Enguany fa 92 anys dels fets de Prats de Molló, al Vallespir, on una milícia havia de declarar la República Catalana.

1a Part

La revolta reposava sota l’acció d’uns 500 homes armats i equipats perfectament, que dividits en 2 grups, una matinada havien de travessar la frontera entre l’estat francès i Catalunya, els uns des de Coll d’Ares i els altres des de Sant Llorenç de Cerdans…

Pels camins de muntanya, havien d’arribar a prop d’Olot on se’ls afegirien un grup de vinguts des de l’interior. Caient per sorpresa sobre Olot s’havien d’atacar les casernes de Guàrdia civils i de carrabiners… hissada la bandera estelada i proclamada la república catalana i difosa la notícia per l’emissora transportada a tal efecte, i engrandint el primer exercit en forma de més voluntaris (a Olot hi havia 900 reclutes catalans esperant per anar a la guerra que enfrontava l’estat espanyol amb el Marroc), es marcaria cap a les Guilleries on el camp base seria instal·lat, i d’allí cap a Barcelona…

Això és el que havia de passar, però que no fou possible, ja que entre les files dels voluntaris catalans hi havia una brigada d’antifeixistes italians que se’ls uniren, treballant un d’ells pels serveis secrets, això junt amb el cansament que sofrien molts dels voluntaris lluny de les seves famílies, pors, nervis i provocà que el govern francès detingues a tots els participants de la revolta armada. Alguns antifeixistes italians, veterans de guerra, com Ricciotti Garibaldi i Arturo Rizzoli, que també actuarien com a instructors militars s’oferiren a comprar armes, que foren amagades a la vil·la Denise. Un d’aquests —Ricciotto Garibaldi—, agent secret del govern de Mussolini, denuncià la conjuració a la policia francesa. Aquesta detingué a Estagell els grups que procedents de París i de Tolosa es dirigien a la frontera —on eren amagades les armes— i també els conjurats de Perpinyà i Macià i el seu estat major (4 de novembre), aquests a la vil·la Denise de Prats de Molló.

Macià era partidari de no dur a terme cap acció fins a tenir reclutats i preparats entre 400 i 500 voluntaris, però les rivalitats entre els diferents dirigents del partit (com Daniel Cardona i Civit) per a obtenir el suport dels catalans d’Amèrica i el fet que els sectors més joves i radicals (Bandera Negra) duguessin a terme el fracassat complot del Garraf van empènyer Macià a donar el vistiplau a l’operació abans de l’esperat.

Tots els participants en els fets van ser conduïts a Perpinyà, i finalment a París on van ser jutjats. Per tots els racons del món, arribà el plet català contra l’estat espanyol… tal com deixaren clar durant el judici a París:
“Som nacionalistes, som separatistes, volem la independència de Catalunya. Feia temps que ho preparàvem, ara ha fallat, però res ni ningú ens aturarà”. En les seves declaracions davant del tribunal, Macià diu: “Som ciutadans d’un poble que ha estat lliure i que ho vol tornar a ser”. Finalment s’establí per tots els inculpats 1 mes de presó, la confiscació de totes les armes i 2 mesos de presó i 100 francs per a Francesc Macià com a cap de la revolta.

En l’intent de Prats de Molló hem de veure la voluntat del gest pròpia d’una actitud heroica —a semblança de la Pasqua irlandesa del 1916—, un acte generós que sotraguejà les energies adormides de la nació, un acte que fou el catalitzador per a una presa de consciència nacional més radical.

És a partir d’aquest moment que Macià, “l’Avi” esdevé l’home símbol que encarna el desig de llibertat nacional i social del poble treballador català. El seu gest tindrà ulteriorment una notable capitalització política.

Després d’ésser expulsat de l’Estat francès inicia un llarg periple per terres americanes, amb breus estades a Bèlgica. La visita, acompanyat de Ventura Gassol, a l’Uruguai, Xile i Argentina i Cuba, obeïa a la voluntat ferma d’aconseguir adhesions per a continuar la tasca conspirativa, fins a la victòria final.

El seguit d’actes i mítings en terres d’Amèrica responia a la voluntat d’articular un organisme únic del nacionalisme català. D’una especial importància política és l’Assemblea de l’Havana celebrada el 30 de setembre i 1 i 2 d’octubre del 1928, on es redacta una constitució provisional de la República Catalana amb 212 articles.

A partir d’aquesta Assemblea, Macià proposa la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, que pretén l’aplegament de tots els separatistes catalans per a la completa reivindicació nacional.

Per acabar dir-vos que aquests fets un altra volta,més van fer públic al món els greuges de Catalunya amb espanya.

Visca Catalunya!

Tot seguit s’ha recitat un poema de Salvat-Papasseit

Les Gorges

A Sant Martí del Canigó
la veu ressona que us esglaia:
diu: Catalunya!,
i la remor contesta:
Esclava d’Espanya!

Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç
gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d’orella:
També de França!

Joan Salvat-Papasseit

2na part Els Fets de Prats de Molló

Recordem els fets de Prats de Molló de 1926

Catalunya patia la dictadura militar de Primo de Rivera des de 1923, molts catalans vanhaver d’exiliar-se i altres van patir la repressió a dins del nostre país.

La Direcció d’Estat Català i grups nacionalistes radicals s’instal·len França i el mes l’abril de1925, es llença l’emprèstit “Pau Claris”, amb una crida a tots els catalans, per tal de recaptarels mitjans necessaris per armar el futur exèrcit de Catalunya.

Es procedeix a l’enquadrament dels joves en escamots, i es comença a fomentar una important difusió nacionalista a l’interior del país, també es contactà amb militants antifeixistes italians, que havien participat en la Primera Guerra Mundial, i que es trobaven exiliats a França.

El pla de l’atac consistia a crear dos grups de militars que, de matinada, travessarien lafrontera i s’endinsarien per camins de muntanya fins a prop d’Olot, on se’ls afegirien diversos grups més de catalans vinguts de l’interior, per així poder proclamar la República Catalana i fer fora del país la dictadura espanyola de Primo de Rivera.
Es donà l’ordre de mobilització entre els dies 30, 31 d’octubre i l’1 de novembre de 1926.

Entre ells hi ha el coronel Ricciotti Garibaldi, que resultà ser un agent secret de Mussolini que adverteix el govern espanyol i francès de l’operació de l’alliberament de Catalunya.
Els components de l’Exèrcit Català van ser jutjats a França. El judici es va fer públic i el món va parlar d’aquells joves rebels que l’únic somni que tenien a la seva vida era veure la sevapàtria lliure de l’esclavatge estranger.
A Catalunya, malgrat la censura, la figura de Francesc Macià el converteix en tot un símbol, que es concreta en la victòria electoral de 12 d’abril de 1931, els fets de Prats de Molló marquen el punt més alt del nacionalisme polític català de la primera meitat del segle XX.

Ara estem l’any 2018, com podem observar poca cosa ha canviat, el president Puigdemont i una part del govern els tenim a l’exili i una altra part del govern a la presó, i el poble català pateix una dura repressió per culpa de la dictadura de l’estat espanyol, i aquí estem nosaltres, els nacionalistes catalans que tenim molt clar com es pot aconseguir la llibertat nacional.

Els homes de Macià ens van ensenyar la dignitat, l’orgull, la força i la valentia necessària per defensar unes institucions mil·lenàries, si volem defensar la república catalana i fer fora els ocupants del nostre país solament tenim un camí.

 

Reclamem al govern a l’exili de Puigdemont com també al govern a l’interior de Quim Torra que segueixin els passos de Francesc Macià i els seus homes, que en veure com Espanya volia fer desaparèixer la nostra identitat van agafar les armes per crear un exèrcit català per alliberar Catalunya.

Si el govern català té la dignitat necessària el que hauria de fer és obrir les presons immediatament perquè els presos polítics catalans siguin lliures i defensar la República Catalana amb totes les conseqüències.


Nosaltres els nacionalistes catalans som homes i dones d’acció, i estem a disposició del nostre govern per defensar la nostra pàtria i fer fora les forces estrangeres de la nostra terra, si de veritat volem retre homenatge els homes de Macià l’únic que podem fer és seguir el seu camí, no tenim cap altra opció.

Visca la Pàtria i Visca la Llibertat!

 

Macià proclama la República Catalana

Via Fora Catalans!
Dos segles d’esclavatge i d’humiliació no han pogut matar la veu de la nostra ànima. Ens han pogut sotmetre els nostres cossos per la força de les armes i arrabassar-nos així les nostres llibertats. Ens han pogut fer baixar el cap sota el seu jou i fins a treballar per a l’opressor, però no hem oblidat mai la veu interior de la nostra rebel·lió ni de fer sentir-la als altres com a protesta i invocació del nostre dret.

És aquesta mateixa veu la que esdevé avui el nostre crit de llibertat. És aquesta mateixa veu que esdevé el nostre imperatiu nacional, l’imperatiu de la nostra raça que ens crida:
“A les armes, a les armes! Heu perdut el vostre sentiment de catalans? Heu oblidat ja que sou homes? En comptes d’ardit jovent haurem engendrat un poble de covards? En comptes de cavallers orgullosos d’ells mateixos, heu esdevingut un ramat de pàries? No teníem una senyera immaculada? No posseïm una llengua característica i ben nostra? No teníem les nostres festes, els nostres costums i tradicions seculars? No teníem una gloriosa història? No posseïm una cultura i un avenç social que era, amb els seus gremis obrers i d’ensenyament, un exemple per al món? No teníem una consciència i una voluntat rebels? On és, doncs, tot això?

Només ens resta la llengua i encara arrencada grollerament dels llavis dels nostres fills a l’escola i gairebé arrencada per vergonya, fins dels nostres llavis. Tota la resta, per noble i sagrat que fos, ha estat proscrit i ben sovint trepitjat per governants, dictadors i reis que corrompen tot el que toquen perquè estan habituats a arrossegar-se pel fang del vici, del crim i de les coses més infectes i repugnants.

I reconquerir un patrimoni, no val una vida?
A les armes, catalans! Darrere nostre hi tenim una generació que ens mira i vetlla per nosaltres; i davant, una generació que ens espera!

1

Catalans! No podeu imaginar-vos amb quina alegria més pura us adreço avui aquesta crida.

Macià a París, pujant al tren cap a Catalunya, el 21 de febrer de 1931 FOTO: FAMÍLIA MAYMÍ

Us havia parlat fins ara amb tanta angoixa i tristesa! Era el fruit de les amargors de l’exili.

Era el fruit de la comprovació de les febleses, defeccions i fallides de tants catalans que han refusat servir Catalunya. Era el sofriment que sentia a la meva ànima de tants germans que sofreixen a les presons d’Espanya. Era el dubte que de vegades m’obsessionava que ja no podia, a la meva edat, veure de nou Catalunya i la seva llibertat.

Avui, però, en passar la frontera i veient-la de nou en l’exaltació natural que produeix el retorn a la pàtria i dins la calma i la grandesa d’esperit que produeix aquest retorn quan és per oferir-li el sacrifici de la vida, l’he vist tan bella, tan rica, tan puixant i tan eterna, que m’he sentit tranquil·litzat en la meva fe que Catalunya no morirà mai i que vencerà els seus enemics.

És amb aquesta fe i amb aquesta gran joia que us crido al meu costat per prendre les armes per la llibertat de Catalunya. Ha d’ésser un dia de festa per a nosaltres, aquest recomençament de la nostra història nacional antigament tan clara, tan austera, tan gloriosa, però des de fa dos-cents anys enfonsada dins d’una altra història carregada d’una grandesan inútil i ennegrida per la fumera roja de sang, de tantes fogueres enceses per la Inquisició i encara no apagada del tot. Per a nosaltres avui, catalans, en vida i en mort, Catalunya serà de nou Catalunya!

Contra la monarquia i contra aquest rei opressor que, encara no fa gaire temps, ens recordava que era el descendent de Felip V, de terrible memòria, que està en deute de sang amb nosaltres.

Contra la dictadura militar, la més repugnant de totes les dictadures per la seva mateixa concepció, que ens ha ofès íntimament amb la profanació de les nostres coses més sagrades.
Contra la injustícia social i els privilegis de classe.

2

Per la llibertat de Catalunya i el dret a governar-nos nosaltres mateixos, conscients de la nostra personalitat i de la nostra voluntat ferma i definida, convençuts que Catalunya és capaç de governar-se a si mateixa i posseeix prou recursos econòmics per viure lliurement.

Per la cultura dels catalans, la restauració de les seves corporacions dissoltes i la creació de noves institucions que afavoreixin els infants, així com les de caràcter tècnic per als obrers, comerciants i industrials.

Per la dignitat i millorament de vida del proletariat, mitjançant reformes socials i la llei de protecció del treball i dels obrers, el que significa la garantia per al progrés i millora, partint del mínim assignat a la convenció de Berna.
Per la llibertat de tots els empresonats per delictes polítics i socials, i la llibertat dels nostres companys separatistes que, d’una manera tan heroica, han patit i pateixen, encara, per Catalunya.

Per la implantació de la República Catalana Independent.
Via fora, catalans!

Us crido amb el mateix crit històric que ens recorda les nostres antigues victòries nacionals, car és en aquest moment que voldria fer desaparèixer la meva persona per tal que reconeguéssiu en la meva veu, la veu de la vostra raça, i en la meva gesta, la gesta d’aquells que ens han precedit en la Història. És ben encoratjador de sentir-se, en aquests moments suprems, per damunt de la nostra voluntat, l’hereu i l’instrument d’aquells herois que saberen posar tan alt, en terra i en el mar, el nom gloriós de Catalunya.

Que la nostra senyera de les quatre barres onegi en el vent de la nostra immortalitat! En aixecar-la de nou al cel de Catalunya, deixeu-me hissar una altra senyera invisible perquè onegi per damunt d’aquells que lluiten per un noble ideal.
La nostra afirmació d’ésser catalans, no significa que ens volem separar de l’afirmació que també som humans.

3

L’estel solitari de la nostra bandera no vol pas significar que ens volemnaïllar dels altres que, com nosaltres mateixos, sofreixen una opressió semblant.

La nostra bandera no ens separa de ningú que tingui un esperit lliure, i en els seus plecs no s’amaga cap idea d’imperialisme ni de conquesta. La nostra aspiració és entrar, una vegada lliure, en el concert dels pobles civilitzats per treballar, amb el nostre jove esforç, per un ideal de pau internacional, per la llibertat de tots els homes i de tots els pobles i per la justícia. I és aquesta aspiració que ens ha fet aliar amb els separatistes d’Euskadi i de Galícia i ens pot fer aliar, demà, lliurement i cordialment amb les altres petites nacionalitats d’Espanya.

Quan nosaltres afirmem que deslliurarem Catalunya, no ho diem pas amb un esperit d’odi contra vosaltres, espanyols. Tot el nostre odi s’aixeca contra aquesta Espanya oficial monàrquica, avui dictatorial, sota el règim de la qual vosaltres mateixos heu esdevingut uns esclaus. Us hem vist sotmesos al mateix jou, encadenats al treball i patint pel dur treball, en la vostra terra àrida. I us hauríem estès més d’una vegada els nostres braços, si els haguéssimntingut lliures. És el que esperem fer un dia si aquest és el vostre desig.

Via fora, catalans!
Lluitem per aquesta terra immortal que es Catalunya i no podem ésser vençuts!
Què seria d’una joventut sense rebel·lia? Què seria d’una vida sense dignitat?
Vius o morts, per Catalunya i la seva ànima immortal!
A les armes, catalans!
En nom del Consell provisional de la República Catalana.”
Francesc Macià

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada