«Jo no vaig votar la Constitució, i – com em va dir un dia el President Tarradellas – és l’honor més gran de la meva carrera política.
Heribert Barrera l’alquimista català.

La independència no es pot obtenir per pacte, la independència l’han de proclamar els catalans. (2010) podem dir que la lucidesa del president Barrera en relació al que havia de ser el futur del nostre país és digne de destacar.
Cada cop més persones veuen les coses en la línia del president Barrera. Cada cop més gent veu que Catalunya necessita la sobirania pròpia.
La característica de Barrera va ser un catalanisme d’alta intensitat i alta qualitat i que morí en un moment difícil del nostre poble. Va demostrar de llarg la seva fidelitat a les idees democràtiques i el nacionalisme. A Barrera no el guiava el poder o el del seu partit, sinó els seus principis i per això resistia bé les crítiques i les dificultats i no renunciava a la seva manera de ser, defensar, parlar i fer. Les reflexions sobre els temors de Barrera, la importància de les quals alguns dels nostres polítics no van saber cavil.lar en el seu moment, com no fixar “deures sense drets, ni drets sense deures”. Si avui la política vol recuperar prestigi i respecte de la gent, ens hem de fixar en exemples com els del president Barrera i en la fidelitat a les seves conviccions. Lluitador, patriota, coherent, lleial, i fidel als seus ideals des de la joventut fins a la mort.

Enguany es compleix el sisè aniversari que l’Heribert no està entre nosaltres, tanmateix no podem obviar la seva presència en tots aquests anys. Els darrers esdeveniments, entre d’altres, han estat l’aprovació de l’informe i les conclusions de la comissió d’estudi del Procés Constituent i la creació de les ponències sobre la llei integral de la protecció social catalana, la llei per crear una administració tributària catalana i la llei per a un règim jurídic català, com a pilars de la inevitable desconnexió.

No reparem a recordar les seves paraules mesurades, enèrgiques i concloents respecte a la situació de Catalunya com a nació front l’Espanya anorreadora, reaccionària i colonitzadora.
Va ser criticat i fins i tot defenestrat pel seu propi partit el 2001, només per un sensacionalisme mediàtic sense argumentari arran del llibre Què pensa Heribert Barrera? No tenia pèls a la llengua quan es tractava de dir les coses pel seu nom i així ho va demostrar en el decurs de la seva vida.

La seva biografia ens assenyala una ingent formació humana, social i científica malgrat les experiències traumàtiques de la Guerra Civil, l’exili, la clandestinitat, i la transició política. Tanmateix va ser fidel a les seves conviccions i un testimoni cívic, polític i patriòtic amb actitud ferma i insubornable davant les ensarronades morals i econòmiques al poble català. Silenciat, com molts altres, ens ha deixat i ens deixa la lluita pels drets històrics de la nostra nació. Va ser incòmode i a cops sorprenent però agosarat, sincer i revelador. Per ell la independència de Catalunya era indefugible i no era monopoli ni de dretes ni d’esquerres, era el sentiment, el raonament i les experiències polítiques amb l’Estat espanyol, escanyador de les nostres llibertats.
L’esgotament del model autonòmic, molt evident des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, va donar a Barrera l’oportunitat de recuperar un lloc de prestigi en la societat catalana. Va ser un dels capdavanters de la gran manifestació del 10 de juliol del 2010 sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, que va ser el tret de sortida de les grans mobilitzacions cíviques que van engegar el procés sobiranista. Al costat de l’aleshores president José Montilla, l’expresident Pasqual Maragall i el president del Parlament Ernest Benach i l’expresident Joan Rigol, Barrera va avançar pel passeig de Gràcia de Barcelona amb l’ajuda d’un bastó. Als seus 93 anys, tornava a estar en el primer pla, esdevenint un dels referents del nou independentisme.

La seva darrera aparició pública va ser el 9 de juliol del 2011 amb motiu del primer aniversari de la gran manifestació del 2010. Ell ja no veuria l’extensió de l’independentisme dels darrers anys, però va aconseguir que ningú li prengués el paper de referència política d’un sobiranisme que sembla donar la raó als qui van dir “no” al model polític sorgit de la Transició.
Tot seguit reproduiré, per la seva vigència, un paràgraf de la seva conferència Les expectatives de futur de Catalunya (Tercer Congrés Catalanista, Barcelona 2-12-2008):

“Catalunya fa cinc-cents anys que va deixar de ser un país totalment independent. I en fa gairebé tres-cents que va esdevenir un poble esclavitzat. Hem recuperat una mica de llibertat, unes espurnes de sobirania. Però, bàsicament, continuem essent tractats com una colònia, una colònia d’explotació i de vegades una colònia de poblament. L’intent d’assimilar-nos culturalment i políticament va començar amb Felip V, amb precedents anteriors, i des d’aleshores no s’ha aturat i ara continua amb la mateixa virulència. I l’explotació econòmica és més intensa que mai. Per tant, el menys que podem dir, mirant les coses amb rigor, és que el futur de Catalunya s’albira difícil.”

Per cloure la meva participació llegiré quatre ratlles d’un gran home i gran patriota.
Però cal dir i tenir present que no és la força material, numèrica,la que venç.
Si en la Iluita hom no hi posa l’ànima, el pensament en la seva expressió més pura ; si en la lluita només ha de decidir el bon o mal èxit la carn moridora, sense aquell enllaç abnegadament foll, bellament arravatat,sublim en la seva concepció íntima ; si en l’acció cruenta només hi han d’intervenir el foc i la sang tangibles,resultat favorable ha d’ésser per lògica, del qui disposi de més sang i de més carn i de més foc per a coure la sang i la carn de l’adversari.
I això en les lluites bèl·liques i en els combats de tota mena. Per això «Nosaltres Sols!» no crida, no, tots els catalans : crida només els patriotes, això és, els catalans de cor ; els disposats al sacrifici total, a l’holocaust del cos i de l’ànima […]
Es tracta de la vida i la mort dels nostres ideals; la vida de Catalunya.
Daniel Cardona, 1933

Agraïts i molt, president, pel seu patriotisme.
Visca Catalunya!