Aquest article publicat a Racó Català,em sembla una meravella, i de lectura obligatòria.

Aquest post s’origina arrel d’un comentari que vaig fer en un post del compte d’Instagram @mems.identitaris. El tema és, que no sabia que tibant un fil em trobaria amb tanta informació i tants noms, i el més important, tal trama. Doncs bé, he passat diverses hores llegint articles i mirant vídeos els quals són lluny de la meva ideologia, i espero poder-ho sintetitzar tot de la forma més objectiva que pugui.

Nota dels nostres advocats: tota aquesta informació prové de les cerques que he fet a internet, de molts temes hi ha proves, i d’altres, els més polèmics, són declaracions anònimes, normalment de gent que prefereix mantenir la seva identitat al marge per por a represàlies, com també hi ha opinions personals d’altra gent. Per tant, això és un resum de tot el què he trobat i comptem que la meva opinió és lliure com la de qualsevol ciutadà europeu oi? Doncs això.

Comencem pel principi, el post. La noia que hi apareix es diu Míriam Hatibi, és de raça àrab/marroquí, nascuda a Catalunya. Treballa com a consultora en una empresa i és la portaveu de la fundació Ibn Battuta. És bastant probable que l’hagueu vist per la televisió, ja sigui a debats, entrevistes o actes de la comunitat musulmana. Acostuma a ser la noia que porta un vel més modern, de colors llampants, vermell, groc, potser daurat alguna vegada, amb formes molt més treballades que els hiyabs habituals. Per si encara no la teniu situada, va emergir com a “portaveu dels musulmans” després dels atemptats a Barcelona el 17A, fent-se un personatge més públic, i adquirint més notorietat.

Introduïda, continuem. La Míriam apareix fa unes setmanes a un debat a la UPEC (Universitat progressista d’estiu de Catalunya), on es parlava de racisme ciutadà, juntament amb Sílvia Agüero, activista feminista d’ètnia gitana, i Mimunt Hamido, activista feminista i laïcista, d’origen musulmà i de Melilla. M’enfoco en aquesta última. No sóc un seguidor seu, i pel poc que he pogut llegir, defensa que el vel és un símbol opressor, que en cap cas s’ha de fer portar a les menors d’edat, ja que té una finalitat d’evitar la provocació que causa a l’home envers el cos nu de la dona, denuncia també el suposat feminisme islàmic, el patriarcat, el racisme, i lo complicat que és ser laic a Europa, entre altres coses. Vosaltres mateixos podeu investigar més si així ho desitgeu. Bé doncs, fa unes setmanes, Hamido va fer una sèrie de twits sobre com va anar el debat en qüestió, el resum seria que havia quedat decebuda amb el col·loqui i les demès participants, ja que segons sembla, Hatibi va actuar com sempre es veu que fa: discurs amb les mateixes mentides recitat a 1000 per hora, que sembla que portar hiyab ja és una professió, que exerceix des de la seva atalaia privilegiada, on el seu sogre li posa a disposició una TV i mecanismes de propaganda i institucions de la seva àrea d’influència. També comentava com a la progressia catalana ja li va bé la figura de Míriam Hatibi com a model de diversitat, i com tranquil·litza consciències pseudoprogressistes mentre altres, pugnen per un territori, el català. Hi ha una mica de beef entre les dues per Twitter, si voleu consultar-ho, o voleu fer una ullada al col·loqui, vosaltres mateixos podeu buscar-ho, ho trobareu ràpid. També hi ha un articleresumint el debat al digital infotalqual.net, propietat de Rachid Alí (musulmà també, de sector més aviat progressista, expulsat el 2015 segons comenten, per ordre del personatge que ara introduiré). Res, que tot això és una mica plom, però us ho havia d’explicar per introduir una altra figura, el sogre de Míriam Hatibi, Mohammed Chaib.

