Aquest passat Onze de setembre, vaig recalcar quelcom fonamental per entendre la història moderna del nostre país. Després de la Guerra Contra Joan II, les nostres institucions, Generalitat i Consell de Cent, si bé derrotades, es consoliden com a guardianes dels interessos de la terra.
Durant dita guerra, fou evident que els principatins abillaven certes garanties cristal·litzades dins les constitucions catalanes i que, en conseqüència, eren consignataris de responsabilitats cíviques el compliment de les quals equivalia a honrar el govern autòcton car tòtem del benestar de la nació. Això fou plenament així. Malgrat la derrota del Bàndol de la Terra, aquesta idiosincràsia pròpia de nostre país sobreviurà i patirà una intensificació a causa del particular encaix que tingué Catalunya dins la Corona dels Àustria. Vàrem entrar en una peculiar etapa on nostre Principat era un dels integrants més dèbils de la Monarquia Catòlica però simultàniament, dels Estats dins d’ella, aquell que més efectivament podia practicar la seva independència formal a causa del particular règim institucional autòcton. La creixent absència del Rei davant les dificultats de controlar la sobirania d’una Catalunya, d’altra banda, cada cop més marginada, i el creixent protagonisme castellà dins la Corona, acabà alçant la Generalitat i el Consell de Cent com autèntic govern del país i, alhora, com a protectors de la pàtria davant la puixança de Castella. Així al Principat barroc l’obediència al rei quedava un cop més, tal i com en la Guerra Contra Joan II, supeditada als interessos de la Terra. Una situació que afectà directament el gruix del poble car les lleis de Catalunya ungien els catalans com a guardians de llur pròpia llibertat a través del servei a les institucions del Principat en quant garants dels dits interessos de la Terra.
Quan el Comte-Duc d’Olivars, Valido de Felip III, atemptà contra la sobirania dels regnes de la Monarquia i els imposà la voluntat de Castella a través de la «Unión de Armas», topà amb la resistència de Catalunya com a darrer Estat veritablement independent dins la Corona. Davant l’obstinació del nostre país, conjurà un conflicte amb França de forma premeditada; si bé Catalunya negava estar en guerra amb el Regne veí, això obligava els catalans a allotjar les tropes del Rei. Els crims sistemàtics d’aquestes tropes, la presència de les quals era per se legalment qüestionable, provocaren la revolta del poble, i aquesta, aviat, comptà amb el suport de les institucions catalanes. Els fets del Corpus de Sang, retrats en l’Himne de Catalunya, precipitaren els esdeveniments. Recordem que nostres institucions eren el govern autèntic del país i, alhora, les protectores d’uns interessos de la terra dels quals depenia la fidelitat al Rei; així, d’una banda, varen desposseir Felip III de la Corona, i de l’altre, aliats amb França, varen convocar l’exèrcit català per enfrontar-lo. Començava la Guerra dels Segadors.
És dins tals circumstàncies en què trobem el molt destacat paper patriòtic de Joan Pere Fontanella i del seu fill Francesc. La seva història, de fet, comença amb l’oncle de Joan Pere, Benet Fontanella, qui fou President de la Generalitat quan aquesta, vint anys abans de la Guerra, ja es revoltà contra el Rei davant el fet que no jurà les Constitucions Catalanes.
El seu nebot, fill d’Olot, esdevingué de jove un advocat immensament respectat. En tals termes cal remarcar, que si bé els sentiments identitaris de l’època no oblidaven la cultura i la llengua, bevien sobretot de la personalitat institucional i jurídica del Principat. El nacionalisme medieval i barroc era indestriable de l’Estat Català. Fou així que l’advocat olotí per, en paraules seves, “amor a la pàtria”, contestà diversos juristes europeus els quals havien ofès, cito, “l’honor, esplendor i dignitiat de la nació dels catalans, gloriosa entre totes les altres”. No ens pot estranyar, doncs, que en el marc de les tensions amb la Corona que finalment durien a la Guerra, Joan Pere passà de ser un especialista que assessorava nostres institucions, a encapçalar el propi Consell de Cent, esdevinguent mà dreta del President de la Generalitat, Pau Claris. Com a polític, es va consagrar a la defensa activa del seu país, ambdós en el terreny de les idees i en els assumptes militars.
Joan Pere encarnà la dualitat de la ploma i l’espasa, a la manera de l’home català complet el qual era advocat des de la cultura humanística, si bé només ho féu parcialment. Els seus fills, però, sí esdevindrien arquetipus de ple dret d’aquest ideal, essent això especialment cert en el cas del seu baró fadristern.
Francesc Fontanella és avui recordat com un dels millors poetes barrocs del nostre país. Això és absolutament merescut i, encara més, cal destacar que fou un prodigi ja des de l’adolescència. Ara bé, no som aquí per celebrar, només, el seu geni poètic. El jove Fontanella posà molt aviat a treballar la seva ploma, caracteritzada per una marcat ímpetu identitari, en favor del Principat, esdevenint un dels autors més reconeguts dins la batalla cultural immediatament prèvia a l’esclat del conflicte bèl·lic. En formar-se l’Exèrcit Català va afanyar-se a publicar una alabança al president Claris, de la qual un contemporani va afirmar “no (hi) he trobat cosa que puga perjudicat la Santa Fe Catòlica, ni als bons costums, ans bé és molt acomodada per a esforçar los animos varonils dels Catalans en defensa de la Pàtria”; després, passà a engreixar les files de l’host nacional catalana. Arribà, de fet, a comandar més de set-cents homes i a dirigir valentament l’artilleria de Barcelona durant el setge de 1652.
Arribats en aquest punt, cal qüestionar què podem aprendre els identitaris de la contribució patriòtica dels Fontanella. La resposta és clara i contundent; en podem aprendre aquell caràcter que la motivà. La Guerra dels Segadors és plena a vessar de testimonis d’allò el qual vol dir ser home català. Recordem que Joan Pere i, en especial, Francesc, treballaren amb ímpetu el món de les idees, però mai oblidaren la realitat material. Aquesta feliç dualitat no és sinó el més perfecte epítom de catalanitat hagut i per haver. Ment i cos. Ploma i espasa. Prudència i coratge. Déu i Pàtria. Pare i fill van encarnar el model d’home advocat pels catalans des d’Ausiàs March fins a Ventura Gassol. Un caràcter que, avui, els identitaris, han de perpetuar. Ho ha de fer, car ningú més se’n preocuparà. I serà necessari.
La Guerra dels Segadors, al cap i a la fi, ens ensenya quelcom absolutament important. Ens ensenya que la molt anhelada unió dels patriotes en una Catalunya bastament catalana ja va existir… i fórem esclafats sota el pes de nostres veïns. I quin dia per recordar-ho! Ahir a Perpinyà fou commemorada la mutilació del Principat. Sí, parlo de l’aniversari d’aquell Tractat dels Pirineus la invalidesa del qual és reconeguda àdhuc per la pròpia historiografia francesa! Castella i França plasmaren sobre Catalunya una partició la qual sabien il·legal. Això, tanmateix, no va importar, perquè ells eren més forts. I és en tals termes que cal destacar que avui, però, passa quelcom. Per primera vegada en més de cinc-cents anys, els vells Estats imperials contemplen una immensa amenaça al llur horitzó. Contemplen una crisi demogràfica sense precedents, en base a la qual, a mig segle vista, seran governats per l’islam. I en aquest hivern d’Europa guanyarem allò que no vàrem tenir el 1640; veïns dèbils. No sé què farem els catalans en tal hivern d’Europa, però sí coneixo que qualsevol mínima espurna d’esperança passarà per la preservació de nostra identitat. Recordem, com tants altres patriotes, els Fontanella! Honrem el nostre caràcter nacional per a què els joves catalans sàpiguen qui són quan més calgui!
Avui, a Olot, davant la mirada cristal·litzada en metall d’un patriota, jurem carregar la torxa del caràcter nacional català! La carregarem siguem quinze o quinze mil! La carregarem fins i tot si sembla improbable encendre la flama; mentre cremi la torxa, res és impossible! Potser la possibilitat serà del dos o el tres percent, però Catalunya no mereix zero! Avui, com sempre, el MIC alça la torxa.
Bernat Güell
