Contra allò, que durant tants anys, ens han volgut inculcar, entendre que el
Principat de Catalunya fou, un Estat sobirà, fins l’anorreament de la Guerra
de Successió, no és, una possible explicació, sinó un fet històric
transcendental, l’acceptació del qual, és imprescindible per a dar sentit
satisfactòriament, a les característiques concretes de l’evolució històrica del nostre país.

L’estatus independent de la vella Catalunya, no és una interpretació; és una necessitat per interpretar fructíferament. Avui dia, de fet, la discussió, fora de la historiografia estrictament espanyola, rau, en el desvetllament de fins quin punt la sobirania del Principat, a la pràctica, era realment efectiva més enllà de la seva natura formal. Espanya ha quedat, en termes generals, així, fora i enrere, del debat acadèmic.

Només en el capteniment del Principat com a Estat sobirà, podem entendre la perpetuació i aplicació estricta de les consuetuds que impediren que Catalunya entrés en el desplegament dels projectes bèl·lics castellans, els quals li eren, en el millor dels casos, aliens. Així, en les guerres entre la Corona de Castella i el Regne de França, el vell Estat Català, només tenia el deure d’allotjar les tropes castellanes com a tropes privades del comte de Barcelona.

Fou, justament, aquest fet, el qual, al llarg del segle XVII, encengué, alerta, els ànims anti-castellans del públic. Aquest fet, ha de ser pres en seriosa consideració, car si bé l’agressió francesa davant les tensions amb Castella, afectava, per lògica territorial, Catalunya, l’escarni per part dels catalans anà dirigit no tant als agressors, com vers els vassalls occidentals del seu propi rei.

És, justament, en la lògica de tot plegat, on cal situar l’esclat del Corpus de Sang, la dita revolta dels segadors, motivada pels efectes brutals que hagué sobre la població l’allotjament il·legal de tropes reials durant un de tants desenllaços violents de les tensions entre Castella i França. Guerra, aquesta, que fou immensament protestada per les autoritats del Principat, i la qual, fou executada de manera interessada pel valido de Felip III de Barcelona, el Comte-Duc d’Olivares, davant la negativa del Principat a aportar tropes per als projectes bèl·lics castellans.

Així, durant època de sega de l’any 1640, un grup de camperols, encenia una rebel·lió tot entrant a Barcelona i arremetent contra la presó reial. L’esclat no prengué, en cap cas, un caire pròpiament de revolta de classe, com a alguns agradaria, sinó que esdevingué un clam popular que cercà la defensa de les institucions de la terra i la restauració del bon govern, a partir de l’alliberament de dos membres de l’aristocràcia governant.

En la història del nostre país, hem de respectar la ficció segons la qual, allò que representa una evidència palmària, és merament episòdic. Per tant, casualment, com a mínim un dels dos presos extrets pels camperols revoltats, havia estat condemnat davant el fet que fou demostrat, que hagué protagonisme en un complot per arrencar el Principat de Catalunya de la monarquia castellanocèntrica dels Àustria. Així, l’inici, el tret de sortida, a Barcelona, dels actes pagesos de rebel·lió que acabarien portant poc després a l’assassinat del virrei, els quals, segons els mestres espanyols, foren esclats populars en el sentit més estrictament marxista i de classe, fou marcat per l’alliberament d’aristòcrates, aclamats com a herois, i reclosos per tractar de foragitar la monarquia castellana del Principat.

La dita mort del virrei, accelerà els esdeveniments, i el govern oligàrquic de la Diputació del General, dirigit per Pau Claris, qui, segons el cèlebre historiador Garcia Càrcel, era un home que sempre volgué ser fidel a la monarquia, defensà els assassins del més alt representant de Felip IV a Catalunya, i declarà la República Catalana.

Perquè, ja sabem, que això de declarar Repúbliques, ho fa la gent que té la monarquia al centre dels seus plantejaments, perquè, al final, és una cosa que es fa i es desfà, i mai és premeditada.

Les declaracions de Claris segons les quals anhelava servir els Àustria, NO són episòdiques; el que sí ho és, és la seva revolta directa contra el rei, i la fundació d’una República. Ni que això, pogués delatar quin era el seu tarannà. No siguem nacionalistes, siusplau.

Fou desenvolupada, així, una guerra, on, segons ens ha estat dit, el nou Estat Català esdevindria, aviat, part de França, davant el nomenament de Lluís XIII com titular del Comtat de Barcelona. Curiós, quan en les negociacions sobre la materialització del dit nomenament, consta, de manera explícita, com ja ha notat la historiografia francesa, que els catalans no tenen rei i no coneixen com a sobirà el dipositari de la dignitat reial francesa, sinó, de manera exclusiva, el comte de Barcelona.

En tot cas, la Guerra dels Segadors, prengué volada. Un conflicte, l’inici del qual, fou definit per la formació d’un exèrcit català. I si bé, molts haurien esperat, una tropa aristocràtica o, com a molt, una força armada purament al servei dels interessos de la Generalitat, allò que trobem, és la coagulació d’una host, per part d’aquesta Diputació, apel·lant no a la seva defensa, sinó al deure cívic dels catalans, com a tals, de defensar les institucions del Principat per ser garants de la “cosa pública”.