Qui és Mohammed Chaib? Doncs per introduir els orígens i la posició actual, un home nascut a Tànger la dècada dels 60, que va venir aquí quan era un nen, va tornar a marxar al Marroc als 12 anys (on va estudiar a l’Institut Español de Tànger) i llavors va tornar per estudiar farmàcia primer a Granada i posteriorment a Barcelona. Actualment, és el president de l’Associació Ibn Battuta (de la qual la Sra. Hatibi n’és portaveu), és vocal de la Fundació del FC Barcelona (i president de dues penyes al Marroc) i és també el delegat al Marroc de l’empresa Comsa-Emte (una constructora que ha aparegut força als mitjans en els últims anys), la qual va comprar la seva antiga empresa Luwa Española. Ha estat diputat del PSC al Parlament de Catalunya del 2003 al 2010, i del PSOE al Congreso del 2018 fins a aquestes últimes eleccions espanyoles, entre altres càrrecs diversos i presència en comitès, comissions, com també càrrecs al govern del Marroc, ja que és molt proper a Mohammed VI.

Però ja hi arribarem aquí, ara tirem una mica enrere en el temps, primer al 1994 quan funda l’associació Ibn Battuta, seguit del 1995 quan s’afilia al PSC, i després a l’any 2000, quan José Ignacio Urenda (advocat i militant socialista, antifranquista declarat, un dels màxims experts segons diuen en nova immigració, i que va traspassar el mateix dia que Pasqual Maragall era designat com a 127è President de la Generalitat) i Anna Terrón (Actual directora de la FIIAPP, professora de La universitat Ramon Llull, ex-secretària d’estat d’Immigració, ex-secretària a l’UE per la Generalitat de Catalunya, ex-membre del comitè de regions de l’UE, entre altres), van aconsellar al mateix Maragall incloure a Chaib a les llistes, per tal de captar el vot immigrant marroquí. Chaib a més, sembla ser que estava apadrinat per Youseff Amrani, Ministre Delegat d’assumptes exteriors i de cooperació del gabinet de Abdelilah Benkirane (1r ministre del Marroc del 2012 al 2017). Amrani va treballar des del 78 servint al ministeri d’afers exteriors marroquí, i entre demès càrrecs, va ser cònsol a Barcelona del 92 al 96 (en el mandat de Pasqual Maragall) i també Secretari General de l’Unió pel Mediterrani el període 2010–2011.

Així doncs, Mohammed Chaib és escollit diputat al Parlament de Catalunya pel PSC l’any 2003, el 1r diputat a Catalunya d’origen musulmà. Va exercir fins al 2010, passant per comissions de justícia i dret, de seguretat, de ciutadana i de benestar i immigració, a més de col·laborar a premsa escrita com La Vanguardia. Va ser molt insistent en incloure al nou Estatut competències per a què Catalunya pogués decidir sobre l’àmbit immigratori i de concessió de permisos. La seva elecció no va estar exempta de polèmica, ja que moltes associacions musulmanes manifestaven que aquest senyor no els representava, que era massa proper al règim de Mohammed VI i que era incapaç de representar els drets dels musulmans que vivien a Catalunya.

També comenta Mohammed Alami Susi, fundador i president de l’Associació d’Amics del poble marroquí, que en l’època pre-Maragall, els diferents grups musulmans de Catalunya van ser pressionats per a què votessin al PSC el 2003. També van rebre pressions el 2016, quan es presentava pel PSOE, per part del cònsol Yesser Faris, i expliquen altres presidents d’associacions que fins i tot havien rebut amenaces i coaccions. Aquesta vegada no va ser escollit, però si que va prometre càrrec com a diputat posteriorment, el 2018, quan Meritxell Batet va passar a ser ministra. Entre els parlamentaris catalans de 2003–2010, segons es comenta, també hi havia dubtes de per a qui treballava aquesta persona, si pel Marroc, Espanya o Catalunya. Un d’ells ho expressava així: “Aquí sempre s’ha dit que és un espia i un home del rei Mohammed VI a Catalunya, però malauradament, no en tinc proves”.

I és un home del Marroc? Bé, li paguen els viatges allí, cada any és convidat a la Festa del Tron al Palau Reial (junt amb un seguici de polítics i representants d’associacions de la corda). Una dona que s’ha mogut per l’entorn assegura que al Marroc li interessa que estigui al Congrés, per a tal de que informi, sobretot de temes relacionats amb el Sàhara occidental (i la seva independència, a la qual tant el Marroc com ell, hi són contraris, com també a la de Catalunya i Escòcia). El 2009 es va organitzar un bon pollastre entre Espanya i el Marroc arran de les declaracions de Chaib sobre l’activista Aminatu Haidar, pro-independència saharaui en vaga de fam, i el 2010 sembla que van pagar 300 € a cada un d’un bon grapat de persones per a què que anessin a un acte de Haidar amb voluntat de sabotejar-lo. Associacions no alineades amb ell es queixen de que no reben subvencions del Marroc, ja que ell controla la direcció d’aquestes. Curiosament, el hacker Chris Coleman, va filtrar uns documents del govern marroquí on apareixia una subvenció de 52.000 € per Ibn Battuta, que Chaib va justificar que anaven destinades a activitats de convivència, per a què els nens aprenguin àrab, etc. L’associació també ha rebut subvencions de la Generalitat, uns 500k en total en els últims anys.

Un altre tema, ara empresarial. Mohammed Chaib era propietari de l’empresa farmacèutica Luwa, amb la qual va muntar sales esterilitzades per tot el territori espanyol. Com he dit, Luwa va ser adquirida per Comsa-Emte, l’any 2006. Chaib va ser designat conseller al Marroc d’aquesta empresa el 2011, un any després del seu periple com a diputat autonòmic. L’any 2016, el govern del Marroc els assigna un contracte de 44 M € per a muntar un sistema de videovigilància a Casablanca, com també un altre per muntar un immens laboratori farmacològic. Des de Barcelona, els seus crítics asseguren que aquests contractes sempre s’assignaven a empreses franceses, i que és molt curiós que el guanyi una empresa espanyola just en el moment que el sr. Chaib és entremig.

L’últim “regal” que li ha fet Mohammed VI, el 2018, és el ser delegat a España del festival de Música Sagrada de Fès, on Ibn Battuta i la fundació Esprit (que representa a les famílies del Marroc més poderoses) organitzen l’event.

Exposat aquest personatge, ens en falten un parell més, molt breument tots dos. Un d’ells és Nourredine Ziani, un ciutadà marroquí expulsat del país l’any 2013 per presumpta col·laboració amb els serveis d’intel·ligència del Marroc. Ziani exercia com a imà, era el president de l’Unió de centres culturals islàmics de Catalunya, que va rebre uns 160k de diners públics entre 2010 i 2013 per ensenyar àrab i repartir ajudes a les famílies musulmanes, sobretot durant el ramadà. Era molt proper a les veus de CiU (després del 2010 quan el PSC va perdre el govern, anteriorment era més partidari dels socialistes), on semblaria que l’utilitzaven per captar vot de la seva ètnia. Chaib i Ziani eren molt propers, i es parlava de que es repartirien el pastís de Catalunya: Chaib en els àmbits socials, Ziani en temes religiosos. Per enveges, robatori de protagonisme i demès, diuen que Chaib va queixar-se, provocant l’expulsió de Ziani. El sortint director del CNI, Félix Sanz-Roldán va emetre una denuncia contra Ziani (que a més es va demostrar que cobrava de la DGED marroquí) per amenaça de la seguretat nacional, per comprometre les relacions d’España amb altres països i per ser un col·laborador d’un servei estranger d’intel·ligència l’any 2000. Àngel Colom, de CdC, i al càrrec de la secretaria d’immigració d’aquest partit i director de la fundació Nous Catalans (on Ziani també tenia un càrrec), va queixar-se de la maniobra del servei d’intel·ligència espanyol, però l’expulsió de Ziani no es va revertir.

A Chaib també se l’ha acusat de ser molt proper als serveis d’intel·ligència tant del Marroc com d’Espanya, però de moment, segueix a cavall entre els dos països.

L’altre personatge el qual volia mencionar és Yasin Chaib i Rodríguez, el fill del polític, i parella de Hatibi. N’existeix molt poca informació sobre ell: Té un càrrec dins la fundació Ibn Battuta des de 2018 (també durant 2015–2016), anteriorment a la Fundació de La Caixa, és musulmà practicant, va escriure un article a principis de setembre del 2017 parlant de convivència després dels atemptats de Barcelona i va anar a un col·legi cristià. El seu compte de Twitter està inactiu des del 2018, just quan comença com a coordinador de la fundació. No he trobat res més que fos rellevant.

Apunts

Fins aquí les dades extretes de diaris, entrevistes, col·loquis i debats. Ara, la part subjectiva.

M’ha costat molt trobar informació d’aquest “representant de la societat”, si que he llegit que creuen que Mohammed Chaib ha fet una neteja de reputació a la xarxa (valorada en 30k aprox.).

Als diaris d’aquí, al nacional.cat, un article crític de Jordi Galves, a l’Ara.cat, notícies de la fundació i de la seva participació al FCB i un article del fill Yasin. Al nació digital, assistència a actes i un breu paràgraf del 2006 on assegura que creu que els “nous catalans” no voldran la independència, i que ell és catalanista, d’esquerres i federalista. Si no fos perquè estan vivint gràcies a subvencions, i sempre juguen al joc/trampa del progressisme, trobaria curiós que cap que cap dels diaris de Catalunya obviés un personatge d’aquestes característiques. La vergonyeta no acaba mai aquí.

Si comptem La Vanguardia i el Periódico, al 1r trobem notícies del 2007 on es mostra a favor d’ensenyar àrab a les escoles i també un altre on parla de que els Menas d’Andalusia vindran aquí per l’entrada de Vox al govern andalús. Ho dec tenir mal entès, i Catalunya deu ser l’únic lloc a la península Ibèrica on no mana Vox. Al Periódico hi apareix una notícia de 2018 (durant el 155, que va parar totes les subvencions, ja en parlarem un altre dia) que exposa que Ibn Battuta va llogar tres pisos en un bloc per acollir menors, que van esdevenir un horror pels veïns (soroll, destrosses, mala higiene, baralles). Sembla que la DGAIA ja havia avisat al president de la fundació Chaib del tema i comenta que sense les subvencions de la Generalitat (500k €!), clar, no se’n podien fer càrrec. Un dels personatges que han aparegut a l’escrit, Alami Susi, sortia en una entrevista on comentava que els centres acollidors de menors importats cobraven entre 2.000 i 3.000 € per nano/a, no és la primera volta que ho escolto. Alami Susi també es mostrava contrari als denominats menes.

També vaig veure part del debat de la UPEC. Com he dit, no combrego ni amb les opinions ni les idees de la sra. Hamido, però em va semblar una persona molt educada i amb bona capacitat comunicativa. Això últim també ho tenia la sra. Hatibi, però tenia unes formes més aviat “divaesques” (coses de la fama imagino). Sempre que l’he vist a la televisió m’ha donat aquesta sensació, i no crec que pel fet de portar vel o ser d’una altra religió, i de que aquí se li doni quota per fer veure que són molt inclusius, aquesta noia s’hagi de creure l’abanderada de ves a saber què.

El vel que a vegades porta la sra. Hatibi és una espècie de “Fashion Hiyab”. Els que ens seguiu sabreu que m’agrada el tema moda i tendències, i per no allargar-me només diré que si el món de la costura es fixa i treballa en una peça o un complement, mai és casual.

Dons bé, entre Universitats progressistes d’estiu, trames entre Marroc i Castella amb Catalunya pel mig, personatges tèrbols com Chaib, infiltrats i paràsits del sistema treballant per a què els recursos del nostre país els rebin persones que potser no ho necessiten he quedat molt distret a l’hora d’escriure tot aquest text.

Ah, i no ho oblideu, quan emergeix una “nova estrella” com per exemple la Miriam Hatibi, sempre s’ha d’anar a l’origen, i descobrir de quin camp ha sortit aquell bolet, i amb quin adob l’han cultivat. Tot i que a vegades, no ens agradarà massa saber què es sega en algunes finques.

A reveure. Q

Fonts: elmundo.es, elpais.com, tercerainformacion.org, infotalqual.com, twitter.com, rebelion.org, elperiodico.com, lavanguardia.com, ara.cat, elnacional.cat, naciodigital.cat, diba.cat, linkedin.com, socialistes.cat, elespañol.com.

https://www.racocatala.cat/forums/fil/227265/veritat-sobre-miriam-hatibi

Post original:

https://medium.com/@rightwingism.cat/una-història-del-nord-dàfrica-47076cb648cd

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada