JOSEP MORAGUES, EL GENERAL MÀRTIR.

Josep Moragues i Sobrevia, més tard signarà com Josep Moragues i Mas
Oficial de miquelets (1694-1697)
Coronel de cavalleria (1705-1707)
General de Batalla (1707-1715)
Governador de la Seu d’Urgell-Castellciutat(1707-1713)
Comandant de les fronteres de la Cerdanya (1707-1713)
Comandant de Fusellers de Muntanya (1714-1714)


Les autoritats borbòniques van executar el militar austriascista català ara fa tres segles i van penjar-ne el cap en una gàbia a Barcelona durant dotza anys.
“Lo die 27 de dit mes de març ( de 1715) fou executada la mort; executàs la sentència com a home ordinari, ab gran aparato de gent de armas, y soldadesca, anant descalcs, ab camisa de penitent, y al fi nomenat sens los honors, sinó sols Josep Moragas”. Així es descriu als “Annals consulars” de Barcelona la brutal execució de Josep Moragues, nascut al si d’una família de pagesos terranitents a Sant Hilari de Sacalm (Selva) i convertit posteriorment en un dels militars austriacistes catalans més destacats de la guerra de Successió. La seva obstinada defensa de les llibertats de Catalunya, fins i tot després de la caiguda de Barcelona el 1714, el va convertir també en un dels blancs principals de la dura repressió borbònica, al costat d’Antoni de Villarroel i Joan Baptista Basset.


Moragues i els seus acompanyants foren jutjats sumàriament, condemnats a mort i torturats. Les autoritas van èsser especialment cruels amb ell, perquè la seva execució servís de càstig exemplar i atemoris els catalans resisistens al domini absolut de Felip V. El botifler Gregorio Matas descrivia al ministre Manuel Vadillo l’execució: ” Se sentenció a Moragas a ser arrastrado con un caballo, a ser degollado, y hecho cuartos, puesta su cabeza en una jaula encima de la puerta del Mar con este rótulo: Iosephus Moragas ab penetratum iteratae rebelionis scelus, bis Regis clementiam abusus, tertio tamdem iustitiam abusus, tertio tamdem iustitiam periclitatus et expertus”. És a dir: ‘Josep Moragues per haver comès el crim de repetida rebel.lió , haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment la tercera fou presoner i executat per la justícia’.


El cap no fou retitat fins al cap de dotza anys: arran de la pau definitva entre Felip V i Carles III, la seva segona muller fou alliberada i amb l’ajuda de l’advocat i exconseller en cap Rafael de Casanova i la pressió diplomàtica de l’ambaixador austríac Königsegg, el 14 de febre de 1727 es va despenjar la calavera, el rètol vexatori i la gàbia hi van restar un mes més.


Tot i ésser un dels militars catalans més actius en la guerra de Successió, la figura de Josep Moragues ha quedat històricament relegada per altres noms clau de l’austriacismes català. La polèmica sobre el General Josep de Moragues i Mas rau en el fet que durant els actes institucionals de la Diada Nacional de Catalunya no se li tributa cap homenatge oficial. La raó històrica d’aquesta mancança es deu al fet que la Diada de l’11 de Setembre commemora la Batalla de l’11 de Setembre de 1714 a Barcelona, acte bèl·lic en el qual no participà el General Moragues degut a que ell es trobava fora de Barcelona comandant les tropes catalanes que amb base a la fortalesa de Cardona lluitaven contra la invasió borbònica en les terres de la Catalunya interior.

Com que històricament els actes institucionals de la Diada s’han centrat en la memòria del Conseller en Cap de Barcelona Rafael Casanova, lamentablement alguns grupuscles, enlloc de vindicar la memòria del General Moragues exalçant-lo, es dediquen a denigrar la memòria del Conseller en Cap Rafael Casanova. S’ha caigut així en un tòpic falsari basat en les mentides i tergiversacions amb què l’espanyolisme embruta i denigra la memòria del Conseller en Cap Rafael Casanova, de manera que aquest és presentat com un heroi impostat i el General Josep Moragues com l’autèntic heroi ocult. Aquest tòpic falsari tant sols reflecteix manca d’intel·ligència política i de coneixement històric. En la campanya militar de 1713-1714 molts foren els traïdors botiflers, i molts més foren els que s’inhibiren de la lluita final: propagar i inventar-se malicioses i falses dicotomies entre el Conseller en Cap de Barcelona Rafael Casanova i el General Moragues, dos dels més insígnes defensors de la Pàtria entre 1713 i 1714, no tant sols és un ultratge a la seva memòria, sinó que és un insult a la causa, al sacrifici i al martiri del General Josep de Moragues i Mas.

La brutal execució a què fou sotmès, per a escarn dels catalans , va afavorir aquest silenci, que pràcticament no es va trencar fins al final del segle XIX , en plena Renaixença, amb el poema, “Lo cap d’en Josep Moragues” (1887) d’Àngel Guimerà.
Els caçadors són destres
i amaguen el parany;
mes, si l’afront vos deixa
els parpres aixecar,
ja la veureu ben alta,
la gàbia amb el reclam.
L’aucell no beu, ni menja,
ni sap d’aletejar.

A la claror del dia,
sobre el barrot callat,
no sent les mestralades
ni el calabruix ni els llamps;
mes, en venint les ombres,
fa por son refilar.

Viatger, vingues d’on vingues,
si tens el cor honrat,
flecta els genolls i prega
com fill, davant el cap
del pros Josep Moragues,
el nostre general.

Mireu-lo a clar de lluna
sobre el portal de Mar:
té el pergamí del rostre
fet clapes i brufat;
la boca, sense llavis;
els ulls, dos esvorancs;
dels polsos arrapats;
contret de front i celles;
verdós i negrejant.

Dintre un gabiot de ferro,
tot de gairell penjat,
les aus avalotades
el piquen revolant
i ell cruix i traqueteja
i es mou d’ací d’allà.

De sobte, se li encenen
els ulls com a fornals;
li bull la cabellera,
tot punxes, onejant;
solquen sa faç les venes
com vetes d’un penyal;
dintre el gabiot s’adreça;
fugen al vol les aus,
i ell diu, amb les dents closes
i amb veu d’agarrotat:

—Oh, torre de cent braces,
ja pols del camí ral!
Oh, mar de feres ones,
ja abisme ressecat!
Oh, altíssima Galera,
ja estelles en la llar
on couen les bagasses
pel ventre del tirà!
Nissaga desvalguda,
el que ets i el que has estat!
Tu, que de mar i terra
te feres dos esclaus,
de pellingots vestida,
traient pertot la carn,
vas de genolls per terra,
rebent als ulls el fang.

En el teu pit indòmit
pels cuiros masegat,
on s’han partit els ferros
de llances i panars,
el somiqueig de dona
que bé que ara li escau!

Allà on el cor tenies,
hi deus tenir un cranc:
abans que jo ets podrida,
primer que jo has passat!
Quan sonin les trompetes
del jutjament final,
els hèroes de la Terra
que dormen oblidats
pel mig de les gentades
sos fills han de cercar.

I jo els diré: amb vosaltres
el roure s’ha assecat,
i els nous borrons moriren
abans de plançonar.
Mireu allà els que s’alcen
d’entorn el Montserrat:
porten al coll reblada
l’anella de l’esclau:
sa cara és esllanguida,
son pit i front ben baix;
sa parla és forastera,
no és nostre el seu tirat:
tots són de Catalunya,
ni un sol és català!
I els hèroes de la terra
sens veure’t passaran!

Oh pàtria, pàtria meva,
bé et toca de penar,
que per graons d’abismes
vas sens repòs tombant.
L’horrible criatura
que ahir te rematà,
si no té al cos el diable,
s’hi troba emparentat.

Ai trista Catalunya,
bé et cal el treballar!
Per eixa vida impura,
que és món, dimoni i carn,
el sol no té mai posta:
deixonda’t, que ella jau.
Tu no pots ser, oh folla,
el Júpiter tonant
que arruixa sa Danae
amb pluja d’or canviat.

Ton lloc és baix la taula;
ja els ossos te daran;
llepa la mà que et pega,
resa per ella als sants,
i obre’t el pit, que xuclin
a glops a glops ta sang!—
Així, al clar de lluna,
sobre el portal de mar,
la testa bramulava
de l’hèroe català.

I, ai, roda el temps; dels homes
s’esborra lo passat!
Caigueren les muralles,
tombaren els portals,
i agermanats s’apleguen
els propis i els estranys.

Mes, si l’afront vos deixa
els parpres aixecar,
bé la veureu, ben alta,
la gàbia amb el reclam:
i els aucellots, com sempre,
que el piquen revolant.

ComparteixEmail this to someoneShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on Twitter

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *