Catalunya
En el context previ al Corpus de Sang, regnava a Catalunya un clima de crispació i violència des de feia mesos. Una agitació social augmentant des de l’inici de la guerra amb França, tant per la presència dels soldats de Castella entrats al 1635, és a dir, les tropes reials, els terços, a qui els catalans havien d’oferir allotjament i queviures, com per la constant pressió exercida pel govern de Madrid, a través dels jutges de l’Audiència i dels homes del virrei per reclutar tropes entre els catalans. I és que les lleis i constitucions del Principat atorgaven als catalans una barrera per no veure’s involucrats en les guerres endegades pel monarca espanyol. Només podien ser mobilitzats en cas de defensa del propi territori, el que resultava un impediment per al gran projecte d’Unió d’Armes del celebèrrim comte duc d’Olivares, el privat del rei, qui feia i desfeia a la Cort.
Després de la derrota de Leucata (setembre del 1637) i el llarg setge de Salses (setembre del 1639 – gener del 1641), on van morir molts catalans i en desertaren molts més, el ressentiment acumulat entre els governs de Barcelona i Madrid, i entre els terços i la població semblava arribar al clímax. Però el pitjor era que l’hivern tot just començava i les tropes havien de quedar allotjades a Catalunya mentre esperaven la represa de les hostilitats. D’escaramusses entre població i Exèrcit, feia molts anys que n’hi havia, però cal emmarcar els actes vandàlics dels soldats: molts d’ells eren mercenaris estrangers, mal pagats i alimentats, mal vistos per la gent del país tot i que combatien els francesos.
L’hivern va ser llarg i cru i les decisions següents d’una Cort massa llunyana respecte les tropes i la població no van ajudar gaire a calmar l’ambient: segons un edicte del mes de març, Catalunya havia d’aportar sis mil homes més per lluitar fora del Principat i s’havia de fer càrrec de tots els costos. Mai en tota la història de Catalunya s’havia produït tal demanda: ni els mateixos jutges de l’Audiència (oficials del rei!) no ho veien gens clar. De fet, estaven entre l’espasa i la paret: devien obediència a Felip IV alhora que havien jurat guardar les Constitucions catalanes. Des de la Cort de Madrid s’ordenà l’arrest de les dues màximes autoritats del país: Francesc de Tamarit, diputat militar, i Pau Claris, diputat eclesiàstic. El propòsit era apoderar-se dels impostos de la Generalitat, atemorir la classe dirigent del país i acabar d’una vegada per totes amb les reticències catalanes a prestar ajut monetari i militar a la monarquia. Ras i curt, tot tenia un denominador comú: per Madrid, avantposant el rei a la llei; mentre que els diputats no estaven disposats a permetre que les lleis i constitucions jurades per Felip IV poguessin quedar relegades.
El 30 d’abril de 1640 l’agutzil Montrodon fou assassinat a Santa Coloma de Farners en resistència a la instal·lació dels soldats. La represàlia duta a terme pels terços a Riudarenes, 3 de maig, i a Santa Coloma de Farners, 14 de maig, desencadenà un ràpid alçament armat de vilatans i pagesos que, de les comarques gironines, s’estengué cap a l’Empordà, cap al Vallès i cap a Osona i el Ripollès.
El 22 de maig grups de revoltats entraren a Barcelona amb el pretext de perseguir uns soldats que havien incendiat l’església de Sant Andreu de Palomar, amenaçaren el lloctinent i posaren en llibertat el diputat militar Francesc de Tamarit, fet presoner sota l’acusació de no actuar convenientment per posar terme a la resistència de les poblacions a sostenir l’exèrcit, juntament amb els diputats Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra.
A Barcelona el dia del Corpus era el dia en el qual els segadors, pagesos temporers dels voltants, contractaven la feina per a la temporada de sega dels camps del pla de la ciutat, que s’iniciava en els dies següents.
Ara sí, el 7 de juny de 1640 uns cinc-cents segadors, amb rebels mesclats entre ells, entraren a Barcelona, dirigint-se uns tres-cents, per protestar, davant del palau del virrei Dalmau de Queralt, el comte de Santa Coloma, on es passà a un tiroteig, desencadenant-se l’intent de cremar l’edifici, aturat l’assalt pels membres de la milícia urbana fortament armats. A continuació, les autoritats van intentar treure els amotinats de la ciutat, però els segadors van canviar el seu objectiu i es van dirigir contra els funcionaris reials, saquejant i cremant el palau de García Toledo, marquès de Villafranca i general de les galeres del rei, així com les cases dels membres de l’Audiència, del mestre racional i del virrei (a qui també assassinaren d’una ganivetada quan refugiat a les drassanes, volia fugir en una galera genovesa) a la vegada que assaltaven les presons amb els crits de “Visca la terra!”, “Muiren los traïdors!”, “Muira el mal govern!”, però també de “Visca lo Rei!”.
Els menestrals i els veïns del barri de la Ribera, que fins aquell moment s’havien mantingut expectants, van se sumaren al motí. Així doncs unes 2.500 persones van assaltar les drassanes i els defensors que van sobreviure a l’atac no van tenir més opció que fugir cap a Montjuïc. La revolta s’estenia a tot el Principat, tanmateix, el que inicialment eren atemptats contra els béns dels funcionaris reials aviat es convertirien en accions de pillatge indiscriminat. L’alçament ja no es dirigia únicament contra els soldats i els funcionaris reials, sinó també contra la propietat senyorial dels nobles considerats traïdors, solidaritzant-se els habitants de la ciutat, tant activa com passivament, amb els rebels. Fracassaren tots els intents de les autoritats reials per fer fora els revoltats. Els segadors van dominar la ciutat fins el dia 11. Finalment, la columna d’avalotats va marxar de la ciutat sota el comandament del conseller en cap de Barcelona, el qual va aconseguir conduir els segadors cap a Sant Andreu de Palomar. Mentrestant, a Barcelona es produïa una demostració de força de centenars d’homes armats, comandats pel diputat militar, el veguer i el conseller terç, encarregats de restablir l’ordre a la ciutat comtal. Havia començat la Guerra dels Segadors.
