La nostra presència, avui, aquí, tot honrant aquestes dues figures capitals de la lluita nacional catalana contemporània, delata tot un seguit de factors fonamentals sobre Catalunya, i sobretot, sobre nosaltres mateixos. Entendre la vida i entendre la mort, dels dos germans als quals avui homenatgem, significa obrir una finestra a una realitat que defineix qui som, perquè som aquí, i perquè és fonamental, que hi siguem.
Nosaltres, el Moviment Identitari Català, hem engegat una tasca subversiva. Hem materialitzat i organitzat, una força viva de lluita la qual apel·la als ressons més profunds de la essència oblidada, o, més aviat, feta oblidar, d’aquest país i de tot allò que aquest representà.
Som identitaris, i som catalans. Què són els catalans? Qui són els catalans? Tanta tinta gastada. Tantes idees de ferotge presentisme. Tantes definicions interessades. I, com sempre, la nostra nació, mil·lènaria, ja va respondre. Per què discutir, sobre què vol dir ser català, si els propis catalans, mentre foren lliures, ja resolgueren de manera directa i explícita aquesta qüestió.
Els catalans haguerem un Estat sobirà i aquest, alerta, hagué lleis de naturalització. L’anàlisi d’aquestes, evidentment, concedeix una resposta a l’altura de la legislació d’una nació lliure, que es reconeix plenament a ella mateixa. Després d’una lectura atenta, observem, una definició ben clara; català és tothom que ésintegrat, i sobretot, que participa activament i sense gaires notables fisures, en l’univers social creat per la llengua, la cultura i la ideosincràcia autòctones del Principat de Catalunya.
La catalanitat és ambdós una condició i una elecció, la qual comporta, a més a més, un compromís cívic amb la resta de la comunitat. Aquest compromís equivalia a un serveis que hom com a català havia de prestar a l’Estat, el qual, els retornava amb drets. Sí; parlem d’un Estat modern. I fins i tot, sí; parlem d’un Estat medieval. De fet, la història va més enllà. Les nostres institucions, assentaren, al segle XV, un precedent a Europa, protagonitzant un gest el qualserà observat per primer cop al continent, i no es repetirà, fins segles més tard.
A Vilafranca del Penedès, el rei és declarat persona non grata; cinc-cents anys abans que tothom, un Estat, ara, en un sentit increïblement proper al contemporani, declara el monarca com a figura sotmesa a la legalitat. Encara anirem més enllà. La reposta del rei, desencadena la mobilització general del Principat, la natura de la qual, delata la profunditat d’aquesta nova concepció cívica i nacional de l’Estat; ens trobem amb una guerra pública mai vista a Europa.
Però què vull dir? La Diputació del General crida les persones del país no pas esgrimint ser el bàndol amb la raó; ho fa apel·lant, ni més ni menys, que a la seva condició de catalans. Fins i tot si calia desobeïr la noblesa, part de la qual recolzava el rei, havien de socòrrer les institucions perquè era el seu deure com a catalans. Entenem què vol dir això? Els principatins, abans que súbdits amb deures vers el senyor, eren subjectes amb deures vers unes institucions les quals passaven a ser garants de l’interès públic, i representants de la comunitat. Sí; tots els testimonis indiquen que és justament tal i com ho penseu, amb tota la càrrega present. Sí; els catalans eren, com a tals, com a catalans, subjectes públics amb drets i amb deures. Amb deures, respecte les institucions que oferien garanties equivalents a drets, i les quals encarnaven els interessos no d’un sector social o econòmic, sinó de tota la comunitat. Al cap i a la fi, els principatins, les havien de servir no com a vassalls, súbdits, clients, deutors, fidels, adeptes, emparats o contribuents, sinó com a catalans. Entenem, així, que durant el segle XVI, les corts i la Diputació del General, hagueren especial interès en la redacció i desplegament, de lleis de naturalització que especifiquessin, i reblessin jurídicament, què volia dir ser català .
Tenim, doncs, la feina feta, car, els nostres antecessors, els prohoms i les gents de la Catalunya sobirana, ja establiren amb èxit un discerniment nítid i efectiu, entre els catalans, i la nació catalana. És, per això mateix, que el cèlebre investigador Jaume Sobrequès i Callicó, poc sospitós de compartir els nostres plantejaments, afirma amb rotunditat, que nacionalisme i identitarisme, en un sentit explícitament present, formen part de Catalunya des de fa com a mínim cinc-cents anys. Recordem, que fa escasses setmanes, a Riudoms, una mainada de capteniment enverinat, va tractar de fer-nos una ponència sobre qui havia inventat les ideologies identitàries.
Però, qui som, exactament? Què representem? Nosaltres, els identitaris, som els nacionalistes de sempre, però en lloc de posar l’èmfasi en la nació com a fenomen, partim de l’individu i de la seva identificació personal com a part d’aquesta. Som sabedors, ara, que els nostres precedents, ja establiren què volia dir, ser català; ser integrat, i sobretot, participar activament, sense gaires notables fisures, en l’univers social creat per la llengua, la cultura i la ideosincràcia pròpies del Principat de Catalunya, és a dir, en la nació catalana, i assumir el compromís cívic que això comporta.
