Els identitaris catalans ens hem sempre proclamat cardonistes. I no pot ser de cap altra manera. Al final, no fem sinó reprendre l’evolució lògica i natural del moviment catalanista allí on Daniel Cardona la deixà. Una missió tan laborosa com essencial, car aquest catalanisme, fill de la Renaixença romàntica, significà la reafirmació dels trets identitaris d’una estirp durant segles en la mentalitat de l’esclau ensinistrada.
Tres sagnants guerres els costà anorrear nostre Estat català. D’Hug Roger de Pallars fins Antoni Desvalls, foren molts els grans homes, identitaris, que s’alçaren, com afirmaren les Corts de Pau Claris «en defença de sas honras, son Déu, sas familas y sa pàtria». Sí,efectivament, ens varen arrabassar la llibertat tot assassinant, expulsant i silenciant els més virtuosos patricis de nostre poble. Ara bé, els homes i les dones egregis i preclars rebroten fins i tot en la terra afogada per qui en detesta observar el fruit natural. Tres guerres i el primer intent d’etnocidi sistemàtic a Europa. Centenars d’anys consagrats a despullar els nostres antecessors, progènie d’aquells que foren els homes més lliures del Vell Món, de la idiosincràsia oriunda de sa terra. I lassos invasors, tinguérem en Carrasclet; tinguérem el Baró d’Eroles; tinguérem en Guimerà; tinguérem en Cardona.
El darrer ens és un referent, però, car arrel de la semi maduresa d’un rebrot del qual nosaltres en som fruit madur. En aquest sentit, és ben just destacar que els pares fundadors del catalanisme no varen restituir el caràcter identitari propi de nostra gent. Ni en la societat, ni en ells mateixos. Caldrà esperar a en Domènech Martí i Julià, primer, i a en Cardona, sobretot, per observar una restitució de les bases de l’identitarisme català. Nosaltres som la plena evolució del seu llegat, l’absolut retorn al patriotisme català preborbònic. Són, aquestes paraules, sí, un acte d’enaltiment autoinflingit; permeteu-me, però, pecar d’orgull.
Per començar, hem d’entendre com de diferents als primers catalanistes, i com de semblants a nosaltres, eren els patriotes catalans originaris. Aquests, no foren sinó identitaris de ple dret. Ho afirmo amb contundència. Identitat; l’acceptació d’allò que som, bastida entorn l’autopercepció del nostre paper en la comunitat i expressada en desitjos de veure’ns, i de ser vistos, d’una determinada manera. A diferència dels nacionalistes banals, amants de l’abstracte, els identitaris entenem la nació com a comunitat humana perceptible des de dins, i des de fora. La nacionalitat es viu, i es demostra. Enteniment aquest nostre plenament compartit, per exemple, amb Francesc Eiximenis (S.XIV): «… la nació catalana era eximpli de totes les altres gents cristianes en menjar honest e en temprat beure; e sens tot dubte aquesta és la veritat, que catalans són los pus temprats hòmens en viure qui sien al món». Fins i tot, amb Gaspar Escolano (S.XVII); «Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino de Valencia debajo del nombre de catalanes». El cas, però, és, que l’antropologia de la nació catalana transcendí llengua, cultura, fisonomia i caràcter en iniciar, i consolidar, aquesta, el seu primer procés de construcció estatal en el bastiment del Principat de Catalunya. Així ens parlà nostre Rei en Martí: «vosaltres cathalans […] alçats les vostras banderas, car dignes sots de possehir lo principat de Catalunya». Sí, vàrem tenir un Estat, però cal anar fins i tot més enllà. Fórem Estat; fórem Estat-nació; fórem Estat independent; fórem potència estatal. Encara més. D’entre tots els Estats de la Monarquia Catòlica, fou el Principat de Catalunya, a través de la seva consuetud de govern autòctona i de les seves institucions privatives, l’únic en conservar de forma efectiva la seva independència. Encara més. Fou nostre Principat representant i defensor dels interessos de la nació catalana. I en tals termes, al llur Estat es devien els catalans. Així ho com veiem, per exemple, en els pontsicans durant la guerra contra Joan II, car aquests paisans de la Noguera, «pro conservació del Principat feren«lo degut com a bons e virtuosos cathalans». Entenem, doncs, que quan Pau Claris i la Generalitat alçaren host en defensa de l’Estat català, tants dels nostres antecessors corréssin a unir-s’hi «en defença de sas honras, son Déu, sas familas y sa pàtria».
