Un any més, l’avantguarda nacional de Catalunya es reuneix per recordar i honrar un dels darrers puntals del patriotisme noucentista; home de visió càndida la contemplació dels ideals del qual no crea sinó intens contrast amb la posterior bancarrota ideològica de l’independentisme. Heribert Barrera fou, en acció i pensament, un nàufrag colpejat pels vents i les corrents d’aquest marxisme cultural que ha destruït el llegat de dos segles de lluita catalanista. Home de conviccions autèntiques en el sentit més estricte, verament nacionalista, i, recordem, verament socialista, s’erigí com a defensor a ultrança, ambdós, del dret dels catalans a existirtan sols pel mer fet de ser-ho, i de la dignitat d’unes classes populars el nivell de
vida de les quals ja aleshores era amenaçat pels patriarques de l’actual wokisme.
Nosaltres, senyors, som identitaris. Entenem que Catalunya, lluny de ser una entitat elevada, és una realitat quotidiana perceptible en la idiosincràsia de llurs habitants; entenem que la catalanitat és, abans de res, una actitud; entenem que aquesta comporta uns drets i uns deures. I així, seguint la petja d’Heribert Barrera ens alcem com a defensors del dret inherent que les classes populars catalanes tenim a viure amb plenitud dins nostre pròpia terra. Així, fem nostra la causa contra la delinqüència i contra l’islam.
El MIC i l’islam;
Els identitaris entenem que Catalunya, lluny de ser una entitat elevada, és una realitat quotidiana perceptible en la idiosincràsia de llurs habitants. Un caràcter forjat al llarg dels segles, el qual és cristal·litzat en la nostra llengua pròpia; un caràcter europeu d’arrels ambdós paganes i cristianes. Durant la seva formació, hagué de patir el trauma de les invasions protagonitzades per certa civilització oriental coagulada entorn noves creences abrahàmiques. Massa temps hem hagut d’observar discursos segons els quals la lluita contra l’islam fou merament un conflicte entre elits; l’aristocràcia d’ambdós costats acostumava, de fet, a establirrelacions cordials la immensa majoria del temps. La raó del conflicte, rau en
l’existència de dos ordres humans amb cosmovisions i valors contraposats.
De la mateixa manera que Leònides enfrontant els perses, en la frontera catalana, hom no conegué sinó el xoc entre la civilització europea i un agent cultural extern.
Un conflicte inevitable. La natura del mateix com a xoc de civilitzacions és, de fet, avui, patent; les persones més fermament oposades a l’islam, acusem tal ideologia de ser absolutament incompatible amb valors occidentals absolutament bàsics. Com a identitaris catalans, entenem que la tolerància vers el món musulmà en la nostra terra és no només un contrasentit històric, sinó també una temeritat la qual posa en perill la forma de vida que hem construït al llarg dels segles.
Si bé altres religions abrahàmiques les quals formen part indestriable de la cultura europea, han demostrat amb contundència, llur capacitat de conviure fins i tot amb les manifestacions més liberals de nostre civilització, l’islam no deixa de demostrar el fet de ser absolutament incapaç de fer-ho. Hom ha una mostra de la disparitat de mentalitats en el fet que la fe musulmana pot ser interpretada pels fidels, ambdós, i de manera igualment legítima, com a pràctica de pau, o com a pràctica de violència.
Així, en tant que els dogmes de la religió poden ser entesos en les dues direccions,ens és absolutament impossible diferenciar els practicants pacífics i els practicants violents, o canviar la mentalitat des de dins. En tals termes, expulsar la ideologia és la única garantia de seguretat.
El MIC i la delinqüència:
Nosaltres, els identitaris, entenem que la catalanitat és, abans de res, una actitud; de la mateixa manera que les persones que volen viure a Catalunya haurien de fer seva la idiosincràsia d’aquesta terra, aquelles les quals ja són catalanes, haurien de ser fraternals amb els seus iguals. Afirmem amb contundència que ens neguem a mostrar empatia vers aquells individus els quals desenvolupen actituds i comportaments contraris al benestar de la gent. Catalunya no és un fenomen abstracte, sinó una realitat antropològica; aquells els quals fan mal a les persones no fan sinó atemptar contra la nació. Semblantment, ens neguem a entendre la idea classista que defensa la delinqüència com a problema social. Afirmem amb decisió que les persones treballadores no som causa de cap dany, que ens trobem davant d’un problema de conducta, i que, de fet, les primeres víctimes som nosaltres. Estem absolutament tips de contemplar com les elits progressistes normalitzen la decisió de delinquir. Absolutament tips de contemplar com insulten una immensa majoria de persones treballadores les quals no hem fet mai cap delicte, i com es neguen a castigar actes els quals ells, tancats en llurs torres de marfil, sovint no han de suportar. Els identitaris no volem més victimització; el crim és una decisió conscient,
i a la presó entra qui vol. Com a tal, no volem que assaltants, assassins o pederastes sien ajudats, sinó castigats.
