Entendre la vida, i entendre la mort, dels dos germans als quals avui
homenatgem, significa contemplar una realitat històrica que defineix qui
som, que defineix per què som aquí, i que defineix per què és fonamental, que hi siguem. Nosaltres, el Moviment Identitari Català, hem engegat una tasca devastadora pels enemics de la nació. Hem materialitzat i organitzat, una força viva de lluita la qual apel·la als ressons més profunds de la essència oblidada, o, més aviat, feta oblidar, d’aquest país, i de tot allò que aquest representà.

Som identitaris, i som catalans. Què són els catalans? Qui són els catalans? Tanta tinta gastada. Tantes idees de ferotge presentisme. Tantes definicions interessades. I, com sempre, la nostra nació, mil·lènaria, ja va respondre. Per què discutir, sobre què vol dir ser català, si els propis catalans, mentre foren lliures, ja resolgueren de manera directa i explícita aquesta qüestió? L’anàlisi de les lleis de naturalització pròpies i característiques de nostre antic Estat ens permet observar una definició a l’altura de la legislació d’una nació lliure, que es reconeix plenament a ella mateixa.
Després d’una lectura atenta, observem amb claredat que consideraven català tothom que fos integrat al país; tothom que participés activament, sense notables fisures, en l’univers social creat per la llengua, la cultura i la ideosincràcia autòctones del Principat de Catalunya. En tals termes, no podem sinó considerar la catalanitat ambdós una condició i una elecció que comporta, a més a més, l’assumpció de responsabilitats vers la comunitat d’iguals. I què hi ha, dels identitaris? Qui som, exactament? L’anàlisi del moviment de patriòtic el qual començà a prendre forma fa dos segles, amb la Renaixença, delata que els identitaris no som sinó els nacionalistes de sempre. Quina sorpresa, tot i que potser no tant, fer classe a batxillerat i
sistemàticament testimoniar el fet que compartim discurs amb prohoms
com Prat de la Riba o Macià. La seva nacionalitat, de la qual nostre
catalanitat identitària és perfecte equivalent, conforma un contínuum
amb les velles consideracions plasmades a les lleis de naturalització. I així, avui, per nosaltres, és una identificació personal la qual parteix de l’esforç de defensa de tot allò que ens fa formar part, de manera més o menys perfecta, d’una realitat cultural mil·lenària.

Els nostres precedents ho tenien clar; català és qui vol ser part de Catalunya. Català és qui defensa la catalanitat. I així, nosaltres, els identitaris catalans, esdevenim la fòrmula de defensa nacional tradicional al nostre país; la única que continua el llegat original d’aquells que lluitaren i moriren a través de tres segles per preservar la pàtria i tot allò que aquesta representa.

Mireu la vostra bandera. Mireu-la. Som una força viva d’arrelament tan intens, que sense premeditació hem adoptat símbols els quals representen un esclat subversiu en la teranyina política teixida pel règim autonòmic com a part de la ocupació espanyola. El cor, ocupat per les armes de la nació encarnada en el Principat de Catalunya. Un fènix que renaix, el sostè. Tot plegat, sobre la base de la Creu de Sant Jordi, estendard de batalla de les forces de l’Estat Català, i insígnia, segell i emblema, de les seves institucions. Què diu, nostra bandera?
Afirma amb contundència que Catalunya serà, i perdurarà, tan sols, en la renaixença de les seves institucions autòctones; en la restauració del
caràcter català. I això, amats, aquí, avui, és capital. No existeix, res més
anti-català, que el qüestionament de la potència d’aquell règim institucional cívic que encarnà, cinc segles abans que qualsevol altre, els interessos de tota una comunitat humana. Un règim institucional que el pare fundador del nacionalisme català contemporani, Francesc Macià, tractà de refer. L’Avi considerà tan precària la situació del país, que volgué confiar en els republicans espanyols per tractar d’establir, amb tanta rapidesa com fos possible, quelcom remotament semblant a l’antic Estat dels catalans.

L’error fou garrafal, fins el punt que cal afirmar amb fins el punt que cal afirmar amb contundència, que combatrem tothom que no el tingui en la memòria com a monument a la impossibilitat de permanència a l’Estat Espanyol, hagi rei o no. Avui, de fet, ens trobem en augusta data, car fa dos dies que fou catorze d’abril; aniversari de la proclamació de la Segunda
República de España. Potser, ens ve de gust, cantar-ne l’himne. Fóra, de fet, especialment interessant entonar aquella part que diu
[…] Hijos del Cid.
Soldados la patria
Nos llama a la lid,
Juremos por ella
Vencer o morir.
O potser fóra fins i tot més interessant, recordar que el pare fundador del nacionalisme català, plorà desconsoladament en llur llit de mort.
Recordar que plorà envaït per un penediment anorreant. Recordar que plorà bramant “pobra Catalunya”. Recordar que plorà el fet d’haver confiat en el republicanisme espanyol. Episodi encara més interessant, havent en consideració el testimoni colpidor del seu bon amic Josep Carner-Ribalta; especialment aquella part del relat en qué el prohom del nacionalisme el prengué de l’americana per demanar-li “un catorze d’abril absolutament català”. Qui pot, però, retreure a l’Avi la desafortunada confiança, si senzillament fou guiat pel zel de restauració institucional catalana? Al cap i a la fi, res no serien els catalans, sense el record de les seves institucions atàviques.
Els patriotes, sempre hem estat agents gelosos de la netedat i de la eficiència que creiem amb fervor que han de fer bategar el deure públic dels nostres governs. És Espanya, mai, en cap cas, Catalunya, aquell règim que mai pogué generar institucions dinàmiques i solvents. Justament en aquest sentit cal afirmar que l’anarquisme, gran enemic intern de Macià i dels seus
homes, fou producte directe d’un escepticisme completament aliè al nostre país. Catalunya, malgrat els entrebancs i els atemptats propis d’una situació d’ocupació, fou, des d’època de la Mancomunitat, capaç de bastir tot un seguit d’iniciatives de gestió parcial de la seva pròpia realitat.
Els germans Badia, no eren possibilistes. Formaven part d’aquell sector que coneixia que la dignificació institucional de Catalunya, era senzillament impossible sota qualsevol mena de règim espanyol.
Tot i això, continuaren fent costat a Macià, convençuts que el prohom acabaria reorganitzant el moviment nacional per fer front a la nova Espanya republicana. Continuaren fent costat a Macià, sota la necessitat imperant de prendre mesures immediates per a la restauració, encara que fos parcial i imperfecte, d’un bastiment públic que atengués les necessitats bàsiques de la societat catalana. Toparen, evidentment, aviat, amb aquelles persones, el desarrelament de les quals, els impedia qualsevol mena d’enteniment de la realitat institucional catalana, i de les expectatives dels seus guardians, el qual no fos imbuït en l’escepticisme propi d’aquells que no saben veure més enllà de la decadència dels règims polítics espanyols.
Contraris a valorar la millora de les seves condicions invocada i desplegada a través dels esforços dels treballadors catalans, aviat, formarien autèntics poders paral·lels dins barris els quals esdevindrien ghettos, fundant bandes que en nom de l’alliberament social, instaurarien en aquests, règims de terror que els convertirien en universos cada cop més foscos i decadents.
La CNT i la FAI convertirien iniciatives mafioses organitzades, les quals dedicaren el seu esforç a camps tant relacionats amb la llibertat del poble com el joc i els prostíbuls infantils, en l’origen de part important dels seus ingressos. I davant seu, Badia i els seus homes, ensenyant la cara. Quin final podíem esperar, si no el d’un funest assassinat covard i a traïció, propi de gàngsters. I quins altres, podien venir avui, aquí, a homenatjar tot allò que representa la seva vida i a exposar tot allò que vol dir la seva mort, que no fossin els identitaris, com a guardians del compromís cívic que caracteritza l’esperit nacional de lluita dels catalans des de fa cinc-cents anys. Alçeu els emblemes, car acompanyats pel sol de Montjuïc i sota la mirada del mar, els
catalans, perfectes o imperfectes,saluden els màrtirs de la cada cop més propera renaixença invocada per les seves banderes.
