Discurs al Baluard de Migdia
Els identitaris entenem que Catalunya és una realitat quotidiana, perceptible en el caràcter de seus habitants; personalitat forjada al llarg dels segles, la qual troba cristal·lització en aspectes essencials com la llengua. Una de les genuïnes realitats europees, amb arrels paganes i cristianes.
Aquesta Catalunya que ens alça i ens guia, no hauria nascut sense l’esforç conjunt d’aquells els nostres primers sobirans, que volgueren estar a l’altura del fet de ser la primera línia de defensa continental contra l’Islam. En l’antiga frontera catalana, hom no conegué sinó el xoc entre la civilització europea i la barbaritat del seu voltant, de la mateixa manera que quan Leònides enfrontà els perses a les Termòpiles.
Sí, com a identitaris de Catalunya, entenem que la tolerància vers el món musulmà és no només un contrasentit històric, sinó també una temeritat la qual cosa en perill la forma de vida que hem construït al llarg dels segles. Ara bé, car nació minoritzada, no podem contemplar la present substitució ètnica arreu d’Europa com a quelcom fatal.
Afirmem això perquè, ara, per primera vegada, les antigues potències imperials europees noten en les llurs carns què significa sentir-se estranger a la pròpia terra. Afirmem això perquè, la substitució ètnica, és ja irrefrenable, i suposarà la fi de l’ordre estatal que coneixem al continent. No hem aconseguit la independència, però això és poc important; si girem la mirada vers les dades demogràfiques, l’Estat Espanyol té els dies comptats.
Podem lluitar des del Parlament. No direm que les presents formacions polítiques han deixat de tenir sentit. Això no obstant, els partits patriòtics, d’una banda, llangueixen dins un sistema polític el qual és destinat a desaparèixer, i de l’altre, mai podran governar en tant que els catalans ja són minoria.
Amb això no vull desanimar, ben al contrari. Catalunya és a tocar de l’alliberament car tot el sistema polític europeu s’apropa al col·lapse. Cal, però, canviar la mentalitat de la mateixa que ja han fet moltes nacions arreu d’Europa. La política és de les elits i dels seus col·lectius afavorits, els mateixos que destruiran el sistema; ara és el moment de plantar cara en un altre front. Avui, cal lluitar en la batalla cultural.
Els serbis vivien en un Estat comunista dins el qual, la representació política del patriotisme, era senzillament impossible. Ara bé, al caure el sistema, això resultà poc significatiu, car les organitzacions identitàries s’havien encarregat de mantenir viu el batec de la nació.
Contemplant el context actual, podem afirmar que els antecedents històrics projecten sobre el Moviment Identitari Català autèntics comesos sagrats que transcendeixen la mera lluita política, caminant aquesta vers la irrellevància a causa d’una creixent decadència de les formes de govern les quals caracteritzen avui la civilització occidental.
La supervivència de la nació és, no ens enganyem, improbable. Tanmateix, en el cada cop més pròxim proper hivern d’Europa, el col·lapse demogràfic, institucional i cultural de les velles potències obrirà un horitzó d’incertesa on els catalans poden retrobar la llur raó de ser i àdhuc recuperar la seva independència. Aquí és on ens cal prendre consciència, car aquesta, la darrera esperança de Catalunya, depèn en part notable de si nostra associació pot entomar el deure sagrat d’esdevenir un dels carreus els quals formen el mur que separa l’improbable de l’impossible.
Avui podem afirmar que, sense l’acció del MIC en la batalla cultural, queden orfes els joves que definiran el futur, independentment d’allò el qual ens pensin; sense identitaris, cauen els seus més perfectes referents de catalanitat. Així doncs, just quan som més necessaris, aquí continuem. Avui, tant com mai, entomem nostra missió i mirem de cara al futur, percebent la futura restauració de Catalunya.
Bernat K. Güell.
