La figura insòlita de Bartomeu Robert i Yarzábal (Tampico, 1842 – Barcelona, 1902), el popular doctor Robert, va capgirar la política barcelonina durant els set mesos que va estar al capdavant de l’Ajuntament, període culminat amb un tancament de caixes en què l’alcalde, indignat, va empènyer els contribuents a deixar de pagar els impostos a Madrid.

El cas del doctor Robert és únic i excepcional. Mai un alcalde de Barcelona no ha marcat la ciutat de manera tan profunda i en tan poc temps. Es va dedicar a la política només els tres últims anys de la seva vida, però en tan sols set mesos com a alcalde de Barcelona aquell metge honest, ponderat, pragmàtic, que els alumnes de la Facultat de Medicina recordaven com “el professor tranquil”, va capgirar totalment el rumb polític i social de la ciutat.
Després d’una carrera científica inqüestionable de gairebé tres dècades, la figura del doctor Robert, català per origen patern, mexicà de naixença i sitgetà d’arrels, havia esdevingut popular en el món de la medicina. S’havia fet metge seguint la tradició familiar i, després d’una brillant trajectòria com a facultatiu i també com a professor, es va erigir en renovador de la docència i de la pràctica mèdiques a la Catalunya del darrer quart del segle XIX. A la vegada era un barceloní compromès, que pertanyia a nombroses entitats cíviques, culturals i científiques de la ciutat com a membre o directiu.
Però l’impacte de la desfeta colonial espanyola del 1898 –la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar de l’Imperio–, amb el consegüent replegament polític de l’Estat espanyol i la reclusió definitiva en el territori peninsular, li va fer descobrir el “catalanisme”. Una presa de consciència política que el portaria a convertir-se en pioner atípic del catalanisme i, de retop, a fer pública la seva indignació contra el centralisme com a alcalde de Barcelona.

Just després del desastre militar, el novembre del 1898, el ciutadà Robert es va adonar de l’enduriment centralista del Govern de Madrid. Va ser un dels signants del missatge a la reina regent –subscrit per una sèrie d’institucions econòmiques i culturals representatives de Catalunya– on es reclamava “una àmplia descentralització administrativa”. Era, sens dubte, una crítica inesperadament severa al sistema central de Madrid, emesa per una colla de ciutadans que demanaven també una regionalització de l’Estat. Amb aquest únic antecedent polític, avalat pel prestigi professional i la fama d’honestedat cívica i d’altruisme que havia aconseguit al llarg de tres dècades exercint de metge, el doctor Robert va ser nomenat alcalde, per reial ordre, el 14 de març del 1899. Un fet inaudit en la història de Barcelona, sobretot perquè era neòfit en el món de la política. Una part de la premsa madrilenya, irritada, va afirmar que el metge barceloní era un “separatista”.
Per acabar-ho d’adobar, el Govern central del president Silvela-Polavieja s’acabava de constituir amb el suport electoral del ministre de Gràcia i Justícia, el prestigiós jurista barceloní Manuel Duran i Bas, amb la promesa de dur endavant un projecte regeneracionista i descentralitzador. El doctor Robert hi faria un paper principal: la seva alcaldia només va durar set mesos, però seria intensa i controvertida, inesperadament moguda. Quan el nou alcalde es va adonar dels projectes pressupostaris i fiscals discriminatoris del ministre d’Hisenda, Fernández Villaverde, va posar el crit al cel. Es va indignar, no sols com a alcalde, sinó com a ciutadà: les imposicions de Madrid i la voluntat centralitzadora li van semblar un atac frontal a Barcelona.

El doctor Robert, sense experiència ni perfil polític definit, es va decebre enormement. D’entrada no va entendre res. Al cap de pocs dies d’haver jurat el càrrec es va marcar com a objectiu lluitar “per una qüestió moral” contra una voluntat centralitzadora que considerava del tot injusta, i per deslligar Barcelona del caciquisme madrileny. Robert es va indignar i va fer una crida als ciutadans perquè deixessin de pagar la contribució. En un tres i no res va posar el sistema cap per avall i va aconseguir que els contribuents barcelonins es declaressin en estat de revolta. Un fet històric sense precedents.
La crida va tenir un èxit i una difusió inesperats. S’hi van apuntar desenes de comerciants, sobretot botiguers, així com una colla suficientment nodrida de petits industrials que es van comprometre a deixar de pagar. La intransigència de l’Executiu de Madrid va empènyer els indignats cap a una radicalització de posicions que culminaria el setembre del 1899 amb una vaga fiscal i, sobretot, amb la negativa definitiva a pagar la contribució, tal com havia proposat l’alcalde: el famós tancament de caixes. Aquest fet va convertir el doctor Robert, de manera inesperada, en la figura política més popular de Catalunya.

En ple conflicte –un daltabaix polític i social considerable, amb comerços, botigues i petites indústries barcelonines decidits a suspendre el peatge contributiu a Madrid–, el doctor Robert, en lloc d’arronsar-se, va seguir donant suport incondicional als gremis de la revolta. Allò era encara més insòlit i sorprenent. Des del seu despatx de l’Alcaldia el primer ciutadà indignat intentava frenar i obstaculitzar amb tota mena de picaresques polítiques i administratives les mesures coercitives i repressives del Govern central.

L’estira i arronsa del doctor Robert amb Madrid va arribar a un punt insostenible i, el 22 d’octubre, va presentar la dimissió per raons de dignitat civil i de coherència. El caràcter excepcional d’aquest gest va provocar una onada d’adhesions i homenatges arreu de la ciutat. Un suport ciutadà mai vist abans que, juntament amb la seva pròpia experiència fugaç com a alcalde, va situar-lo, de manera inesperada, al bell mig d’un moviment catalanista que tot just començava a despuntar.
El portaveu de la famosa protesta barcelonina, seguint el rastre reivindicatiu iniciat amb el tancament de caixes, va ser escollit diputat per la Lliga Regionalista gairebé tot seguit. Robert va ser el diputat més votat de la circumscripció barcelonina i el cap visible d’un gir històric, ja que la seva figura pionera encarnava la recuperació, mitjançant el sufragi popular, d’uns drets llargament segrestats a Catalunya. L’exalcalde encapçalava l’estrena política del catalanisme al Parlament espanyol. A Madrid no se’n sabien avenir.

Dos dies després de la presa de possessió, el 17 de juliol del 1901, el doctor Robert pronunciava el seu primer discurs de rèplica al missatge de la Corona. Els diputats espanyols van quedar esparverats. El debut va ser un èxit, al contrari del que es pensava. L’habilitat i l’elegància del seu estil oratori i un didactisme ferm i conciliador alhora el van fer guanyar-se el respecte de l’hemicicle madrileny. El nouvingut, com qui no vol la cosa, acabava de normalitzar la presència del catalanisme en la vida parlamentària espanyola.
El novembre del 1901 li va tocar encapçalar el primer gran debat del segle XX al voltant del “problema català”. Didàctic, serè, tranquil, va fer la sorprenent reivindicació d’un model autonòmic d’estat amb una frase que va deixar garratibat l’hemicicle: l’objectiu d’aquest model era que “en Cataluña nos podamos gobernar nosotros mismos”.

Una mort fulminant, d’atac de cor, el 10 d’abril del 1902, va acabar per convertir el doctor Robert en un mite, com a pioner d’una manera de fer política pacífica, honesta i valenta, que li va valer el reconeixement definitiu de la societat.
El 1899 va pronunciar una polèmica conferència a l’Ateneu Barcelonès anomenada «La raça catalana», en la que presentava algunes teories sobre la capacitat cranial i l’índex cefàlic dels catalans i, juntament amb altres factors, com ara el clima, l’idioma i l’educació, explicava les diferències amb altres pobles de la península ibèrica. Les seves paraules van ser tretes de context interessadament per part d’alguns parlamentaris de Madrid que van atacar , en aquell moment, alcalde de Barcelona. Robert es va veure obligat a manifestar públicament que de la seva dissertació no se’n desprenia res d’ofensiu per a les altres regions espanyoles. Les seves teories sobre els dolicocèfals catalans i els braquicèfals i mesocéfals de la resta de la península van generar una gran polèmica a tot Espanya.

Desconfiaré sempre de qui
no respecti la meva llengua.
Perquè, en fer-ho, demostra
que no em respecte a mi,
i alhora que no respecta un
bé cultural essencial.

Desconfiaré sempre de qui
no trobi normal el seu ús
institucional i simbòlic,
perquè no troba normal
la meva realitat cultural i
perquè a sobre es pensa
que té dret a decidir què
és la normalitat, i
curiosament la normalitat
és ell, i no jo.

Desconfiaré sempre de qui
digui que el meu problema
no és real, perquè em menysté
a mi i perquè es creu amb el
poder de decidir què és real,
i casualment també ho és ell,
i no jo.

Desconfiaré sempre de qui
digui que les llengües són per
entendre’ns i no per crear
problemes i faci servir aquest
argument per crear
problemes amb les llengües.

Desconfiaré sempre de qui
manipuli realitats
deliberadament i gosi
acusar llengües perseguides
de ser les perseguidores.

Desconfiaré sempre de qui
vegi com a despesa innecessària
la promoció de la meva llengua
i com a inversió imprescindible
la promoció de la seva.

Desconfiaré sempre de qui
vulgui acomplexar-me perquè
parlo amb naturalitat la llengua
dels meus pares.

Desconfiaré sempre de qui
em negui la llengua, perquè em
sento compromès amb els que
l’han salvat perquè jo la pugui
ensenyar als meus fills.

I procuraré enfadar-me poc,
només el que jo trobi normal
i davant d’amenaces que jo
consideri reals.

I sempre, però sempre
“PLANTARÉ CARA.”

Carles Capdevila

senyera,fenix,moviment,identitari,catala,mic,catalunyacatalana,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada