Reflexions de l’historiador (UB) Bernat de Santamentiu al servei de la tasca divulgadora del Moviment Identitari Català
El soldat de Catalunya com a soldat català.
La justa i legítima preocupació nacional de diverses persones emmarcades en el patriotisme actiu d’arrel més romàntica, ha motivat l’establiment d’una Diada del Soldat Català a una data la qual cerca invocar memòria sobre la Guerra dels Segadors. Com és sobrerament acostumat al nostre país, el sentiment viu davant la percepció de la injustícia i l’anhel de dignificació, han fundat un homenatge les implicacions del qual, són prou més profundes d’allò que el públic general, i àdhuc els idealistes, conceben. Si bé tots els pobles tenen dret a honrar els herois del seu grup humà, molt sovint, aquestes figures, els seus lluitadors, són poc sospitoses d’haver alçat les armes en defensa específica de la seva nacionalitat, i d’allò que aquesta representa i representava. El cas català, però, és molt curiosament, prou diferent. Hem d’entendre, que la contribució dels nostres antecessors als conflictes d’abast estatal que afectaren el Principat de Catalunya, ambdós partí d’unes bases i prengué un caliu, els quals poden ser legítimament argumentats com a inèdits a la Europa de l’antic règim. És un deure científic remarcar, així, que al nostre país, els implicats als diferents esforços bèl·lics foren no tan sols guerrers de Catalunya, sinó també, soldats catalans. Expliquem-ho.
Entendre el soldat català, vol dir captenir, que la relació dels habitants del Principat amb les seves institucions, patí una transmutació durant el procés de transformació de la Catalunya fundada durant les revolucions feudals, en un Estat modern. El nostre Regne e Princepat, en paraules de Lluís de Peguera, caminà, a partir del segle XIII, una sendera sovint espinosa, que acabà implicant que el pagus de Bougain & Bougain esdevingués aquell estat-nació anterior a les revolucions burgeses al qual va fer cèlebre referència Vilar. I en aquest procés, la experiència traumàtica de la lluita contra Joan el Sense Fe, ens aporta un testimoni capital el qual, aquest historiador d’arrel ponentina, emprarà per il·lustrar llur argument.
La historiografia marxista ha defensat aferrissadament, la inexistència de sentiments nacionals previs al segle XIX; les fidelitats haurien estat, solament, personals, i les identitats, eminentment locals. Marxem a Agramunt: <<He hauts dos embaxadors de Agramunt qui man splicat com mossen Mecha es stat en aquella vila tractant ques donassen al Rey donant los temps fins vuy e, tantost pertit lo dit mossen Mecha, ells ajustaren concell la delliberacio del qual fou que tornant hi lo dit mossen Mecha o altre per lo Rey li responguessen que ells no poden fer res sens consultarne En Phelip Albert llur senyor e quels donaven XX jorns per fer la dita consulta e cobrar resposta. E aço solament han fet per passar axi lo temps, com sie llur intenció fer me star tostemps a comendament del Principat, axi com fins açi virtuosament han fet>>. Així, constatem directament, la existència d’uns deures per part dels agramuntins els quals transcendeixen la fidelitat al senyor, fins al punt que la voluntat d’aquest és irrellevant i queda, a la pràctica, reduïda a una excusa per a “passar axi lo temps” mentre pensen com dur a terme les seves veres i “virtuoses” intencions.
El cas de la vila del Sió, però, lluny de ser anecdòtic, és la norma a tota la comarca. A Guimerà, les institucions del proclamat Bàndol de la Terra, anaren més enllà, i avalaren una rebel·lió que expulsà de la jurisdicció l’aristòcrata local, Felip de Guimerà i de Miralcamp, representant d’una nissaga de prou conegut despotisme; el poble, reunit en consell, trià el senyor que considerà més convenient. Curiós comportament, d’uns contendents antijoanistes els quals, segons la historiografia marxista, no passaven de ser un coàgul d’hosts i seguicis nobiliaris alçats contra el rei candidat de la pagesia.
Potser, tant curiós, com el fet que continuem parlant de Guerra Remença quan les institucions de la terra varen implantar mesures alliberadores per a els pagesos afectats pel mal ús, tan sols començar el conflicte. Tant curiós, com el fet que la historiografia marxista oblidi, que els remences, molts cops pagesos grassos els quals tan sols anhelaven treure rendiment a les explotacions agrícoles atemptant contra la intervenció senyorial, feren guerra contra una Generalitat recolzada per la immensa majoria dels camperols del país. De fet, el suport de la pagesia menuda al Bàndol de la Terra, pràcticament no hagué fissures a tota la Catalunya Nova. Desmuntat l’argument de la guerra pagesa, i constatada l’existència de fidelitats més enllà d’aquella pròpiament deguda als senyors, toca delatar quines pulsions feien bategar l’anhel de lluita d’uns naturals del país disposats, fins i tot, a atemptar contra els agents nobiliaris, per seguir la crida de la Diputació del General. Anem a Tàrrega; <<Vista la vostra sana e virtuosa intencio que com a vertaders cathalans teniu en la conservació del Principat… Siau vigils e attents en recullir les messes e altres vitualles, car aquelles recullides aqueixa vila sta be e no dubte res. Som empero de parer en tota manera provehiau en expellir de la dita vila totes persones que sien contra la cosa publica o aquella poguessen damnejar>>. Així, trameteren llur preocupació, els Diputats, als paers i el Consell General de la vila urgellenca. Destaquem, i observem, ara, la relació entre “vertaders catalans”, “conservació del Principat” i “cosa publica” com a conceptes clau. Per a les institucions del Bàndol de la Terra, segons veiem, l’enemic és per definició, aquell qui cerca atemptar no contra els seus interessos o projectes, sinó contra la “cosa publica”.
La única manera en què els habitants poden defensar la “conservació del Principat” no com a soldats de la Diputació, ni dels nobles que la recolzen, sinó, purament, com a catalans, és a través d’un deure cívic vers les institucions inherent a la seva condició com a naturals del país. Només així, podem entendre, que de la seva actitud depengui llur catalanitat; el fet de ser catalans “verthaders” depèn de què complexin les seves obligacions com a tals. Aquestes obligacions, per tant, són defensar la “cosa publica”, i tenint en compte això, només poden ser un servei cívic vers un Estat la “conservació” del qual els és un deure com a subjectes de dret participants del mateix. Catalana, doncs, és tota aquella persona la qual, com a natural del Principat de Catalunya, esdevé subjecte públic amb garanties emanades de l’Estat, les quals han de ser retornades amb deures, en aquest cas, de suport militar.
Això, és molt remarcable, car tampoc seria convenient parlar d’aquesta noció sobre els habitants del nostre país, com una mena de ciutadania per a prohoms, a la forma de les polis gregues; tal i com el text ens comunica, la bona catalanitat de Tàrrega, dependrà de l’esforç general de tota la vila, a l’hora de proveir les forces de la terra amb vitualles. Podem entendre, doncs, la crida de la Diputació a la rebel·lió contra els nobles joanistes, car els naturals del Principat són subjectes de dret, i per tant, abans que vassalls amb deures vers el senyor, catalans amb deures vers l’Estat i la “cosa publica”.
Així, Tàrrega continuava sota l’obligació de defensar el Bàndol de la Terra, car <<… si Tarrega fos contra fora total destruccio d.Urgell, que Balaguer per una part e Tarrega per altra, pensau que tot Urgell fora destroit. Pensau lo be que.s segueix de Tarrega a la honor del Principal e lo util de la cosa pública, que negú no gosara passar ni anar ni venir en Urgell que fora aturat per los sguards damunt dits>>. Malgrat la penúria, doncs, era deure dels habitants de la terra, defensar-la com a tals, i llur esforç devia ser reconegut per les institucions estatals. Havent en consideració això, els diputats escrivien, l’estiu de 1463, <<als honorables e savis senyors los capitá, pahers e prohomens dels castells e vila de Pons per causa del stament de aqueixa terra e de les congoxes que haveu per causa de la guerra, a que.us responem que fins açi vosaltres haveu fet be lo degut com a bons e virtuosos cathalans e creem fareu per avant>>.
I així, la guerra que començà, justament, amb l’opugnació de les funcions del monarca a la Concòrdia de Vilafranca, primer cop documentat a la història d’Europa, on les institucions d’un país supediten la pròpia figura reial a l’imperi de la llei, i actuen en conseqüència, pren volada com a guerra nacional en un sentit prou equiparable al dels conflictes que hauran lloc a partir de la coagulació dels estats-nació a partir del segle XIX.
El desenvolupament i desplegament de la identificació de la població general amb les institucions estatals de Catalunya, amaga, en aquests termes, el naixement del català com un vertader subjecte públic, i de dret, pre-modern, en base a l’existència de garanties ofertes als habitants del Principat com a tals, retornades amb deures cívics per part d’aquests.
I si bé, la guerra contra Joan II ens és molt remarcablement útil per al desvetllament de la faiçó i de l’abast del fenomen, hem d’entendre, que la identificació amb les institucions a la qual fèiem referència, amb les implicacions d’aquesta, que hem desvetllat, haurà una significança capital en la conformació d’aspectes bàsics de molts esdeveniments que marcaran el ritme de la història moderna del nostre país. De fet, entrada Catalunya dins la monarquia eucarística dels Àustria, la catalanitat com a noció arrelada en l’existència de garanties institucionals i supeditada a deures cívics vers l’Estat i la cosa pública, serà fiançada jurídicament a partir de la concreció de prou cèlebres, gràcies a la tasca de Núria Sales, lleis, les quals regulaven la naturalització de tots els nouvinguts, fossin, o no, súbdits del mateix rei.
L’estudi, justament, d’aquestes disposicions, permet que aprofundim, encara més, el nostre capteniment d’allò que significava, i implicava, ser català al Principat de Catalunya modern. En aquest sentit, és necessari remarcar, que un dels diversos requisits per a l’obtenció de la categoria jurídica de natural, era el <<ple barreiament ab la natió cathalana>>, i la demostració d’una participació <<en les formes e en los costums propis della>>.
D’aquesta manera, la identitat cultural concreta com a membre de la “natió cathalana”, equivalia, al Principat, a la concepció de l’individu dipositari com a subjecte públic amb dret a rebre garanties institucionals, amb deures vers un Estat el qual esdevenia representant del grup humà i garant dels seus interessos. Entenem, així, com l’alçament en favor de les institucions catalanes, fins i tot contra la fidelitat puntual al noble i àdhuc al monarca, esdevé obligatòria per a tot natural com <<vertader cathalà>>, car aquestes representen la <<natió>> i tenen cura de les seves inquietuds.
De fet, aquests termes, són cabdals, tal i com indicàvem, per a l’enteniment de la forma concreta que prengué el desenvolupament d’esdeveniments clau de la història moderna de Catalunya. De manera prou ponderada, i potser excessivament discreta, Antoni Simon ja destacà, que l’enteniment de la revola del Corpus de Sang, és molt complicada sense prendre en consideració la identificació de la població general amb unes institucions les quals havien de considerar pròpies i responsables del benestar de la terra. No podem, seguint i refermant aquest raonament, arrossegar el vell plantejament marxista de l’alçament del 1640 com un esclat de classe, car, hem de recordar, que el primer que feren els tant cantats forasters que entraren a Barcelona, fou assaltar els calabossos del rei per alliberar figures governamentals del Principat pertanyents a l’aristocràcia. La mateixa lògica, veiem, per tant, que en època del Bàndol de la Terra.