D’aquesta manera, els identitaris, aleshores i ara, defensem, més que cap política concreta, posseir dret a viure i a relacionar-nos entre nosaltres i amb el món a través d’aquella llengua, d’aquella cultura, d’aquella fisonomia, d’aquell caràcter i d’aquell Estat els quals són oriünds i privatius de Catalunya, i ens fan catalans. Tal és nostra ensenya; barres de sang per nostra nacionalitat, la Creu del màrtir de Lydda per les institucions de nostre Principat i el fènix invicte pel ressorgiment d’ambdós.
Retornem, ara, al braó cultural, polític i espiritual que és el catalanisme. Retornem, en concret als pares del moviment. Molt dista el pensament de Milà i Fontanals o de Mossèn Cinto, d’aquell vigor patriòtic propi dels identitaris. Al cap i a la fi, prohoms com els mencionats consideraren que la llengua, la cultura i el caràcter de Catalunya no són sinó meres singularitats regionals. I tal fet, no resta valor a tan egregis patriarques en absolutament cap cas; ample i profund era el congost a saltar després de tres segles de sistemàtica maceració psicològica. I així, colpits un i altre cop per la tossuda realitat, els catalanistes passaren de particularistes a regionalistes, i de regionalistes a nacionalistes. Molts començaren a treure el cap ja a l’altra banda del congost. Nostre honorable patrici n’Àngel Guimerà, per exemple, expressava públicament al final de la seva vida que el lloc natural de Catalunya era una reunió amb el Rosselló, més enllà d’Espanya i França. Amb la tossuda realitat topà el patriarca, al reparar en l’enigma de quina pot ser aquella cosa exacta la qual ens uneix als nostres germans ibèrics, quan els rossellonesos demostren que hom pot ser català sense ser espanyol. I arribà la Unió Catalanista del propi Guimerà; la Unió Catalanista de Martí i Julià; la Unió Catalanista d’en Daniel Cardona. I plantà nostre referent la llavor de la plena regeneració mental en contribuir de forma decisiva a la fundació d’allò el qual anomenava, encertadament, catalanisme integral; renaixia, efectivament, l’identitarisme català.
Cert és, que Daniel Cardona no representà un identitarisme ple com el que presentment abillem. Però això ens és irrellevant. Som catalanistes integrals en tant que representem la darrera etapa de l’evolució natural, el perfeccionament absolut, d’aquest moviment; som cardonistes en tant que permeten al catalanisme assolir aquesta forma final tot reprenent la seva evolució on Cardona la deixà. I molt compartim, de fet, amb nostre referent. «Des del punt de vista espiritual i psicològic, la mentalitat catalana prossegueix diversament de la castellana, i a l’inrevés. I és que la terra, dit en altres termes; el medi geogràfic, l’ambient, es va fent seva la raça que trepitja, i la va modelant segons la seva essència absoluta i sota la seva força natural. La terra va plasmant per un igual aquell pi dalt la carena, com aquell home que cava la vinya més avall. La Nacionalitat és aquest esperit que neix de la terra, amb ideal, amb tradició i amb història»; paraules que podria haver plagiat sense provocar cap mena de suspició. En poc discrepem amb ell, els fills del seu pensament. Per exemple: «Els catalans hem demanat justícia, i aquesta justícia Espanya no l’ha feta mai a cap poble que li ha estat sotmès. L’experiència del catalanisme polític ens aconsella el Separatisme. En aquest aspecte, no som nosaltres que hem escollit: ha escollit Espanya. Nosaltres no fem altra cosa que posar-nos en condicions tàctiques de defensa». Els identitaris no volem l’Estat català per zelar cap greuge amb Espanya; volem l’Estat català per haver desaparegut aquest artificialment i per ser part de la natural condició de vida dels catalans. Res tenim contra els veïns, senzillament volem que això siguin. Matisos banals. De fet, plenament cardonista és, d’altra banda, nostra concepció de l’Estat: «El nacionalisme va de l’individu a l’Estat. […] El nacionalisme respecta i conserva l’ésser de l’individu, de la família, del municipi, de la comarca i de la Nació. […] L’Estat concebut pel nacionalisme és l’organisme regulador de la llibertat. Que la llibertat d’un individu, d’un municipi, d’una comarca, no privi la llibertat d’un altre individu, d’un altre municipi o d’una altra comarca». Tal sembla que Cardona parli d’una versió ideal, i actualitzada, d’aquell tarannà institucional que convertí nostre vell Principat en un niu de llibertats. El subscribim plenament. De fet, reblem; volem un Estat català tan modest, útil i eficient com sia possible; un Estat que no ens faci de mainadera, sinó d’àrbitre de nostra llibertat, i de guardià de nostra identitat.
Bernat Güell