Els patriotes, com els Sants, poden ser-ho sense necessitat de saber-ho, en tant que la nació, igual que la bondat, és una forma de ser, i com a tal, no som necessàriament conscients de la seva pràctica diària. Fóra inert discutir, si els catalans, al segle onzè, s’identificaven com a catalans, i si actuaven en conseqüència. Tot i això, diré, però, que coneixem, ambdós, que sovint es referien a les terres islàmiques amb el terme “Espanya”,
traçant una clara línia de separació amb la península, i que, els occitans, clamaven ser part de la “nació d’òc” just en un moment en què els homes de Catalunya eren conegut justament per afirmar fent servir aquest mateix “òc”. En tot cas, som aquí avui rememorant i commemorant una figura patriòtica, sens dubte; però patriòtica en termes complexos i profunds.
Honrem el llegat, d’un gentilhome bataller l’acció del qual fou emmarcada en l’esforç conjunt dels catalans, dirigits per Ramon Berenguer I, contra
l’amenaça musulmana i, per tant, d’una de les figures protagonistes en un dels moments clau dins la conformació del territori de la pàtria tal i com ens és conegut. Honrem el llegat, d’una de les mostres històriques clares i nítides de caràcter català, justament avui, en un temps de nostre història on la mentalitat nacional s’apropa amb intensitat a la degeneració més putrefacta i vergonyant.
Així doncs, la discussió de fins quin punt Arnau Mir de Tost actuava conscientment en defensa d’allò el qual hauria entès com a Catalunya, ens significa poc, car, sia quin sia el desenllaç de la recerca, no podem sinó
destacar i divulgar el fet incontestable que ens trobem davant una de les figures més nacionalment representatives dins l’era fundacional del país.
Podem afirmar-ho amb rotunditat, en tant que aquest gentilhome pirinenc fou actor clau, ambdós, dins l’avenç de la conquesta sobre territori el qual esdevindria nacional, i dins el procés d’unificació i construcció Estatal del nostre país; podem afirmar-ho amb rotunditat, en tant que fou un governant efectiu i un capitost formidable justament a través de la seva idiosincràsia pròpiament catalana. Home amb llista de gestes militars tant vasta i increïble, que deixa a l’altura del fang, al Cid. De fet, aquesta comparació pot ser duta més enllà, en tant que Arnau Mir de Tost, no tan sols fou un ardit combatent i savi capità, sinó que també, en absolut contrast amb el cèlebre guerrer castellà, pària, fou un home d’estat i un gestor efectiu.
Encarnació de gentilhome de ploma i espasa, a l’estil dels mateixos monarques catalans. Sentint-ho molt, però, ja he dit allò el qual havíeu de saber. No sóc aquí, pe relatar curiositats històriques a l’abast de qualsevol erudit; podeu trobar informació sobre els episodis més memorables en les campanyes del senyor d’Àger a partir de la lectura de textos prou divulgats.
Sóc aquí, per relatar la importància nacional del personatge; per remarcar i per fer palès públicament allò el qual Arnau Mir de Tost significa i
representa, dic en present, com a figura històrica. Això, no ho trobarem en cap obra d’ample divulgació. Desgraciadament, hem de tenir clar, que de forma quasi segura, cap de nosaltres veurà una Catalunya plenament restaurada i dignificada. La situació, és crítica. Però lluny de rendir-nos, hem de ser conscients que mai serem tan necessaris com ara. Mentre continuem mantenint viva la memòria d’aquella història la qual dona
substància i legitimitat a la nostra identitat, existirà una possibilitat remota de salvació nacional. Potser no en serem els protagonistes; hem de tractar de ser-ne, els responsables.
Som aquí per fer palesa la lliçó invocada pel nostre passat.