Sí. Molts de nosaltres, provenim de llars, com a mínim parcialment, d’origen forà, sobretot peninsular. Sí. Molts de nosaltres, havem relació amb els nostres èssers estimats, amb la nostra gent, en una altra llengua. Sí. Molts de nosaltres ni tan sols parlem un català tant perfecte com el d’en Boadella. Sí. Potser, fins i tot tenim por de parlar en català al bar o a l’escola. I què? La catalanitat identitària, és un compromís cívic. És una identificació la qual parteix de l’esforç de defensa de tot allò que ens fa formar part, de manera més o menys perfecta, d’una realitat cultural mil·lenària. Els nostres precedents ho tenien clar; català és qui vol ser part de Catalunya. Català és qui defensa Catalunya. I així, nosaltres, els identitaris catalans, esdevenim la fòrmula de defensa nacional tradicional al nostre país, la única que continua el llegat original d’aquells que lluitaren i moriren a través de tres segles per preservar la pàtria i tot allò que aquesta representa.
Mireu la vostra bandera. Mireu-la. Som una força viva d’arrelament tant intens, que ni tan sols hem vist, que els nostres símbols, representen un esclat subversiu en la teranyina política teixida pel règim autonòmic, com a part de la ocupació espanyola. El cor, ocupat per les armes de la nació encarnada en el Principat de Catalunya.
Un fènix la sostè, en renaixença. Tot plegat, sobre la base de la Creu de Sant Jordi, estendard de batalla de les forces de l’Estat Català, i insígnia, segell i emblema, de les seves institucions. Què diu, la nostra bandera?
Segons qui llegeix, afirma amb contundència, que com a hereus de la host de la Diputació, lluitarem, per fer renèixer, la nació. Segons qui desitgi, és una declaració, d’aquells qui tenen clar, que Catalunya serà, i perdurarà, tan sols, en la renaixença, de les seves institucions. I això, amats, aquí, avui, és capital. No existeix, res més anticatalà, que el qüestionament de la potència d’aquell règim institucional cívic que encarnà, cinc segles abans que qualsevol altre, els interessos de tota una comunitat humana.
Els catalans, som institucionalistes. Els patriotes, sempre hem estat agents gelosos de la netedat i de la eficiència que creiem amb fervor que han de fer bategar el deure públic dels nostres governs. És Espanya, mai, en cap cas, Catalunya, aquell règim que mai pogué generar institucions dinàmiques i solvents. L’anarquisme fou, doncs, producte directe d’un escepticisme completament aliè al nostre país. Catalunya, malgrat els entrebancs i els atemptats propis d’una situació d’ocupació, fou, des d’època de la Mancomunitat, capaç de bastir tot un seguit d’iniciatives de gestió parcial de la seva pròpia realitat.
Els germans Badia, no eren possibilistes. Formaven part d’aquell sector que coneixia que la dignificació institucional de Catalunya, era senzillament impossible sota qualsevol mena de règim espanyol. Tot i això, continuaren fent costat a Macià, convençuts que el temps acabaria demostrant al prohom la ingenuïtat de confiar en els republicans. Continuaren fent costat a Macià, sota la necessitat imperant de prendre mesures immediates per a la restauració, encara que fos parcial i imperfecte, d’un bastiment públic que atengués les necessitats bàsiques de la societat catalana. Toparen, evidentment, aviat, amb aquelles persones, el desarrelament de les quals, els impedia, evidentment, qualsevol mena d’enteniment de la realitat institucional catalana, i de les expectatives dels seus guardians, el qual no fos imbuït en l’escepticisme propi d’aquells que no saben veure més enllà de la decadència dels règims polítics espanyols.
Contraris a valorar la millora de les seves condicions invocada i desplegada a través dels esforços dels treballadors catalans, aviat, formarien autèntics poders paral·lels dins barris els quals esdevindrien ghettos, fundant bandes que en nom de l’alliberament social, instaurarien en aquests, règims de terror que els convertirien en universos cada cop més foscos i decadents. La CNT i la FAI convertirien iniciatives mafioses organitzades, les quals dedicaren el seu esforç a camps tant relacionats amb la llibertat del poble com el joc i els prostíbuls infantils, en l’origen de part important dels seus ingressos. I davant seu, Badia i els seus homes, ensenyant la cara.
Quin final podíem esperar, si no el d’un funest assassinat covard i a traïció, propi de gàngsters. I quins altres, podien venir avui, aquí, a homenatjar tot allò que representa la seva vida i a exposar tot allò que vol dir la seva mort, que no fossin els identitaris, com a guardians del compromís cívic que caracteritza l’esperit nacional de lluita dels catalans des de fa cinc-cents anys.
Alçeu els emblemes, car acompanyats pel sol de Montjuïc i sota la mirada del mar, els catalans, perfectes o imperfectes,saluden els màrtirs de la cada cop més propera renaixença invocada per les seves banderes.
