Homenatge als defensors de la terra: Corpus de Sang

Corpus de Sang

“Al juny, la falç al puny”, diu el proverbi català.

1640. 7 de juny. Diada de Corpus. Es produeix un gran avalot als carrers de Barcelona, que acabà amb 20 morts -entre ells, el virrei hispànic Dalmau de Queralt- i que és l’espurna que farà saltar un conflicte de grans proporcions. El Corpus de Sang de 1640 seria el tret de sortida, de la que podríem anomenar la primera revolució nacional catalana.

L’any 1635, cinc anys abans de l’esclat de l’anomenada revolució, la situació general era d’una tensió extrema. Els soldats hispànics practicaven, impunement, el “dret de conquesta” sobre la població catalana. Es van començar a succeir episodis de robatoris i saquejos que amb la resposta catalana es van convertir en una formidable espiral de violència: violacions i assassinats de nenes i de dones del país, tortures i assassinats dels homes que venjaven les morts de filles i esposes, lleves forçoses cap al front de guerra dels fills de les famílies violentades, incendis massius de collites, de graners i de pobles sencers. Tot plegat, en un escenari de crisi dramàtica que estava precipitant la fallida de la petita pagesia propietària i del petit artesanat propietari. Diuen que les cases de caritat es van omplir a vessar de canalla òrfena o abandonada, i els boscos es van omplir de persones i de famílies colpides, expulsades pel sistema que s’estava instaurant.

La revolta

El 22 de maig de 1640 els pagesos revoltats contra els terços castellans entren a la ciutat de Barcelona amb el pretext perseguir els soldats que havien atacat la parròquia de Sant Andreu de Palomar i alliberen el diputat militar Francesc de Tamarit, i els diputats Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra. Presoners dels castellans: aquest fet representa el preludi de la Guerra dels Segadors.

El 7 de juny es va iniciar la Revolta dels Segadors a Sant Andreu de Palomar el 1640. Pagesos de la Catalunya interior que baixaven a contractar-se per la sega, van decidir marxar contra les forces del “Conde-Duque de Olivares”. Van escollir per bandera el Sant Crist de la Parròquia de Sant Andreu del Palomar i s’enfilaren cap a Barcelona, on va ser assassinat el comte de Santa Coloma, baró de Queralt i virrei de Catalunya Dalmau III de Queralt.

A les 9 del matí es produeix una baralla al carrer Ample entre un segador i el criat d’en Montrodon que s’havia escapat de la crema de l’hostal a Santa Coloma de Farners. El criat reconeix al segador i volia escorcollar-lo per assegurar-se que no anava armat. El segador resulta ferit, corre la notícia i s’inicia l’alçament. Les autoritats són a missa, a l’ofici de corpus a la catedral.

Els segadors ocupen el palau del virrei, als crits de “Visca la terra”, “Muïren els traïdors” i “Mori el mal govern”. Les armes que duien eren majoritàriament pedrenyals, dagues i punyals. La mediació dels frares menorets del convent proper i de les autoritats i els bisbes de Barcelona, Vic i Urgell va impedir que cremessin la casa.

A mig matí els segadors cremen la casa de Gabriel Berart, jutge de l’audiència reial (Rambla/carrer del Carme) i saquegen les de Rafael Puig, Josep Massó i Jaume Mir, també membres de l’audiència, i la de Guerau de Guardiola, lloctinent del mestre racional de l’audiència reial.

Gent de Barcelona es van unint al motí.

A la tarda els revoltats cremen la casa del marquès de Villafranca, Garcia Álvarez de Toledo, capità general de les galeres reials. Els seus criats troben al dr. Gabriel Berart de la reial audiència mort al convent de les mínimes. Corre el rumor que els criats d’en Toledo havien mort un conseller.
Els consistoris catalans recomanen al virrei que abandoni Barcelona. El virrei però es refugia a les Drassanes pensant de fugir en una galera genovesa.

L’avalot arriba a les Drassanes i els segadors esbotzen les portes del baluard de Sta. Eugènia, on era el virrei. El virrei fuig per les hortes de St. Bertran cap a la platja. Els amotinats, des de la torre del moll, impedeixen amb foc d’artilleria que la galera genovesa s’acosti a la platja. Abans d’arribar a la platja el virrei és encalçat i un mariner li enfonsa la daga.

Els mals de cap i els dolors de l’actual guerra no exclouen els catalans de commemorar les dates culminants de la nostra història. Els fets d’avui seran fets històrics demà. Per damunt dels temps i dels llocs aquests fets com d’altres formen part de la nació. La nació catalana és d’ahir i d’avui i de demà, perquè és de sempre. No solament trobem adient, en totes les circumstàncies, la recordança de la història, ans encara podem dir que, en les hores presents, té un gran interès per al nostre poble la recordança del Corpus tràgic i de la famosa guerra dels Segadors. Lúcids amb la part de llegenda, aquests fets ofereixen una multitud de temes d’estudi, d’estímul i d’alliçonament. Examineu els fets autèntics dels anys 1640 i 1641 a Catalunya, i us adonareu que aleshores ja succeïen ací les coses bones i dolentes que ara passen. Es lluitava per una causa justa, hi havia patriotisme, coratge i abnegació en molts catalans. Però hi havia també desgavell, indisciplina, desavinences locals, elements dels quals avui en diem incontrolats i revoltes interiors en plena guerra.

Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 – Perpinyà, 1949) va escriure a La Humanitat (6-VI-1937).(Aquest article escrit després dels Fets de Maig).

[…] Hi ha episodis d’aquell període tempestuós que mostren, en la part essencial, una gran semblança amb certs episodis dels nostres dies. Hom ha de remarcar, però, una diferència important. I és que els episodis siscentistes eren totalment obra de catalans de nissaga, i així resulten més característicament nacionals. No és veritat que la revolta dels catalans comencés el dia de Corpus. No és veritat que hi hagués una matança de castellans a cops de falç. […] La veritat és que la revolta havia esclatat quaranta dies abans, a Santa Coloma de Farners, […] La veritat és que el motí del Corpus va ésser casual, i anà principalment dirigit contra els jutges de la Reial Audiència, que eren tots catalans. […] Totes les rectificacions històriques, però, deixen en peu la glòria dels catalans del segle XVII i la justícia de la causa que defensaven. Era, en el fons, la mateixa causa que defensem avui. […]

Fa més de 350 anys que volen arrabassar-nos allò que és nostra, però fa el mateix temps no que oblidem d’on venim. Catalunya continua esclava, no li neguem l’ajut, fem falta, Catalunya ens necessita. Les batalles es guanyen no amb la raó sinó amb la força. Preparem-nos, no cal impacientar-se, el moment de la victòria arribarà. No caiguem en provocacions ni dels insults vinguin d’on vinguin. Avui que hem emprès el camí de la llibertat definitiva tots compartim aquest anhel on Catalunya tornarà a ser rica i plena per sempre més.

Visca Catalunya!

Els defensors de la terra

Commemorem la revolta dels segadors del 1640, el corpus de sang, uns fets que ens han de mostrar el camí a seguir. Entremig la boira i la foscor s’aixeca la figura vibrant i enèrgica d’en Pau Claris, atiant el poble a defensar les llibertats de Catalunya. Estem l’any 1640, finalitzada la guerra en França un exèrcit castellà ocupa Catalunya, robava les hisendes, violava a les donzelles i insultava a la Pàtria.

Foren empresonats pel representant del poder de Castella el diputat Tamarit i els consellers Francesc Joan de Vergós i Lleonard Serra, el poble estava fart i va deslliurar els que sofrien

presó pel motiu de defensar la democràcia i la justícia. El Virrei de Castella fou mort i es va organitzar un Exèrcit Català per així constituí la República Catalana. Els Castellans ocupaven Catalunya fins a les portes de Barcelona però quan un poble té la raó no el venç la força i el nombrós exèrcit castellà que venia a esclavitzar Catalunya fou derrotat i així es conservaven per uns anys més les llibertats catalanes.

Nacionalisme ferm

Quina lliçó més plena de vida per avui! De quina manera més magistral ens assenyala el camí la història. Catalunya li cal tenir energia per imposar-se, per tal que ens siguin reconegudes les nostres llibertats, per això ens crida a tots els catalans a què estiguem alerta i amb l’arma al braç disposats el sacrifici cap a la Pàtria.

Com veieu la història es repeteix, i el nacionalisme que és un ideal perdurable, etern de llibertat, reneix a tot el món i reviu a Catalunya, per les mateixes causes que provocaren els fets del Corpus de Sang. Ens cal mirar cap endavant, és cert, però també cal recordar com les generacions passades van escriure la història amb la seva sang i gestes. El món es transforma però no desapareix, el nacionalisme és obra de la naturalesa perquè va lligat a la terra, la terra fa la identitat i cada identitat té una nacionalitat pròpia, el nacionalisme és la voluntat d’existir, de democràcia i també de justícia.

Hem estat i som i serem sempre Catalans. Per això el Catalanisme ha de ser majoritàriament Nacionalista, perquè és la força i la normalització de la Pàtria. El Nacionalisme no és dominació, és llibertat, és l’aigua neta entre la roca, la flor que reneix. Si diem no al nacionalisme estarem renunciant a la nostra identitat, i mai creurem amb la globalització racista.

En aquella època de 1640 quan la nacionalitat catalana agonitzava revivia l’esperit patriòtic, i ara ens preparem per a la lluita, no per morir, sinó per vèncer, per obtenir la victòria definitiva.

Els pobles no moren, lluiten i vencen i més en període de renaixement, i sempre la victòria és pels que lluiten fins al final.

Gloriós Corpus de Sang de 1640, data emocionant de catalans de cor, fita memorable de la nostra història, estel radiant, esplendorós, que ens guies a la lluita i ens has de dur a la victòria o a la mort, però que seràs sempre un record i un exemple de fervor patriòtic.

Som pràcticament els únics que recordem el Corpus de Sang, el Moviment Identitari Català sempre estarà per lluitar per la normalització de Catalunya, demanem a tot el jovent d’edat i d’esperit que aquí l’esperem, que tenen les portes obertes per estar amb nosaltres per recordar la nostra història i per sobretot escriure el present i el futur, no defallirem mai, i mai caurem de genolls a terra, i mirarem a l’enemic els ulls per deixar clar que els catalans lluitem per la llibertat de la nostra població. Podem ser segrestats per les forces terroristes d’espanya, insultats o agredits però mai serem derrotats. Aquí estem els ferms nacionalistes, els patriotes que estarem sempre a disposició del nostre govern per entrar en combat, que ho desitgem de veritat, somiem encara en el dia de la victòria definitiva.

Visca la Pàtria i Visca la Llibertat!!!