El mon d’Otger Cataló ja que Joan Frank Charansonnet ha estat promocionant la pel·lícula «Pàtria. La llegenda d’Otger Cataló i els 9 barons de la fama», dirigida per ell mateix i estrenada el 9 de juny proppassat.

El cavaller (per tant noble laic) Pere Tomic, de Bagà, qui el 1438 va escriure «Històries e conquestes dels reys d’Aragó e comtes de Barcelona» amb la finalitat de demostrar a la Casa de Trastàmara (entronitzada a Aragó arran del Compromís de Casp de 1412 i desconeixedora de la història dels territoris de la Corona) que si bé ells eren els monarques legítims d’aquella terra, la noblesa eren senyors per voluntat expressa de l’emperador Carlemany.

Com totes les llegendes, aquesta té més d’una versió, però la que està més acceptada és la següent: «Otger Golant, senyor del castell Cataló de la Gascunya, malferit després que els musulmans haguessin conquerit el Regne dels Visigots, s’havia retirat al nord dels Pirineus, amagat entre les muntanyes amb l’ajut del seu gos gànguil, que li llepava les ferides. Un dia va trobar una ovella blanca, que de tan pura com li va semblar la va confondre amb la seva mare. Aquesta ovella el va alimentar amb la seva llet fins que Otger es va haver refet. Llavors va prendre les seves armes i va tocar el seu corn per cridar els homes que encara li eren fidels, els nou barons de la terra o nou barons de la fama: Guerau d’Alemany, Bernat d’Anglesola, Galceran (o Guerau) de Cervelló, Galceran de Cervera, Bernat Roger d’Erill, Hug de Mataplana, Dapifer de Montcada, Galceran de Pinós i Gispert de Ribelles. Davant de la Mare de Déu del Montgrony van fer el jurament d’alliberar la terra dels musulmans, i van decidir dividir-se per atacar deu ciutats diferents. Tots van tornar-ne victoriosos, sans i estalvis excepte Otger Cataló, que va tornar ferit de Roses. Abans de morir va demanar que el seu escut, el gos gànguil que l’havia cuidat, fos l’escut d’aquella terra.