Pau Claris i Casademunt (Barcelona, 1 de gener del 1586 – Barcelona, 27 de febrer del 1641) fou un polític i eclesiàstic català i el 94è president de la Generalitat de Catalunya a l’inici de la Guerra dels Segadors. El 16 de gener de 1641 proclamà la República Catalana sota la protecció de França.

La seva família paterna era originària de Berga, eren homes de lleis , ell es doctorà en dret canònic i civil. Nomenat canonge de la seu d’Urgell (1612), i des d’aquest càrrec va començar a participar en la vida política del Principat esdevenint defensor dels privilegis eclesiàstics.

El 1626, Claris va ser elegit com a representant del braç eclesiàstic en les corts de Barcelona que s’obriren el 28 de març, enmig d’una gran tibantor que provenia ja del 1621 quan, en morir el rei d’Espanya, Felip III, el seu successor no volgué jurar les constitucions de Catalunya. Els motius de dissentiment entre els braços i la monarquia de Felip IV foren sobretot: la qüestió dels quints -impost que consistia en el fet que les ciutats del Principat pagaven una cinquena part de llurs impostos anuals a la corona-, el problema de l’Observança -constitució acordada l’any 1481 que exigia l’obligació de complir el dret català als oficials reials- i l’eterna voluntat de voler frenar els privilegis de la Inquisició en terres catalanes. El braç eclesiàstic no adoptà aquest cop una actitud servil, exhaust econòmicament per la pressió dels impostos reials i minat per la castellanofòbia que provocaven els continuats nomenaments de bisbes castellans en les diòcesis catalanes. L’abandonament de la sala per part dels capítols catedralicis el 3 de maig, en voler-hi sotmetre una votació per a la concessió de 3.300.000 ducats per al rei, va provocar la sortida immediata del rei cap a Madrid. Claris va presentar una actitud d’intransigència.

No fou fins al 1632 que no es reprengueren les corts, encara amb els mateixos diputats que el 1626. En aquesta ocasió, fou quan es féu més evident la rebel·lia contra la corona espanyola d’una brillant generació de juristes catalans encapçalats per Joan Pere Fontanella, els quals arremeteren jurídicament contra dos nous motius d’enfrontament: el dret dels consellers a romandre coberts davant la presència reial i la mecànica de la insaculació, en la qual es disputava la facultat dels braços per proveir càrrecs de la Generalitat sense el vis-i-plau del rei.

El 22 de juliol del 1638 Pau Claris fou elegit diputat eclesiàstic per a constituir la Diputació. Els altres membres escollits amb Claris foren Jaume Ferran (també canonge d’Urgell), Rafael Antic i Rafael Cerdà com a oïdors del braç eclesiàstic, militar i reial, respectivament, i Francesc de Tamarit i Josep Miquel Quintana com a diputats dels braços militar i reial.

Com a diputat eclesiàstic, Claris passà a presidir les sessions de la Generalitat. Segons Elliott, el virrei Santa Coloma intentà endebades el suborn de Claris i Tamarit, personatges incòmodes per a la seva funció al servei del rei.
Claris es trobà una Generalitat amb gravíssims problemes econòmics, fruit de molts anys de mala gestió i amb el conflicte que s’obrí amb la corona espanyola referent a l’acusació de contraban que féu a la Generalitat a causa de l’incompliment dels edictes dels anys 1635 i 1638, que prohibien tota mena de comerç amb França a causa de la Guerra dels Trenta anys. Si bé la ciutat de Barcelona estigué inicialment reticent, acabà per fer costat als diputats el 1639, sobretot per la decisió de la corona d’instaurar una recaptació general a Catalunya, pels anys 1639 i 1640, de 50.000 lliures anuals.
Darrere aquest nou afany recaptatori, hi havia la voluntat del privat de Felip IV, el comte-duc Olivares, d’afegir totes les terres de la corona espanyola a l’esforç de contribuir econòmicament a les despeses que ocasionava la Guerra dels Trenta anys i que ja havia devastat Castella. Catalunya mai havia sentit com a propi aquest conflicte, d’arrels expansionistes i del qual els catalans mai no havien esperat res. Olivares, per a contrarestar aquesta situació, volgué traslladar-hi el conflicte (o si més no, ja li semblà bé) i, així, el 19 de juliol del 1639, els francesos assetjaren i prengueren el castell de Salses, al Rosselló i la consegüent rendició de Salses, i culminà amb l’empresonament del diputat militar Francesc de Tamarit. El jutge del Breu Apostòlic obrí també informació sobre Claris, acusat d’intervenció en els aldarulls contra els soldats, però no el pogué condemnar per manca de proves. La gravetat dels incidents posteriors —mort de l’algutzir Joan Miquel Mont-rodon a Santa Coloma de Farners, incendi de l’església de Riudarenes i entrada a Barcelona de cinc-cents pagesos (22 de maig de 1640) amb l’intent d’alliberar Francesc de Tamarit, que culminà amb el Corpus de Sang (7 de juny de 1640)— desencadenaren la ruptura definitiva.

S’inicià aleshores una duríssima pugna entre el comte-duc i la Generalitat per tal que incrementés el seu esforç en la guerra. Finalment, els diputats accediren a enviar Francesc de Tamarit al front d’una nova lleva de soldats per recuperar el castell de Salses, cosa que s’aconseguí el dia de Reis del 1640. Tanmateix, el cost en vides humanes i en diners per al país havia estat tan gran que la situació esdevingué explosiva.

El buit de poder posterior al Corpus de Sang del 7 de juny de 1640 i la imminent invasió castellana Catalunya van situar-lo al capdavant de la resistència catalana a la monarquia. Era la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern del comte-duc d’Olivares.

Com a president de la Generalitat, Pau Claris va ser el responsable de l’aliança militar amb França. Les converses amb el govern de Lluís XIII, iniciades pel seu nebot Francesc Vilaplana, acabarien amb la firma a Barcelona, el 12 de desembre de 1640, d’un pacte d’ajuda militar amb Du Plessis Besançon, delegat per Armand Jean Du Plessis de Richelieu (el cardenal Richelieu) en representació de Lluís XIII de França.
Les converses iniciades pel seu nebot Francesc Vilaplana acabaren amb la firma a Barcelona (12 de desembre de 1640) d’un pacte d’ajuda militar i, posteriorment Claris va ser el responsable de la convocatòria amb la proclamació de la República Catalana sota la protecció de França. La forma de república no arribà, però, a ésser concretada: davant l’imminent perill de setge de Barcelona per l’exèrcit del marquès de Los Vélez, de la posterior acceptació de la sobirania de Lluís XIII sobre Catalunya “com en temps de Carlemany”, Pau Claris, en nom del Principat, hagué de reconèixer Lluís XIII de França com a comte de Barcelona amb el pacte d’observar les constitucions catalanes. . Es consumava la separació de la Monarquia Hispànica, no la independència. Catalunya s’integrava en el regne de França. L’exèrcit francocatalà derrotà totalment les tropes castellanes.

Joan Pere Fontanella, conseller en cap fins poc temps abans de la batalla de Montjuïc i gran amic de Pau Claris, li dedicà un calorós homenatge.
Pau Claris va morir sobtadament el 27 de febrer de 1641, al cap d’un mes de la victòria franco-catalana en la Batalla de Montjuïc. Sembla que feia almenys un any que presentava problemes de salut, però la sospita d’un assassinat per enverinament per part d’espies castellans va sorgir des del primer moment com pot observar-se en la carta del mariscal francès Baró d’Espenan al cardenal Richelieu. Segons sembla, Claris va ser emmetzinat amb acqua di Napoli, un verí fet amb una mescla d’arsènic i herbes que hauria provocat una terrible agonia del president de la Generalitat mitjançant un intens dolor, fatiga i paràlisis parcials que el deixaren sense parla.

Figura històrica oblidada fins a la Renaixença del segle XIX, el naixement del catalanisme va convertir el personatge en un mite del nacionalisme cultural incorporat amb tots els honors a la història de Catalunya mitjançant les obres de Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Josep Coroleu o Josep Pella i Forgas, entre d’altres. Tanmateix, l’elevació paral·lela de la figura de Rafael de Casanova com a mite del catalanisme associat a un discurs ideològic antifrancès que no encaixava bé en els fets de la Guerra dels Segadors sempre deixarien Pau Claris en un segon pla de l’imaginari català.

Màxim dirigent de la revolta catalana contra l’intervencionisme uniformista de la Monarquia Hispànica de Felip IV? L’home que va proclamar la República Catalana i va pagar-ho amb la seva vida esdevenint un màrtir oblidat de la historiografia? Un polític gris i mediocre amb l’únic mèrit de posar Catalunya sota el domini de la monarquia francesa de Lluís XIII? Pau Claris és un poliedre de la història, un personatge polèmic i en part contradictori, una figura pròpia de la Catalunya del seu temps.

Pau Claris més que un carrer de Barcelona.

Visca Catalunya!!