Curiosa convocatòria en una època on, segons ens han repetit fins a la sacietat, les fidelitats eren estrictament personals, i mai nacionals. Així, hem de tenir en compte, recordem-ho, que tan sols casualment, els habitants sota senyories en mans de noblesa castellana o fidel a l’antic rei, acudiren a la crida de les institucions del Principat, fins i tot en llocs que no havien hagut cap mena de conflicte amb els allotjaments.

De fet, en algunes d’aquestes jurisdiccions concretes, també ho feren, contravenint la prohibició directa del senyor, com en el cas del Pallars. I així, les contrades del nostre país, foren mobilitzades, segons resen els documents, “en defensió de la pàtria” i “contra la malícia dels castellans”. Potser, a alguns professionals de la historiografia, recordant això, els agradaria preguntar als voluntaris de l’exèrcit català, com gosen contravenir la història.

Tenim sort, però, car coneixem el testimoni d’un padrí que baixà a Barcelona a aportar queviures per a la força armada. Dugué provisions, perquè “sent jo cathalà i qui só, nengú hage de dubtar que per poch bé de Catalunya e libertat della, donaria ma vida e quant tinch”. Desgraciadament, però, aquest esforç, el qual tenim, segons crec, permís per poder anomenar “patriòtic” de manera legítima i absolutament científica, no hagué bon final, car nostre Principat, anorreat després de deu anys de guerra, fou exclòs, finalment, d’unes negociacions de pau segellades de manera unilateral per les dues candidatures al tron del comtat de Barcelona. Una decisió inèdita i estranya, la qual tan sols pot ser explicada davant l’esgotament institucional de l’Estat català.

I això, senyors, no és una opinió individual, sinó una valoració directament extreta de la historiografia francesa, la qual, malgrat llur tradicional xovinisme, ha entomant el Tractat dels Pirineus com allò què realment fou; una història rocambolesca. No han hagut por, els historiadors francesos, de declarar la nul·litat del pacte, alerta, centrant l’argumentació en l’estatus independent del Principat, tot delatant la partició com una amputació protagonitzada per dos agents, França i Espanya, als quals el territori, senzillament, no pertanyia.

De fet, cal remarcar, i recordar, que ambdues parts coneixien perfectament aquest fet, i en el tractat, fou inclosa una clàusula, segons la qual, la monarquia tenia permís dels catalans per a entregar la Catalunya Nord al Regne de França. Alerta. I encara més, aquesta decisió, fou explícitament supeditada a la convocatòria d’unes corts a Catalunya, les quals, com podeu deduir, mai foren dutes a terme. En aquest sentit, la historiografia francesa, ha demostrat, que el tractat és plenament il·legal.

Ara bé, fórem insensats, si penséssim, que tot el discurs acadèmic arrelat a França ha la mateixa fermesa científica que Bougain & Bougain. Al final, per a mants historiadors de l’hexàgon, un cop el Principat fou amputat, hagué lloc, a la part sota autoritat de Lluís XIV, només episòdicament, una revolta ocasionada pels preus imposats a la sal a través del monopoli reial, la qual, tan sols casualment, esdevingué una guerra oberta que durà mitja dècada.

La sal pot ser molt perillosa. Podem, però, romandre tranquils, car si aquest panorama ens resulta absurd, no és a causa dels nostres capteniments, emmalaltits per l’odi; així mateix, ho percebé també Josep Sanabre, una eminència poc sospitosa de posicionaments nacionalistes radicals. La seva ploma evidencià en centenars de pàgines, la natura anti-francesa de les violències sistemàticament iniciades a la Catalunya Nord a partir de l’amputació territorial.

De fet, corroborà, que la pròpia monarquia de Lluís XIV, interpretà els episodis posteriors a l’esclat de la revolta de la Sal, moment en el qual, naixerien els Angelets de la Terra com a força organitzada de miquelets rebels sota la direcció de capitostos cèlebres, com un com un intent directe de segregació i retorn, literalment, a “Espanya”.

Entenem, aquest darrer concepte, com una manera més aviat informal de referir el domini d’uns Àustria que, és necessari aquí recordar, encara clamaven domini sobre la península sencera.

Els Angelets de la Terra naixien, doncs, com una força armada ben arranjada, la qual, molt més enllà de l’avalot pagès, lluirà durant anys i de manera premeditada, una guerra de separació contra Lluís XIV, tal i com ho palesa, la col·laboració directe del gran capitost Josep de la Trinxeria, amb les autoritats de la cort catòlica.

En aquests termes, ens hem de preguntar, què era allò que movia aquests combatents. Realment, ens hauria de costar molt de creure, que el motor de la rebel·lió fou, o fidelitat a una monarquia dels Àustria contra la qual el Rosselló i la Cerdanya també alçaren les armes, o bé, un anhel de reunió amb els pobles d’aquella abans referenciada “Espanya”, el qual hem d’entendre que hauria d’haver hagut lloc a aquell país d’una ciutat de Perpinyà on ressonaren amb força aldarulls nítidament anti-castellans abans de la Guerra dels Segadors.

Al final, per tant, l’explicació imposada és aquella, la qual resa el fet d’entomar tot el seguit de conceptes que hem anat desvetllant; la mentalitat de Josep de la Trinxeria i dels seus, no podia distar gaire, d’aquell testimoni del seu mateix món, qui afirmava que “sent jo cathalà i qui só, nengú hage de dubtar que per poch bé de Catalunya e libertat della, donaria ma vida e quant tinch”.

Visca la Pàtria!