Francesc Macià va dedicar la seva vida a perseguir, com a gran fita, un somni de llibertat i progrés per al poble català.

És el referent simbòlic del pensament catalanista.Francesc Macià fou el líder carismàtic capaç de guanyar les eleccions, proclamar la república i liderar la restauració del govern autònom suprimit feia 200 anys: la Generalitat de Catalunya.

La força d’aquesta figura històrica destaca per una sèrie de valors intrínsecs al seu tarannà, com a persona i com a polític.
Francesc Macià, Vilanova i la Geltrú, Garraf, 21 de setembre de 1859 — Barcelona, 25 de desembre de 1933.Inscrit al registre civil amb el nom de Josep-Francesc, era fill d’una família de les Borges Blanques que negociava en vi i oli. Estudià a Vilanova fins a quinze anys, edat en què ingressà a l’acadèmia d’enginyers militars de Guadalajara (Castella), d’on, com a tinent (1880), fou enviat primer a Madrid i després a Barcelona.

El seu pas a la política activa tingué el punt de partida quan manifestà el desacord en l’assalt militar als locals del Cu-cut! i de La Veu de Catalunya (1905), s’oposà a la llei de jurisdiccions del 1906 i presentà la seva candidatura en el marc de la Solidaritat Catalana pel districte de les Borges Blanques.Amb l’objectiu d’allunyar-lo de les seves preocupacions polítiques, li fou comunicat el trasllat a Santoña (Castella la Vella) i alhora l’ascens a coronel, cap dels dos dels quals Macià no acceptà. Davant la disjuntiva plantejada per aquestes pressions, el mateix any renuncià a la carrera militar.

Sols l’ideal pot dur-nos al triomf
La pitjor desgràcia que pot sofrir col·lectivament un poble és la manca de l’ideal; i si aquest poble es troba com el nostre sotmès a l’esclavatge i amb el seu esperit ofegat i malmès pels dogals de l’opressor, sols amarant-se en la puresa dels ideals més enlairats, pot mantenir la confiança d’assolir l’esforç necessari per a trencar els grillons i fruir amb dignitat la vida independent i lliure que son esperit col·lectiu reclama.

Per això ens esborrona pensar en el pervenir de la nostra Pàtria catalana, si en ella haguessin de perdurar i créixer els vents de materialisme embrutidor i eixorc que avui la descomponen, degut al fals i viciós concepte del patriotisme propalat per tots aquells que combreguen en la doctrina suara públicament defensada que redueix i limita totes les aspiracions col·lectives a la prosperitat material i que arriba a definir el catalanisme, com el moviment que es proposa aconseguir que els catalans s’ho passin bé.

La traducció d’aquest sofisme en la vida pràctica i en l’actuació política de nostres prohoms i de nostres partits, és la que ens ha dut a la gran crisi política que sofreix la causa nacional de Catalunya, és la que ha fet possible que es malaguanyés durant un quart de segle l’esforç de tota una generació de patriotes, per a que sense produir-se un avenç sensible en la causa nacional, es portés el desengany al cor del poble, mentre s’agabellaven fortunes fortunes personals fabuloses o s’asseguraven posicions econòmiques, financeres, o senzillament professionals, de les que cap profit sensible podia arribar a la Pàtria oblidada…Cercant aquest benestar material, sacrificant-ho tot a la conveniència, a l’oportunitat del moment s’ha anat colgant amb llot la veritable ànima de la Pàtria.

Mes fou la joventut aquesta, joventut suara també públicament acusada de perillosa per a la Pàtria, la que tingué esment del veritable perill, la que llençà el crit de rebel·lia girant els ulls i aixecant el cor vers la puresa de l’ideal, abominant de l’oportunisme suïcida, la que marcarà el camí del menyspreu al materialisme embrutidor, al benestar enervant, la que assenyalarà el sacrifici com a únic mitjà de salvació…

I és per tot això que nostres cors s’eixamplen de goig i d’esperança en celebrar anyalment la festa nacional de l’esperit i de l’ideal, en la diada del Gloriós Sant Jordi triomfador de l’obscur drac, alliberador de la gentil donzella; en la diada del cel enlluernador i de les sagnants roses vermelles, quan la terra tota es desvetlla amb l’esclat primaveral de nova vida, de nova saba, de fermança nova.

I és per això, encara, que havem trobat avui, en tractar de resumir nostres afanys i inquietuds, la cristal·lització de nostre pensar i sentir, en uns versos de l’etern jove de la Pàtria, de l’altíssim poeta en Joan Maragall, que avui ens han sigut recordats per un bon amic, i que volem dir-los devotament amb frisança d’oració, bo i encomanant-los a la inspiració de nostres músics perquè puguin esdevenir l’himne nacional de nostres joventuts…

Cant dels joves
L’hora nostra és arribada,tots ens hem desensonyat amb el front il·luminatper la llum d’una altra albada.

I esperem que surti el solper cantar-ne l’alegria;quan veurem que s’alça el diaalçarem, cantant, el vol.
Com aucells ens alçaremmovent l’aire amb la volada;com a núvols creixeremamb remors de pedregada.

I en les serres avialsremourem la gran tempestafins que el sol, veient-nos alts,ens vesteixi amb llums de testa.
I per l’aire, llavors pur,de la Pàtria rabejada,baixarem amb vol segura repòs de migdiada.
Joan Maragall¡

Tant de bo que nostre Patró gloriós ens concedeixi la gràcia de purificar l’aire de nostra Pàtria, després de la tempesta que ja és prop, i que amb el triomf d’aquest nostre ideal pur, puguem fruir les resplendors d’aquella alba enyorada de nostra independència!
Manuel Carrasco i Formiguera
L’Estevet, núm. 68 del 20 d’abril de 1923