Heribert Barrera i Costa va nèixer el 6 de juliol de 1917 i morí el 27 d’agost de 2011, fa tot just 9 anys.

Fill de Marti Barrera , que fou Conseller de Treball i Obres Públiques entre 1933 i 1936, si bé la major part d’aquest període va estar empresonat arran dels fets del 6 d’octubre, com tot el govern català encapçalat pel President Companys i de Purificació Costa i Lloret.
Per la seva banda, Heribert inicià l’activisme a la FNEC (1934) i també de l’específic Bloc Escolar Nacionalista (BEN), on militaven els estudiants més compromesos. Poc després entrà a militar a les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) i al mateix partit (ERC).

L’Heribert va dedicar la seva vida a la lluita per la República Catalana i els drets i llibertats de Catalunya i va ser un referent per a l’independentisme català.

El nostre soldat va participar en la Guerra dels Tres Anys com a soldat d’artilleria, fet del qual sempre es va sentir molt orgullós per haver “defensat Catalunya amb les armes a la mà”, segons les seves paraules en una de les seves darreres compareixences, més de 70 anys després. Combaté als fronts d’Aragó i del Segre.

Marxà a l’exili amb la seva família el 1939 i s’establiren a Montpeller amb gran part de la intel·lectualitat catalana. Hi romangué fins al 1952, quan tornà a Catalunya.
Durant l’exili ,el nostre alquimista, va desenvolupar una reeixida carrera acadèmica: Llicenciat en Química i Matemàtiques i enginyer químic per la Universitat de Montpeller; doctor en ciències físiques per la Sorbona , professor d’electroquímica a la Universitat de Montpeller . També agregat de recerca del Centre National de la Recherche Scientifique de França, i becari postdoctoral a la Universitat de New Hampshire. Més endavant, entre 1970 i 1984, va ser catedràtic contractat de Química orgànica a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Encara a l’exili, però sobretot a partir del seu retorn, treballà intensament per reorganitzar ERC sota el franquisme, i n’arribà a ser el màxim dirigent a l’interior. Va treballar a l’Assemblea de Catalunya. El 1976 en va ser escollit Secretari General del partit, càrrec que ocuparà fins al 1987.

Llegiré per la seva vigència un fragment de la seva conferència Les expectatives de futur de Catalunya (Tercer Congrés Catalanista, Barcelona 2-12-2008):
“Catalunya fa cinc-cents anys que va deixar de ser un país totalment independent. I en fa gairebé tres-cents que va esdevenir un poble esclavitzat. Hem recuperat una mica de llibertat, unes espurnes de sobirania. Però, bàsicament, continuem essent tractats com una colònia, una colònia d’explotació i de vegades una colònia de poblament. L’intent d’assimilar-nos culturalment i políticament va començar amb Felip V, amb precedents anteriors, i des d’aleshores no s’ha aturat i ara continua amb la mateixa virulència. I l’explotació econòmica és més intensa que mai. Per tant, el menys que podem dir, mirant les coses amb rigor, és que el futur de Catalunya s’albira difícil.”

Nosaltres, des de Moviment Identitari Català , sempre defensarem una Catalunya on el català torni a ocupar el lloc que li pertoca, la de llengua única al país, no desitjem una llengua imposada, la llengua del nostre botxi, la del nostre ocupant. D’uns anys ençà la poca feina que s’havia fet per recuperar la llengua mercès a l’allau d’aquesta substitució demogràfica programada, a quedat en un no res. Hem de descastellanitzar i recatalanitzar Catalunya. De Catalunya només n’hi ha una, i és la Catalunya Catalana.
Nosaltres som els responsables de la formació dels nostres infants i hem d’estimular el seus sentiments patriòtics i l’entusiasme vers la Pâtria.

Per cloure la meva participació llegiré quatre ratlles d’un gran home ,gran patriota i un referent per mi.

Però cal dir i tenir present que no és la força material, numèrica,la que venç.
Si en la Iluita hom no hi posa l’ànima, el pensament en la seva expressió més pura ;
si en la lluita només ha de decidir el bon o mal èxit la carn moridora, sense aquell enllaç abnegadament foll, bellament arravatat, sublim en la seva concepció íntima ;
si en l’acció cruenta només hi han d’intervenir el foc i la sang tangibles, resultat favorable ha d’ésser per lògica, del qui disposi de més sang i de més carn i de més foc per a coure la sang i la carn de l’adversari.
I això en les lluites bèl·liques i en els combats de tota mena. Per això «Nosaltres Sols!» no crida, no, tots els catalans : crida només els patriotes, això és, els catalans de cor ; els disposats al sacrifici total, a l’holocaust del cos i de l’ànima […]
Es tracta de la vida i la mort dels nostres ideals; la vida de Catalunya.
Daniel Cardona, 1933

Per una Catalunya Catalana!!
Visca Catalunya!!

-Tot seguit ens parlarà en David Vidal, soci de Moviment Identitari Català

Senyores, senyors, autoritats, amics. Benvinguts al nou homenatge que retrem a un patriota català, l’Heribert Barrera i Costa. Quants anys més hauran de passar per retre homenatge als nostres més significatius en la lluita de Catalunya? Quant de temps ha de passar perquè els puguem homenatjar amb honors d’Estat?

Corria l’any 1078 en el Palau de les Corts espanyoles, quan l’Heribert Barrera ja ens advertia: “De molts punts de vista, senyors diputats, espanya, pot qualificar-se de país neuròtic, i la nostra glòria fòra guarir-la per sempre dels seus complexos”. Aprofitant la fresa d’en Barrera i esmentant-la si cal, que hi fem en un país neuròtic i acomplexat? I la nostra glòria seria que féssim camí, per tenir el nostre propi Estat, sempre s’ha dit que val més anar sol que mal acompanyant, anar amb males companyies és fracassar, amb la nostra independència i de cap altra manera podrem desenvolupar les nostres potencialitats.

Si des de la Cambra de Comerç de Barcelona en Joan Canedell ens diu manta de vegades que els avantatges econòmics de Catalunya creixerien en tots els seus camps de comerç, i com deia el prestigiós psicòleg Carles Muñoz i Espinalt, el comerç porta la cultura i la cultura el comerç, un binomi indestriable en una societat moderna i avançada. O també el nostre filòsof més gran de Catalunya del segle XX, Francesc Pujols, inspirador del pintor més significatiu de la història de la pintura, Salvador Dalí, Pujols ens reflexionava que Catalunya és l’únic país del seny i l’enraonar, aquí hi conflueixen la realitat de l’Àfrica i el raonament d’Europa. Catalunya dona homes com l’arquitecte més creatiu i que més obres té declarades patrimoni de la humanitat, Antoni Gaudí, que no es cansava de repetir que Catalunya necessitava la independència política i econòmica si volia ser ella mateixa.

El partit d’en Barrera es diu Esquerra Republicana de Catalunya, els seus successors li van reduir el nom a Esquerra, sols. Quina migradesa de polítics aquests d’esquerra que han hagut de restablir el nom de Republicana per semblar més moderns i autèntics, però obvien el nom de Catalunya. Serà que el seu inconscient els traeix? O és què pensen en la república espanyola? Que tants estralls ens va comportar la guerra d’espanya. On és l’Esquerra Republicana de Catalunya del president màrtir Lluís Companys afusellat pel dictador? On és l’Esquerra Republicana de Catalunya del seu fundador Francesc Macià que va organitzar els Fets de Parts de Molló, juntament amb l’inestimable homenatjat Heribert Barrera? Homes de cap a peus, que van estar a l’altura de les circumstàncies del seu temps, jugant-se la vida, per alliberar Catalunya del jou castellà.

Quina diferència amb els polítics actuals de l’esquerra republicana, ara u aquí per fer honor a l’OriolJ unqures, hauríem de dir esquerra republicana d’espanya, que no saben aquests aprofitadets sense escrúpols, que abans de ser d’un partir, un home de cap a peus, primer es deu a Catalunya? Com deia el president Companys: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya, només ens té a nosaltres”. Quins desvergonyits ens manen al Palau de la Generalitat, que no poden fer creure un home de confiança del president Roger Torrent perquè escrigui al Diari de sessions deel nostre parlament el que si aprova. Que lluny queden del president Macià que confessar a la seva muller:” s’acosta el moment de sacrificar el teu futur i el dels meus fills a quin tant estimo i, malgrat això, no dubto i un segon. Jo no aspiro a es que a veure Catalunya lliure. Tu dius que ningú m’ho agrairà. Ja ho sé. Ni això em preocupa”.

Que lluny queden l’honor i la dignitat els continuadors d’aquells grans catalans de l’Esquerra Republicana de Catalunya, què els hi ha passat? Què no saben o no poden fer-se dignes de Catalunya? Que sols saben fer d’esclau de l’amo espanyol? Com passaran a la història de Catalunya? Com uns vulgars majordoms de l’arruïnat i decadent imperi de Castella, quina trista i miserable existència la seva, pitjor que el govern de Vichy a França en època de Hitler. Quina mancança de caràcter més gran que pateixen, no saben esmenar-se? Desconeixem la història dels nostres grans personatges que van fer honors als seus càrrecs? Pobre Esquerra Republicana de Catalunya, avui homenatgem un gran home que ens va deixar amb l’anhel de què seríem independents aviat i, al que assistirem, més aviat encara, és a la desaparició del seu partit, que la seva missió és impedir la independència de Catalunya, tot el contrari del perquè es va fundar el partit. Catalunya és molt més que quatre arreplegats que no saben on caure morts, per no tenir cap habilitat per guanyar-se la vida, sols tenen una habilitat, mentir als seus compatriotes i retre vassallatge com ferien els bufons de la Cort del rei.

Catalunya té tot el necessari per ser una nació. Però com deia Ciceró, “una nació per sobreviure als beneits, fins i tot als ambiciosos, però no pot sobreviure a la traïció”. Després de deu anys de procés d’independència no hem avançat gens, ben al contrari, estem retrocedint per causa dels nostres nefastos polítics i els partits que s’autoanomenen independentistes els hem de foragitar dels càrrecs que ostenten en les nostres institucions, i que els veritables patriotes de Catalunya es facin càrrec del comandament de la Generalitat i tot seguit que declarin l’Estat Català, i quan siguem independents formarem un jurat popular, perquè jutgin a tots els traïdors col·laboracionistes que han estat inpedint la immediata independència de Catalunya.

Nosaltres creiem en Catalunya, perquè Catalunya és la nostra mare, una mare amorosa que ens il·lusiona de viure, no volem per més temps una madrastra que ens pega i tortura, que ens maltracta i espolia, que ens tanca a la presó i ens exilia i, com deia el nostre Molt Honorable President del Parlament de Catalunya Heribert Barrera: “L’actual bilingüisme implica que Catalunya desaparegui com a nació”. No podem permetre per més temps que un estat colonitzador, endauat i desprestigiat, dirigeixi els destins de la nostra estimada Catalunya. Via fora catalans!, deia Macià, doncs ha arribat l’hora de què Catalunya alci el cap perquè tenim capacitat i ningú la de limitar i menys per uns miserables que ens venen por i incapacitat directiva.

Catalans fem-nos dignes de Catalunya i dels nostres avantpassats i lluitem com ho feren ells el 1714, en contra de les tropes castellano-francesses de Felip V. Quanta ràbia i odi devien anar cumulant aquells catalans, veien la injustícia al que els sotmeteren després de la derrota, fent-los enderrocar les seves pròpies cases sense cap mena d’indemnització i fent-los portar les pedres on ens troben ara, per construir la fortalesa militar de la Ciutadella. Es va destruir el barri de la Ribera, un dels millors barris de la Barcelona de l’època, 1200 cases, 2 convents, i una torra barroca convertits en presó per torturar patriotes catalans. Així és com ens han tractat i segueixen tractant-nos, ara si, avui en taules buides per jugar al solitari, l’amo mai negocia res amb l’esclau, perquè ell ja no té tot negociat, a favor seu.

Catalunya ja a sofert prou vexacions, siguem els propietaris de la nostra nació, siguem Estat per ser respectats. Sense Estat som orfers, no podem figurar com a catalans enlloc, siguem dirigents de la Catalunya del futur, fem-la més esplendorosa i avançada pel benestar de tots els catalans lliures.

Ànims a tots, el proper estat del món en declarar-se independent serà el català, per la nostra llibertat, per la nostra felicitat, pel futur dels nostres fills.
Visqui per sempre Catalunya i els catalans coratjosos que ho faran possible! Visca l’Estat Català!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada