D’independentistes, n’hi ha hagut sempre. En tant que Catalunya tan sols deixà de ser un Estat sobirà, i d’actuar conscientment com a tal, a través de la força de les armes, els nostres enemics hagueren d’invertir centenars d’anys en despullar els naturals del Principat anorreat, de la seva idiosincràsia natural. Centenars d’anys, consagrats a ensinistrar el “poble més lliure de la cristiandat”, com deia el rei Martí, en els valors propis de les nacions esclaves. Una centúria, on la catalanitat sistemàticament contestà una situació la qual no era capaç d’assimilar.
Centenars d’anys, consagrats a ensinistrar el “poble més lliure de la cristiandat”, com deia el rei Martí, en els valors propis de les nacions
esclaves. Una centúria, on la catalanitat sistemàticament contestà una situació la qual no era capaç d’assimilar. Puix que tradicionalment una nació lliure i, sobretot, lliure en tant que sobirana, el caràcter dels autèntics catalans, no ha pogut sinó apel·lar a la recuperació de la independència nacional. Des de Bach de Roda, fins els carlins que conspiraven a Franca,
passant per aquells “patriotes catalans” que Napoleó invocava contra Espanya; d’independentistes, n’hi ha hagut sempre. Efectivament, sembla poc possible que, contra la intuïció de tants manuals, Francesc Macià piqués de mans i creés, per generació espontània, centenars de “separatistes” provinents de tots els racons del Principat. I no errem, car no cal; l’avi mereix tanta honra, amor i consideració per part dels patriotes, com
l’homenatjat avui.
Els mereix, en tant que pare de l’independentisme entès com a moviment organitzat de característiques plenament modernes. Els mereix, en tant que testimoni corprenedor d’allò el qual implica confiar en Espanya. De fet, testimoni corprenedor d’allò el qual implica la confiança sobre les formes més progressistes i simpàtiques en què pot transmutar Espanya. És de justícia, doncs, honrar aquella persona la qual si bé no creà el moviment de recuperació nacional, sí l’afaiçonà i convertí en quelcom plenament emmarca dins el nostre temps. I en tals termes, no podem sinó retre homenatge a aquella altre, la qual n’endreçà el pensament. És a dir, a aquella que dotà el nacionalisme català de coherència bastida entorn personalitat intel·lectual pròpia. I és, per això, que som aquí, essent, de fet, avui, la nostra presència transfigurada en clam de remembrança, més
important que mai. Recordar la contribució de Daniel Cardona representa desafiar frontalment i plantejar un autèntic repte, a una amenaça per la restauració de nostre sobirania, el potencial disruptor de la qual no coneix antecedents.
En tres segles, res ha conseguit anorrear les possibilitats de l’esforç de recuperació nacional amb tanta intensitat, com el sorgiment de la “esquerra independentista”. En el naixement d’aquesta, per primer cop, hom pot observar el trencament de la idiosincràsia pròpia d’aquells els quals han
defensat la pàtria durant tres-cents anys. Hom testimonia, com des de Bach de Roda, fins els carlins que conspiraven a Franca, passant per aquells “patriotes catalans” que Napoleó invocava contra Espanya, els catalans dins el moviment de recuperació nacional que, en llur forma moderna, Cardona consolidà intel·lectualment, advocaren les seves diferents ideologies tan sols en la mesura en què fer-ho, entenien, resultava beneficiós per la restauració de Catalunya. Amb la irrupció del marxisme com a hipotètic dogma d’alliberament internacional, aquest esforç amb centuries de tradició al qual tant de bé féu Cardona, perdé, autènticament, l’ànima. Ho afirmem, car en la observació acurada, contemplem que apel·là directament l’auto-odi del nostre poble, fins convertir aquells els quals haurien d’haver continuat el llegat dels patriotes, en auto-proclamats herois de la humanitat pels quals la defensa del país, quedava supeditada a la utilitat conjuntural que pugués haver en el correcte desenvolupament de llur elevada missió. I és així, que homenatjar Cardona esdevé acte de restauració, d’un moviment de recuperació nacional amb tres-cents anys de recorregut; restauració que pot sinó correspondre, a l’identitarisme, en tant que evolució lògica del nacionalisme català més nítid i, diguem-ho, autèntic.
