“Tinent la bandera nostra reial en les mans, lo senyor rei nostre avi
n’Anfons, digué aquestes paraules; jo us do la bandera nostra antiga del
Principat de Catalunya, la qual ha un singular privilegi […] que és pur e
net e sens falsia e màcula alcuna.”
Tal episodi, fou invocat per nostre rei en Martí durant l’obertura de les
corts celebrades a Perpinyà l’any 1406.
Formava part d’una llarga lloança al Principat i, encara més, a la catalanitat. Una catalanitat l’orgull de formar part de la qual emanava de la valentia amb què els naturals del país responien a la responsabilitat cívica que els corresponia com a poble lliure. Diem que la llur liberalitat l’han mostrada ab gran honor.
Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats
com vosaltres? […] Perquè, qui vol considerar vostra gran llealtat amb la
qual havets servit vostre senyor, vostre gran ardiment e treball cercant
vostre valor, e així mateix vostra liberalitat, mostrant vostre gran honor,
bé pot dir que aquesta liberalitat e ajuda compliren l’honor de llur senyor
en los seus dons.
És a dir, que en temps de la monarquia catalana, el rei, això és, el govern, actuava d’acord uns interessos de la terra aviat projectats sobre les institucions pròpies del Principat de Catalunya; com a tal, els catalans eren dipositaris de certes garanties i també d’unes responsabilitats cíviques el compliment de les quals equivalia honrar el monarca en tant que tòtem del benestar del país. Foragitada nostra monarquia i assentada una nissaga forastera, les institucions que he mencionat seran aquest nou tòtem.
La lògica atàvica impregnà el caràcter dels catalans; el servei al rei quedava supeditat a l’interès del conjunt de pobladors de Catalunya, els quals romanien guardians de llur pròpia llibertat a través del servei al Principat en tant que garant de les mateixa. Individualistes, sí, però entenent que llur òptim desenvolupament personal, egoista, era impossible sense el servei a la col·lectivitat.
Tal capteniment envaïa la rauxa dels defensors de la pàtria el 1714. La guerra havia començat com un autèntic conflicte civil entre catalans, en tant que, recordem-ho, Felip V jurà l’Estat Català i els defensors de Carles no esgrimien al principi, com ja demostrà Núria Sales, cap mena de garantia segons la qual llur candidat anés a millorar la situació institucional del país. No existí cap tria entre llibertats i absolutisme, en tant que Catalunya era un Estat formalment sobirà i aquest absolutisme no ho posava en dubte. Els catalans triaren el cavall a ulls de tothom guanyador, i Felip maquinà el seus plans, la fundació d’Espanya, no com a reforma, sinó específicament com a càstig. I així, en les acaballes del conflicte, la guerra havia perdut el seu component d’enfrontament civil per esdevenir un autèntic esforç de supervivència on nostres antics conciutadans guardaren tant com pogueren aquella bandera nostra antiga del Principat de Catalunya, la qual ha un singular privilegi […] que és pur e net e sens falsia e màcula alcuna. Contra un pretendent el qual anhelava que los catalanes no recuerden que fueron
libres, s’alçaven els fills del rei Martí, orgullós en el fet que no hi hagués
poble en lo món així franc de franqueses e llibertats com vosaltres. Fills
empesos encara per aquella gran llealtat amb la qual servits vostre senyor; havent esdevingut tal senyor les seves institucions, davant una monarquia la qual havia deixat de perseguir els interessos de la terra. I quina victòria obtingué l’enemic. Una victòria tan obscenament pregona que aconseguí trencar i pervertir la idiosincràsia dels fills del rei Martí.
Poc a poc i a través dels segles, més i més catalans anaren entomant sense caràcter la bandera nostra antiga del Principat de Catalunya, corrompent aquell singular privilegi […] que és pur e net e sens falsia e màcula alcuna. I si bé tal degeneració psicològica no fou culpa seva, nostre pàtria ha patit gran perjudici en mans de defensors poc o genspredisposats a fer l’esforç d’anul·lar i batre aquest defecte.
I aquí ens trobem; els darrers defensors de la terra. I si bé no som molts,
encara hi ha menys de nosaltres els quals poden considerar-se fills del rei Martí. M’adreço a la resta, ja sabeu qui sou, que entomeu enèrgicament, sens dubte, la defensa del país, però ho feu tan sols perquè aquest és la vostra pretesa eina. En què sou diferents d’aquell esquerra independentista que descompon i maleja nostre nació fent-la servir d’instrument per a la consecució d’interessos aliens a ella mateixa?
Com de diferent és el vostre egoisme d’aquell individualisme pur i net i sens falsia e màcula alcuna d’uns catalans antics els quals entenien que llur òptim desenvolupament personal era impossible sense el servei a la col·lectivitat. Voleu servir-vos a vosaltres mateixos però no sou capaços de concebre fins quin punt tal anhel és estèril des del caràcter Espanyol que teniu. Voleu ser egoistes, doncs endavant!
Enteneu que només servint els interessos de la terra, entenent Catalunya no com a eina sinó com a necessitat, podreu assolir un ordre que us permeti desenvolupar-vos amb plenitud.
Aquí roman el MIC, casa comuna dels fills del rei Martí, amb la única oferta que pot assentar les bases per l’avui remota salvació nacional; la unitat organitzativa del nacionalisme. Cadascú amb els seus anhels; cadascú amb la seva individualitat reflexada en les diferents organitzacions. Tots junts
regenerant el caràcter atàvic dels catalans. Individualistes, sí, però entenent que nostre òptim desenvolupament personal, egoista, és impossible sense el servei a la col·lectivitat. Tots junts, honrant l’herència del rei Martí i abraçant amb contundència la idiosincràsia que impregnava els defensors de la pàtria el 1714. Evidentment, sia quina sia la resposta, alçats i orgullosos, els identitaris continuarem nostre tasca. Fins la dignificació nacional, glòria als màrtirs i honor als fills del rei Martí.
Visca la terra i visca el Moviment Identitari Català.
