JOSEP DENCÀS I PUIGDOLLERS  2017

En Josep Dencàs representa per a nosaltres el triomf de la joventut. D’una joventut ardida, generosa, sense complicacions ni maniobres que enterboleixin la seva actuació; preparada per al lloc on l’ha situada el partit al servei de la pàtria catalana.
La seva audàcia i el seu valor personal el va posar en tots moments a favor de la causa i sempre amb acceptació prèvia de tot sacrifici.
Molt són de lloar aquestes virtuts. Però molt més lloable és encara la seva capacitat d’organitzador. A la seva direcció les joventuts d’Estat Català vàren arribar a estructurar-se en un pla d’eficiència en defensa de les llibertas catalanes i ciutadanes. El remon de feixistes amb el que els motegen tots els inadaptas, no tene cap altre raò que el prúit d’en erbolir les segles de la política d’aquell moment. Ni doctrina ni procediments feixistes empraren mai les joventuts d’EC. Mai vàren privar l’expressió del pensament a ningú ni cap acte públic. Només vàren defensar la llibertar d’expressió que mercenaris a sou volien interrompre i alliçonar en el respecte als homes i a les idees a qui oblidava.
En Dencàs era un home dinàmic i un gran organitzador i volia preparar per a l’acció patriòtica i cívica a les joventuts.

On afina aquestes dots va ser a la Conselleria de Sanitat Insuficient. En el seu departament Dencàs multiplica el seu valer i empenta. Els projectes són realitat o marxen de pressa a ésser-ho.
Els enemics no comprenien, ni comprenen ni compendran els homes que treballen amb fe. Culs de cafè la majoria sense altra missió que dir mal del que no comprenen ni senten, gent sense idealitat, altres que veuen la política com a un negoci, els atabalava el feinejar incesant de Josep Dencàs.

Dencàs estava desitjos per fer política per la política mateixa, com el desig d’un canvi de règim.
L’ideal de Catalunya ha estat per Dencàs, el catalanisme integre i radical. En ell trobem totes les essències liberals de la llibertat que allibera sempre i no lliga mai, és a dir, la nostra propia lliberta, la llibertat eleborada per la nostra Raça. Una llibertat que serveixi per a oprimir, per a reconquerir brutalment, com a la Revolució francesa les terres d’Oc i tot el Migdia, no és la nostra llibertat. Una llibertat que s’utilitzi contra la manera d’ésser d’un poble, destruint les intitucions que el poble ha creat, tampoc és la nostra llibertat. Catalanisme vol dir, llibertat per a tots els catalans i respecte a la llibertat dels altres pobles.

Una de les falles del catalanisme havia estat la timidesa en l’acció. Una dotzena de policies dissolen una manifestació de 5 o 6 mil persones.Un parell de lerrouxistes, a cop de garrot, desfeien qualsevol ballada de sardanes. Això s’havia d’acabar. Calia dotar a les noves organitzacions de catalanistes radicals, el que ara podrien dir nacionalistes, d’esperit defensiu – però de defensa eficient- de la qual havia mancat sempre el Catalanisme.

Els dies 21 i 24 de maig del 36, en el Congrès d’EC, celebrat als locals del CADCI, Dencàs s’enfrontà a una mena de judici. En el seu parlament, féu un repàs a la preparació del Sis d’Octubre, a la successió dels esdeveniments d’aquell dia i a la seva fugida. No entrarem en detall, era la intervenció més esperada. Dencàs es justificà, llançà acusacions i aprofità per alliçonar els membres de les Joventuts d’Estat Català, que l’havien criticat:
“S’ha dit que el poble català fou covard. No es pot jutgar el valor d’un poble quan sols s’ha lluitat quatre hores. Que consti, que el poble de Catalunya no fou vençut, perquè no lluità.

Els que sí foren vençuts són els qui al cap de quatre hores de lluita i perquè encara no s’ha donat la batalla es rendeixen.
Jo m’he prestat a asseure’m a la banqueta dels acusats per amor a Catalunya, per ella ho he sacrificat tot, tot ho he posat al seu servei. Desprès tot el poble català m’atacà, m’insultà i m’omplí de llot, tots m’han atacat; jo esperava que ho fessin tots , començant pels de l’Esquerra, però el que no tenia dret a esperar, era que fins ESTAT CATALÀ no sols no em defensés, sinó que ataqués un seu militat sense esperar que es pogués defensar.”

La llarga ovació del públic al final, enmig de crits de “Visca Dencàs!” i Visqueu els homes dignes i honrats!” testimoniaren l’asenció de Dencàs a cabdill indiscutible del nacionalisme independentista.
Dencàs en seria el lider iniscutible. El seu profund sentiment nacionalista feia que, malgrat l’infern passat en els darrers mesos, el doctor no defallia en la lluita dels seus ideals, plantejant noves organitzacions i intensificant les converses amb Daniel Cardona i Josep M. Xammar menbres d’aquell nacionalisme intransigent, com deia ell.

Concretar una idea, transformar un desig en plena voluntat, aquesta és l’obra del doctor Dencàs. Ell va saber fer compendre que la màxina llibertat anava inclosa en el Catalanisme radical; organitzant les joventuts , capacitant-les per a repelir qualsevol atac i demostrar en tots moments que la voluntat d’ésser no era una frase, sinó un fet.
Dencàs era un home altament dinàmic, d’una visió política formidable. Però per damunt de totes aquestes qualitats hi poso la seva provada lleialtat i el seu afinat patriotisme. Dencàs fou un home revolucionari , un home de partit, un home lleial. I sobretot el seu amor a Catalunya.

Visca Dencàs!
Visca Catalunyà!

One thought on “Homenatge a Josep Dencàs

  1. el doctor Josep dencas es la personalitat que va intentar que Catalunya fos independent, segurament no ha rebut el tribut que es mereix.

    visca Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *