“Els revoltats del Corpus cridaven Visca el Rei!: No fou un aixecament nacional”. Hem hagut de tolerar tal afirmació durant massa temps. Avui, reunits, farem remembrança dels esdeveniments que inspiraren nostre himne nacional tot homenatjant els seus protagonistes com allò que foren; catalans identitaris.
“Los cathalans […] tancaren la porta a son sofriment y mogué en ells los impulsos naturals de venjar, arriscant sas vidas, a son Déu y Señor, y també de acudir a la justa y natural protecció pròpria, y a la defença, de sas honras y haziendas […] atropellades, devastades, depopulades y cremades, y de sas constitucions, privilegis y llibertats”. Així reflexionaven les institucions del nostre país en la vigília de la conversió del Principat de Catalunya en República sota la protecció de França. Anaven, encara, més enllà; “sols consistia lo acert del bon govern en lo […] virrey de castigar als soldats sacrílegos y insolents y cuydar de la guarda y observança de las generals constitutions de Cathalunia”. Fins aquest moment, els Braços de Cort havien defensat de forma consistent el Rei i el Virrei. Al final, acusar aquest significava qüestionar aquell. En tals paraules, doncs, observem un molt significatiu tarannà de les Institucions catalanes. Si bé, com és lògic i normal, els costava desafiar la Monarquia, al entrar la Corona en contradicció amb la població, acabaven defensant el poble. Ja en la Guerra Contra Joan II les nostre Institucions s’alçaren com a garants dels interessos de la Terra, si calia, contra el Rei. Corts, Generalitat i Consell de Cent, feien que els principatins abillessin certes garanties constitucionals; en conseqüència, els naturals del país eren consignataris de responsabilitats cíviques el compliment de les quals equivalia a honrar el govern autòcton car avalador del benestar de la nació. Així, entenem que en la dita Guerra els catalans eren cridats a les armes com a tals, entenem que eren invocats a la batalla car els “correspon com bons e propis cathalans”.
El Comte-Duc d’Olivars, actuant com a Valido del Comte-Rei Felip III, atemptà contra la sobirania del Principat i cercà conflicte amb França amb l’objectiu d’integrar tropes a Catalunya. Els excessos abominables de les mateixes avalotaren el poble que, un cop més, observà les institucions car guardianes dels seus interessos. De fet, l’absència sistemàtica del Monarca havia reforçat la percepció que Generalitat i Consell de Cent eren el govern efectiu de Catalunya. Encara més, la seva oposició a la puixança de Castella havia reforçat la percepció que eren defensors dels interessos de la Terra. Sobre tal escenari arribà la Revolta dels Segadors, en què homes del país reunits a Barcelona alliberaren presos i, per Corpus de Sang, opugnaren soldats castellans i mataren tant el Virrei com diversos ministres de la Reial Audiència. Ho feren al crit de “Visca la Santa Mare Iglésia, visca lo Rey, muyran traydors”. El fet, però, és que dit clam no contradiu res del fins ara exposat, ni pot ser esgrimit com a prova de manca de fervor nacional en els revoltats. Ho sabem del cert.
A 16 de setembre de l’any 1640, una Resolució de Braços demana que cal “arbolar banderas, posant en ellas la insignia del santíssim sagramentat, amb lletra que diga Pro Deo, Pro Rege et Pro Pàtria”; correspondència més que aparent. D’ella en podem treure, de fet, diverses conclusions. La primera, que els revoltats eren patriotes car perseguien enemics de la Pàtria, “traydors”. La segona, que la defensa de la Pàtria no necessàriament era contrària al Rei. La tercera, que les pròpies institucions continuaven apel·lant al monarca. Per esvair qualsevol dubte que “Déu, Rei i Pàtria” fou allò clamat pel poble durant la Revolta dels Segadors, atendrem al linxament popular contra l’oficial reial Josep Guerau, en tant que executat a crit de “Muyran traydors a Déu, a la Pàtria y al Rey”. El clam “Visca la Santa Mare Iglésia, visca lo Rey, muyran traydors”, doncs, ni ens contradiu, ni testimonia manca de fervor nacional en els revoltats. Comptat i debatut, tan sols cal mirar les accions dels mateixos; el primer que varen dur a terme fou l’alliberament del Diputat Francesc de Tamarit, vocal opositor a la presència de tropes castellanes, i del Conseller Francesc Joan de Vergós, el qual, de fet, era empresonat per conspirar contra la pròpia monarquia. Fou, doncs, un aixecament identitari a favor de les institucions nacionals en tant que percebudes com a defensores de la Terra, fins i tot, com en el cas del Conseller, contra el Rei.
Tant fou així que, a la vigília de Nadal del 1640, quan el trencament amb Castella era ja palmari, trobem un nova revolta descrita en els següents termes; “molt gran moviment y altercació en la gent popular, axí de ella com també de la que ya hi era arribada de fora per rahó del sometent general que […] se havia per tota Cathalunia […] per la defença y conservació de ella. […] Se mogué per la sobredita gent un grandíssim motí, […] perque entre la que era vinguda de fora n hi havie de agraviada de las molèstias y vexacions dels soldats en sos allotjaments y de las violèncias y opressions dels ministres reals […] contra las generals constitutions de Cathalunia. […] Assò motivavan los amotinats […], com també ho feren los amotinats del die de Corpus passat, als quals motius los del die present acumulavan que los ministres reals anavan donant intelligencias y avisos als de Madrid del què Cathalunia feya, disposava y obrava per sa defença natural y que los dits avisos eran la total ruïna y destrucció de ella. Y axí que, gent que era tant perjudicial a Cathalunia […] avian de morir, […] de modo que anavan per la ciutat cridant «Muyran traydors!»”.
Honrem, doncs, el Corpus de Sang com a esclat identitari! Sí, cridaven a favor del Rei, però també a favor de Déu i, sense contradicció, de la Pàtria. Un trident, però, realment, gens igualitari, car els revoltats no dubtaren en alliberar presoners que conspiraven contra la Monarquia Catòlica, ni en atacar oficials reials. No en va, la revolta fou a favor de les institucions catalanes que, el mateix any, abandonaren la Corona. El patriota Gaspar Sala clamà aleshores que “volien los reis de Castella subjectar a Cathalunia com a terra conquistada […]. Axí dels reis de Castella se ha separat Cathalunia per injúries, injustícies, rompiments de lleis y de privilegis”. La pàtria passava sobre el Rei. Si ens preguntem la raó de cridar a favor del Monarca, obtenim una resposta senzilla; era tingut per agent beneficiós a la Pàtria. Al cap i a la fi, convé recordar que els catalans acceptaren al Rei de França com a Comte de Barcelona només perquè, en paraules del frare carmelita Josep de Jesús Maria, “nostre Cristianíssim és de sang catalana”. Romanien tan solament indiscutibles, doncs, i com ha de ser, Déu i Catalunya. En tals termes, clourem els identitaris com ho va fer el mateix carmelita; “se són posats (els catalans) proporcionalment en iguals perills per son Déu y per sa Pàtria. Ell i ella resten agraïts. Ell al servei. Ella a l’exemple.”
Bernat Güell
