“Hem d’anar contra els forts mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”, proclamava Lluís Maria Xirinacs. Proposat tres vegades per al premi Nobel de la pau, alguns el consideraven el Gandhi català, però no sempre va ser comprès i alguns sectors creien que era un il·lús o un il·luminat. Quan va morir, Jordi Pujol va dir d’ell: “Era un profeta que ens ha fustigat a tots els polítics en vida i ho seguirà fent després de la seva mort”.


Neix a Barcelona el 6 d’agost de 1932 en el si d’una família burgesa.
El final de la guerra civil provoca un pacte de la major part de la burgesia catalana amb els vencedors. La família Xirinacs no és una excepció. L’ambient familiar, castellanitzat, catòlic-tradicional, incideix de ple sobre la formació del menut Lluís Maria. Tanmateix aquesta família, de profundes conviccions cristianes autèntiques i molt preparada intel·lectualment, el dota d’una base forta que permet la seva constant evolució.


Els primers dies d’agost de 2007, juntament amb les pluges abundoses i la calor pròpia de la canícula, ens va colpejar una notícia inesperada: en un pla d’alta muntanya, el pla del Pegot on pasturen ramats de vaques, a prop d’Ogassa, es va trobar el cadàver de Lluís Maria Xirinacs, un home de profunda fe religiosa, tot i que viscuda de manera ben personal, lliure, diria, i que en la seva trajectòria social, pública, havia esdevingut icona de lluitador per les llibertats. No és difícil recordar-lo fent vagues de fam o assegut davant de la presó Model demanant l’amnistia dels presos polítics del franquisme.


El fet temporal, que sigui el 6 d’agost: en primer lloc això apunta al tancament del cicle biogràfic –va nèixer un 6 d’agost i se’n va un 6 d’agost. Possiblement Pitàgores va cloure la seva vida d’una manera semblant; amb això s’indica un cicle de vida quasi complet.
En segon lloc, tot apunta, per les dates, a la coincidència amb l’acte de la “transfiguració” en el Nou Testament i més encara si ho contemplem associat a la seva ascensió al mont Taga, posiblemente abans de finalitzar la seva vida.
En tercer lloc, el sis d’agost és un referent pacifista de primer ordre. És el dia de la bomba d’Hiroshima, sovint escollit pel moviment pacifista mundial per a determinar la voluntad de no violència davant d’un conflicte. Pel que fa al lloc (Ogassa) veiem que respon a diverses significacions. Primer, Sant Joan de les Abadesses i l’entorn de Ripoll constitueixen el bressol històric de la cultura catalana; segon, el fet de la natura tampoc no és arbitrari. És sorprenent que en Lluís Maria, un ex-capellà, deixi una nota en la què no es parla de Déu en el moment transcendental de la seva vida i sí que en canvi es lliura a la natura. Això sembla apuntar a una crítica religiosa clara pel que fa a la religió convencional i una certa aproximació a un panteisme romàntic.


Va costar de creure, de pair, que el filòsof, pacifista i creador d’iniciatives intel·lectuals com el seu projecte Globàlium i la Fundació Randa que després de la seva mort porta també el seu nom, hagués volgut morir el dia 6 d’agost, el mateix dia que complia setanta-cinc anys. Era un tema espinós, envitricollat, punyent, que depassava raons. Per aquest motiu vam quedar esbalaïts i desconcertats quan de seguida es va fer públic, no sense la dosi de morbositat pròpia d’alguns mitjans de comunicació, que aquella mort era un suïcidi. Un acte de sobirania, però, en va dir l’exescolapi Xirinacs en el seu testament. Ho va deixat per escrit en un paper que es va trobar amb els seus documents. L’autòpsia, feta per un professional de categoria com el doctor Narcís Bardalet, va revelar que la mort s’havia produït de manera natural.


La veritat no la sabrem mai, d’aquest acte que l’actor que el va dur a terme en va dir acte de sobirania i que pot entendre’s de tantes maneres, també en un sentit polític com ell mateix també va deixar escrit. Però amb una mirada més llarga, o més profunda, aquest acte sembla tenir un no-sé-què d’immolació, o fins i tot d’un cert misticisme el sentit i abast del qual se’ns escapa, i que la cosa més pietosa que potser som cridats a fer és respectar aquest acte fent aquell silenci que ell mateix va demanar al final del seu últim escrit i que la premsa va pregonar als quatre vents: Si algú em troba/ li prego que/ estigui jo com estigui/ no vulgui pertorbar/ la meva soledat/ i el meu silenci.


Lluís Maria Xirinacs lluitador incansable pels drets socials i nacionals del poble català i també en els seus intents de renovar l’Església, l’Estat i el sistema polític a partir de la defensa dels drets humans.
Durant la Transició va anar trobant dificultats per difondre les seves obres fins a veure’n vetada la publicació a tots els mitjans, malgrat que va seguir escrivint tant llibres com articles; com l’any 2000 es va plantar a la Plaça de Sant Jaume per a reclamar que s’iniciés l’Assemblea dels Països Catalans i així poder preparar, a llarg termini, la independència. I recordarem la Diada de l’11 de setembre del 2002 quan, al Fossar de les Moreres, va fer un discurs solidari amb el País Basc i des de la pràctica no violenta es declarà amic d’ETA i, a partir d’aquí, s’inicià un procés judicial que el dugué a la presó per haver fet ús de la llibertat d’expressió.


Va convertir-se en un referent a Catalunya durant els anys 70 i 80. “Era un personatge molt bèstia i intel·ligent, una persona fora de sèrie” diu Lluis Busquesta i Grabulosa que va conèixer-lo a finals dels anys 60. El compromís polític el realitzà sempre sense claudicar.
La premsa de l’época el presentá com una persona apostòlica i profética, en contrapunt a la Realpolitik, és a dir, la política en sentit pragmàtic i no idealista. Estenent aquest argument s’ha arribat a afirmar la seva “bogeria” o la seva candidesa. Certament que a Lluís Maria se’l pot criticar per no haver sabut treure partit a la Realpolitik, però alhora, allò que ell sempre ha assenyalat és que la política, sense oblidar el seu costat pragmàtic, s’ha d’orientar vers fites nobles i grans, vers fites espirituals i si això no succeeix, llavors, sols amb Realpolitik, Catalunya entra en una desil·lusió permanent.


Sols l’ideal pot dur-nos al triomf.


La pitjor desgràcia que pot sofrir col·lectivament un poble és la manca de l’ideal; i si aquest poble es troba com el nostre sotmès a l’esclavatge i amb el seu esperit ofegat i malmès pels dogals de l’opressor, sols amarant-se en la puresa dels ideals més enlairats, pot mantenir la confiança d’assolir l’esforç necessari per a trencar els grillons i fruir amb dignitat la vida independent i lliure que son esperit col·lectiu reclama.
(…..)
¡Tant de bo que nostre Patró gloriós ens concedeixi la gràcia de purificar l’aire de nostra Pàtria, després de la tempesta que ja és prop, i que amb el triomf d’aquest nostre ideal pur, puguem fruir les resplendors d’aquella alba enyorada de nostra independència!

Manuel Carrasco i Formiguera
L’Estevet, núm. 68 del 20 d’abril de 1923

Per una Catalunya catalana! Visca Catalunya!!

Font : Núvol . El digital de la cultura i Laudatio a Lluís M. Xirinacs-Octavi Piulats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada