El porró, símbol del poble català. -

De tots és ben conegut que el porró des de fa temps s’ha convertit en un símbol del poble català. A començaments del segle XX en qualsevol llar catalana hi havia un porró. La gent comprava el vi a granel i el consumia amb el porró.

Joan Amades (1890-1959) situa l’origen del porró en una mena de copa amb forma de banya com la que es veu en el Tritó romà.

Els grans centres de producció als segles XVII i inicis del XVIII eren Perpinyà i Mataró, i que després es van exportar a Mallorca i el País Valencià. Més endavant sorgeixen fàbriques de vidre a Manresa i a les Terres de Lleida, buscant la proximitat dels boscos amb l’objectiu de disposar de llenya, mentre que després cerquen bona connexió de ferrocarril per garantir una bona distribució, i és quan Vimbodí es converteixen un gran centre de producció.

Al segle XVIII a Catalunya hi havia una gran producció de porrons de vidre, arribant i tot a competir amb el cristall de Bohèmia, per això es va considerar un objecte de luxe. Més tard, al segle XIX la tradició de beure en porró va passar al món de pagès. A totes les cases hi havia un porró ple de vi esperant que la gent plegues del seu treball al camp i vingués amb set.

La decadència del porró s’inicia als anys 60 amb l’aparició del plàstic, que arracona el vidre gràcies a la seva resistència més gran, i la popularització del consum de vi embotellat contribueix a fer que el porró perdi terreny.

Nascut en el si de les nostres tradicions, el porró s’ha anat fent també un lloc a l’àmbit lingüístic i hi ha donat proverbis com «aixecar el colze», que s’aplica a aquellsque tenen una tirada excessiva a les begudes pertorbadores, o «beure a galet», que tant pot voler dir ser enganyat com ser enganyadís. Alguns, des de fora, es pensen que als catalans se’ns pot fer beure a galet fàcilment, en aquest sentit; però anem aprenent a desmentir-ho. «Fotre-les pel broc gros» és una altra expressió proverbial ben comuna, que significa tirar al dret, sense miraments ni mesura. El qui té la barra de fer-ho així compta amb que els altres «beguin a galet»; sovint s’equivoca.

De beure a galet ja en sabien: el càntir era un atuell habitual als territoris de parla catalana i algunes cultures de la Mediterrània. De l’altra, beure vi és un costum més antic que el calendari. Finalment, els artesans vidriers, experts bufadors de vidre, sabien fer peces amb buc, broc i galet per a utilitats diverses. Només calia esperar que a algun espavilat se li acudís provar de beure vi a galet amb una peça semblant a l’actual porró, i compartir-ho ambun altre.

Catalunya, patria aymada,
tu’l porró vas inventá;
lo beure á la regalada
es també invent català.1