Discurs davant el Monument a Moragues
El naixement de la Catalunya barroca, va implicar una reinterpretació del Princeps namque. Consumat el govern de Ferran el Catòlic, les gents del Principat entenien que la disposició no només els responsabilitzava de defensar el seu príncep en cas d’agressió externa al país; en la Catalunya del segle XVI, el vell usatge passava a apel·lar directament una autèntica noció de compromís cívic entre els homes lliures, car ungits amb el deure de defensar la pàtria. Així és que, en esclatar les revoltes que durien a la guerra contra Felip IV, els diferents esbarts bandolers entengueren ser responsables de la defensa de la terra, en aquest cas fins i tot contra el propi rei, i passaren ardits a engreixar l’exèrcit que la Diputació del General aixecà el 1640.
La interpretació barroca del Princeps Namque consolidava i donava protecció jurídica a formes tradicionals d’autodefensa organitzada, convertint els principatins en un col·lectiu amb tendència a normalitzar el militarisme com a regulador social. Les institucions del Principat, de fet, advocaren fortament el dret dels catalans a dur armes, esdevenint aquesta llicència tot un tret identitari.
Cal anar encara més enllà i posar èmfasi en el fet que aquestes institucions s’havien alçat com a guardianes dels interessos de la terra. Ja en la guerra contra Joan II, cloenda de la medievalitat catalana, fou evident que els principatins abillaven certes garanties i que, en conseqüència, eren consignataris de responsabilitats cíviques el compliment de les quals equivalia a honrar el govern autòcton car tòtem del benestar de la nació.
Així, a la Catalunya barroca, l’obediència al rei romania supeditada als interessos de la terra. Alhora, el Princeps namque ungia els catalans com a guardians de llur pròpia llibertat a través del servei a les institucions del Principat en quant garants dels dits interessos.
Tal era l’enteniment del país que incitava els defensors de la pàtria el 1714. La guerra havia començat, de fet, com un autèntic conflicte civil entre principatins, en tant que Felip V jurà l’Estat Català. La tria entre el foralisme de Carles i el centralisme absolutista del Borbó no és sinó un mite, car, d’una banda, Catalunya era formalment sobirana, i de l’altra, ningú posava en dubte el seu sistema de govern. La posterior hegemonia austriacista és molt millor entesa si assumida com una tria del candidat a ulls de tothom guanyador. Així és que Felip fundà el primer model d’Estat Espanyol no com a reforma, sinó com a càstig a la infidelitat de certs col·lectius de súbdits.
I som aquí alçats en homenatge als patriotes que prengueren llurs armes contra aquesta voluntat de castigar nostre poble. En els estatges finals del conflicte, quan al Principat la guerra perd bona part del component dinàstic i esdevé un autèntic esforç conjunt de supervivència, milers de catalans tornaren a respondre a la responsabilitat cívica com a defensors del país la qual els era atribuïda per les institucions de la terra.
Sí, la derrota dels dits patriotes el 1714 va permetre que Felip V iniciés el genocidi contra Catalunya a través de mesures institucionals, fiscals, jurídiques i simbòliques. Ara bé, la misèria generada pel nou ordre no féu sinó envigorir colles de guerrillers les quals continuaven resistint i defensant a la població amb l’objectiu, segons recullen les pròpies autoritats reials, de «sacarlos del yugo y opresión española».
I aquí roman el MIC; darrera fornada d’un Princeps namque invocat, aquest cop, per l’eco de segles de batalla consagrada a la renaixença d’un Estat i d’un caràcter catalans encara vius en memòria i en temperament. Honrem, sí, nostre General Moragues, però encara més, el saludem en tant que darrers soldats de Catalunya.
Bernat K. Güell.
