senyera,fenix,moviment,identitari,catala,mic,catalunyacatalana,Daniel Cardona i Civit va representar, i representa encara avui, el patriotisme sincer, pur.


Daniel Cardona i Civit és una de les figures més mal conegudes del nacionalisme radical català, cosa que sens dubte és sorprenent, considerant la seva influència durant més d’un quart de segle, entre la primera guerra mundial i l’inici de la lluita antifranquista a Catalunya. Les seves idees mestres sobre la concepció castellanista, violenta, colonialista, i arrogant d’espanya, del seu estat, encara són vigents.

Cardona, a pesar de ser tinent d’alcalde i Batlle de Sant Just Desvern, era un home reticent a presentar-se com a polític: no volia figurar, ni fer un paper públic. No fou orador, ni, per voluntat almenys, un autor que cerca reconeixement.

S’enfronta a les idees de Prat de la Riba perquè considera que això només porta al ‘federalisme’ autonomista de Cambó. Al pacte amb espanya. Critica tant l’autonomisme, com el federalisme, com a sinònims de l’imperialisme caut d’un “catalanisme” disfressat d’espanyolisme al servei de l’estat espanyol. Crítica el que considera l’oportunisme de Macià i d’altres polítics catalans que en realitat malden no per la llibertat plena i el reconeixement íntegre dels pobles de Catalunya, sinó pel pacte amb l’estat per a “sobreviure” vergonyosament i sense dignitat, davant la imposició del dogma de la secular tradició centralista de l’espanya única, la castellana.


Cardona és l’home dels grans pensaments, de l’exaltació màxima del nacionalisme. Ell deia que tenint un ideal, tenim una gran arma. Quan Catalunya deixi de ser política i sigui idealista potser podrem per fi lliurar la batalla que tant va planejar i esperar al llarg de tota la seva vida. Fins llavors, només ens quedarà el consol de llegir les seves pàgines, de burxar en aquell patriotisme honest i sincer. D’aquell patriotisme idealista, sense altra pretensió que la llibertat, sense altre objectiu que la Independència.


“La causa de Catalunya no demana ara polítics. La causa de Catalunya vol una browning a cada butxaca per fer respectar el nostre dret i la nostra dignitat de catalans ofesos per una submissió vergonyosa. I llavors, serem nosaltres al tramvia, a l’estanc, a la barberia espanyola, a l’església que desnacionalitza, al cabaret on la raça perd virilitat, a l’aula on esdevenim esclaus!” Cardona descrivia en alguns dels seus articles la relació d’odi existent entre Catalunya i Castella; la incompatibilitat de pertànyer a un mateix estat, essent les dues pàtries tan diferents i oposades. Així, provà de buscar les raons d’aquesta guerra històrica, d’aquest recel incurable amb altre remei que la separació definitiva. Cardona odiava castella, sentia ira contra tot allò que fos castellà i provés d’estendre’s damunt Catalunya. Castella era l’enemic a batre, l’imperi colonitzador que calia ensorrar i destruir. Catalunya només seria lliure i plena quan espanya hagués caigut, quant és desempallegues d’aquesta paparra.. Castella havia segrestat el seu poble, l’havia sotmès i humiliat, i ara provava mitjançant una invasió d’exterminar la raça catalana.


“La sort de la Pàtria està en cada un de nosaltres. Cal reflexionar perquè som al començament de la batalla.” Cardona sabia emperò, que els catalans disposats a combatre i a sacrificar-se per la llibertat eren una minoria ( i ho continuem sent). L’idealisme i el patriotisme pur, sincer, els atorgava un poder excepcional, però no per això deixaven de ser una minsa part de catalans. Cardona deia que els que tenien el do de canviar-la i escriure-la eren tota aquesta gent disposada a sacrificar-se per la Pàtria.
“Veieu? Catalunya, la nostra Pàtria, la nostra única Pàtria, immòbil ara en la marxa de la perdurable eternitat. Catalunya esclava, sotmesa i subjugada encara. Els covards, sense altra finalitat enlairada que l’utilitarisme immediat; els “gàngsters” de la nostra terra diuen al poble que ja té llibertat; quan, en realitat estem més subjugats avui que abans que a espanya es realitzés el canvi de règim. Abans la dominació era clara, brutalment sincera; ara, els catalans maldem en l’esclavatge, embrutits sota el pes d’unes cadenes de roses, car ara som esclaus de la justícia, d’una justícia que és una farsa i que, per tant, no s’ha fet. Abans teníem els muscles subjectats; ara, joventut catalana, hi tenim l’ànima.

L’ànima ja no és nostra. Els nostres polítics i els nostres homes representatius, de quasi tots els partits catalans, se l’han venuda sacrílegament pel trist plat de llenties, que ens tornaran a prendre quan raons d’estat així ho reclamin. S’ha jugat impunement amb la dignitat i el voler nacional. El poble ha callat, confús, desorientat, venut. Perquè no s’aixequés cap veu per la dignitat del nostre poble, s’han repartit totes les sobres del festí. Els nostres intel·lectuals han emmudit, posant-se a l’alçada de qualsevol jueu de botiguer de cantonada. La nostra joventut, tret d’escasses excepcions, ha palesat el seu conformisme caduc, i també, una bona part d’ella, s’ha sumat a la baixa materialitat del moment. Avui les esquerres no tenen cap ideal elevat, humà, generós. Les seves joventuts tenen la mirada baixa del bou, que pastura mansament a la cleda que li ofereixen. Han consentit la traïció nacional, sense una protesta, sense una revolta digna, amb totes les manifestacions de la senectut clàssica. L’esquerra no té altre ideal que el seu predomini polític, que els càrrecs i els petits i inconfessables interessos. Catalunya per a l’esquerra, és un botí a repartir. Les quatre barres de les seves banderes, res no signifiquen de noble i no representen altra cosa que ço d’aquell escut heràldic del senyor feudal: la fita possessòria. (…) Les dretes catalanes no es mouen tampoc per ideals; es mouen pel pànic del moment, prenyat d’inquietuds.

Tampoc és l’ideal de Catalunya ço que les fa moure. Actuen per un egoisme de classe, sense posar la defensa d’aquests interessos al costat de l’ideal de la Pàtria. Les dretes han consentit també la traïció i l’han facilitada en lloc d’obstruir-la. Les dretes, fins avui, han estat en la història de la nostra renaixença nacional, la traïció permanent a la llibertat nacional definitiva de la nostra terra. En aquest aspecte han marxat paral·lelament amb l’esquerra. Millor dit: l’esquerra els ha planejat millor el camí.” Per Cardona, els polítics catalans eren traïdors. Traïdors que havien pactat amb l’enemic l’esclavitud de Catalunya. Tant hi feia si eren les esquerres o les dretes, tots havien callat covardament davant l’atropellament de la Pàtria, de la seva cultura, de la seva llengua.
Catalunya només és desempallegarà del jou de Castella quan estigui empeltada de l’esperit de Cardona, i de moment, el poble de Catalunya no està a l’alçada d’ell, som massa porucs, covards. Faig un crit a tota la gent de bé, la Pàtria us necessita ara més que mai.

És de lamentar el poc interès de les institucions municipals, governamentals i entitats catalanistes per retre un homenatge com cal a un lluitador incansable, tenaç. Cardona donà tota la seva vida i la seva fortuna al servei de la causa de la llibertat de Catalunya.
Cardona fou un soldat al servei de Catalunya.
Visca Cardona!
Visca Catalunya!!
Visca la Pàtria!!!senyera,fenix,moviment,identitari,catala,mic,catalunyacatalana,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *