govern impedeix que el català sigui oficial al Parlament Europeu?
Quin govern obliga a etiquetar en castellà?
Qui pateix, a les terres de parla catalana, discriminacions lingüístiques contra el nostre propi idioma?
Qui legisla per tal que el català sigui prescindible per viure a casa nostra?
Amb un Estat català, tenim una possibilitat que el nostre idioma se’n surti. Altrament, ho veig molt magre.

La situació de la llengua catalana, diguem-ho sense embuts, és inquietant. El cataclisme que va suposar la imposició d’una altra llengua a casa nostra ha estat demolidor, és cert. Però la recuperació d’algunes llibertats democràtiques no ha impedit que la llengua dominadora mantingui uns privilegis que es nodreixen de l’espai cruspit a la llengua catalana.

Llevat d’unes poques excepcions, el nivell lingüístic és deplorable. Realment deplorable. Formalment són textos en català, és clar, però en realitat són textos en catanyol. La situació, tanmateix, no és inquietant només per aquesta raó. Ho és, sobretot, perquè estem parlant de joves escolaritzats en català
Els joves són el futur, ells són els qui faran que la llengua catalana perduri o que es converteixi en un dialecte de l’espanyol. I, en aquest sentit, és preocupant que hi hagi tants joves catalans amb greus problemes d’escriptura i d’articulació d’un discurs en català.

Tinguem-ho ben present: si una llengua no és imprescindible per a viure en el territori que la té com a pròpia és perquè n’hi ha una altra que n’ocupa el lloc. Hem d’interioritzar que ningú no parlarà la nostra llengua si nosaltres no la parlem, que ningú no la respectarà si nosaltres no la respectem.

Ens cal reaccionar, perquè creure que la llengua catalana ja està normalitzada ens converteix en perpetuadors inconscients de la seva marginalitat.
El català contemporani, és el català que més ha patit la pressió del castellà i el que té més influència castellana, tant a nivell sintàctic com lèxic i fins i tot fonètic. Aquesta forta influència castellana es va accentuar durant el segle XX per la immigració massiva procedent de regions castellanoparlants de l’estat espanyol, que a diferència de les anteriors no es van poder integrar lingüísticament i van conservar l’ús social del castellà. D’altra banda, una de les seves particularitats majors és, especialment a l’escrit, i no tant a l’oral, la influència important i creixent de sintaxi i lèxic castellans per culpa del procés de castellanització de la llengua catalana. La realitat sociolingüística de la catalanofonia provoca que en molts àmbits socials i fins i tot familiars penetri el castellà, àmbits informals que sempre havien estat de clar predomini de la llengua catalana. Tot plegat accentua el bilingüisme.

Com volen que no s’empobreixi si a les grans urbs sols es parla castellà?

Tancar els ulls a aquesta realitat és fer l’estruç, amb les conseqüències que això comporta! No cal que diguem que no passa res! perquè sí que passa i cap govern no ha fet res per pal·liar-ho, però és que som nosaltres mateixos els que hem de mantenir la llengua, a casa.
El futur del català dependrà, entre altres factors, del fet que n’augmenti i se’n coordini l’oferta per part de governs, empreses i entitats, però, també i sobretot, del fet que institucions i persones, catalanòfones o no, vulguin i puguin percebre’l d’una altra manera. Per viure amb garanties a la llarga, caldrà que la societat en conjunt li atorgui una consideració, un un estatus que el faci necessari.

Perquè, si Catalunya no defensa la seva llengua natural, la seva llengua vernacle ¿a què estem jugant?

La llengua és l’ànima d’un país i un país que menysprea la seva llengua fins al punt de condemnar-la a mort no té cap dret,només té dret a ser un país esclau, que és el que encara som ara.
S’invoca el famós bilingüisme. El bilingüisme és la mort per a la llengua més feble. Carner, Pla, Rodoreda, entre d’altres, ho han dit.CATALUNYA NOMÉS EN TÉ UNA, DE LLENGUA, I AQUESTA ÉS LA CATALANA. Defensar el bilingüisme és firmar la sentència de mort del català, perquè el català és una llengua no solament feble, sinó malalta. La convivència amb la llengua castellana ha portat la catalana a l’estat en què actualment es troba. A un estat d’empobriment miserable en què la idiosincràsia de la llengua catalana, la sintaxi, el lèxic, s’està perdent cada dia més per establir-se com a ideal el calc del castellà. Els pronoms febles s’evaporen, la duplicitat d’esses sonores i sordes és ja un pàl·lid record. Amb els disbarats que això facilita.

Per sort, tinc poca memòria i no recordo els innumerables disbarats que se senten a les ràdios i televisions del país. La presència constant de la llengua castellana està produint aquests estralls. El català s’està fonent dins del castellà i acabarà sent un dialecte sense gràcia de la llengua d’Espanya.
Els nostres polítics més tradicionalment catalans, els d’Esquerra Republicana i els de la convulsa i terminal Convergència, veig que la llengua catalana i la seva supervivència no els importen gens. Ells només volen vots i estan disposats a comprar-los pagant-ne el preu que sigui: la seva ànima. Si he d’acabar vivint en una república anodina, sense tremp intel·lectual, que parla en castellà, més m’estimo continuar en la monarquia anorèxica en què visc ara. Com a mínim tindré clar qui és el meu enemic.

Visca Catalunya!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada