Homenatge

Josep es traslladà a estudiar a Barcelona i es va afiliar a les Joventuts d’Estat Català el 1922. El 1931 era vocal de l’Avenç Democràtic Republicà de Sant Andreu de Palomar, presidit per Josep Dencàs Puigdollers. Josep Badia i el seu germà Miquel es convertien en els més fidels col·laboradors de Dencás i els homes forts de la seva política d’enfrontaments als sindicats i alguns agents socials. Si Josep Badia entrà com a vocal a l’ADR va ser indiscutiblement per fer costat Dencàs; amb qui ja s’havien de conèixer de l’època de la dictadura (probablement amb Miquel) quan tots dos es movien entre els grups radicals d’oposició a la dictadura. S’esdevingué, també per primera ocasió, una situació que fou constant en la seva relació: Dencàs es presenta en primer terme, mentre Badia queda relegat a un segon pla. Sempre en col·laboració amb Dencàs, el desembre del 1933 fou designat secretari d’Ordre Públic de la Generalitat, i el març del 1934 va passar a ser cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat (càrrec que formalment significava ser el sotscap en l’àmbit superior de tots els cossos de policia a Catalunya). Va perseguir implacablement la violència d’alguns elements incontrolats de la FAI, cosa que li valgué el malnom de Capità Collons. El setembre del 1934 se’l va forçar a dimitir arran de l’incident del procés Xammar.

Els germans Badia moriren assassinats el 28 d’abril del 1936 a Barcelona on som ara.
L’assassinat es va dur a terme a dos quarts de quatre de la tarda davant del número 38 del carrer de Muntaner: Els dos germans sortien del seu domicili (el número 52) i es creuaren amb dos individus, els quals van disparar a Miquel un primer tret per l’esquena i, quan es va girar, dos trets més al pit i al ventre. El segon individu va disparar un sol tret a la cara del germà, el qual moriria al cap de pocs minuts. Tot seguit, els pistolers fugiren amb un cotxe que els esperava a la vorera del davant.

Els germans Badia havien viscut agermanats, lluitaren agermanats i moriren agermanats.
Lloança eterna al seu sacrifici per la Pàtria.
Els trets anaren contra Catalunya; i encertaren.
Els germans Badia eren guia de la nostra joventut i uns lluitadors incansables que no defallien mai en el combat.
La seva arriscada valentia els féu refusar l’escorta de protecció que els amics els recomanaven i els oferien.
Els germans Badia representaven, no solament la joventut activa, sinó també els treballadors conscients dels seus deures nacionals, que no volien ésser manipulats per intromissions foranes, al servei d’interessos avui prou aclarits.
Eren senzills i com apassionats per Catalunya, intemperants.
I aquell crim quedà sense càstig. La debilitat del poder es féu sentir, que era precisament una de les coses que es pretenia.
Els catalans som fidels als nostres màrtirs i no els oblidem. Cada onze de setembre fem memòria perenne dels immolats el 1714, per això també el record dels germans Badia continua viu entre nosaltres i fem tots els possibles per infondre a les nostres joventuts els ideals pels quals donaren llur valuosa vida. La sang per ells vessada estimula tot el nostre esperit.
Els germans Badia, vinguts de les terres lleidatanes, terra d’homes de voluntat, de lluita i de sacrifici, són encara avui un estímul i una esperança.
En nom d’aquells dos gloriosos morts, caldria demanar a tothom una reflexió i una meditació sobre el que hem fet i el que encara ens cal realitzar, i principalment sobre el que hem d’evitar.

Miquel Badia, el “capità collons”, com se’l coneixia pel seu coratge, escrigué una carta a un amic des de París el 21 de febrer de 1935, un any abans del seu assassinat)
“… Sóc, perdoneu la immodèstia, un idealista i estic convençut que els idealistes només poden tenir un moment brillant.
Sabeu quin és? Morir en la lluita. …”
Per finalitzar l’acte llegiré quatre ratlles escrites per Cardona:
“En la quietud i en el silenci, sota el parpelleig de l’estelada farem la nostra obra. I un dia vindrà que les nostres ànimes esguardaran ansioses els raigs rogencs de l’albada. Aquell dia, donarem l’adéu-siau a una pila de coses en les quals Catalunya s’ha intoxicat. Dia gloriós en què els patriotes ens llavarem les gorres militars i caurem de genolls en albirar a les muntanyes el flameig de la primera foguera i el primer terròs xop de sang! Trencarem un empats de “seny”; però Catalunya serà Catalunya per sempre. Amunt els cors, joves legionaris de l’eterna Catalunya!”

Honor als herois de la Pàtria!
Visca Catalunya!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada