Tractar de resumir la importància d’Hug Roger III com a figura patriòtica
és una tasca molt complicada; allò què el personatge encarnà, i fins i tot,
allò què conscientment volgué significar, haurien de fer d’ell, del darrer
comte de Pallars, una de les figures més nacionalment representatives
dins qualsevol mirada identitària a la història catalana. I malgrat tot,
roman oblidat pel públic general, juntament amb una època seva, els
esdeveniments propis de la qual serien, per la seva insigne natura,
àmpliament divulgats i celebrats en una nació normal.
Entendre Hug Roger de Mataplana, novè governant en la tercera dinastia de magnats que veié el comtat pallarès, significa enfocar un Principat de Catalunya el qual, tot conservant, encara, llur posicionament com a potència hegemònica dins la Corona Catalanoaragonesa, es trobava immers en seriosos problemes interns, els quals posaven en joc la seva potència
econòmica, demogràfica i cultural. Tal i com l’Imperi Romà començà a
defallir amb la mort de Marc Aureli perquè les creixents dificultats que
n’amenaçaven la bonança deixaren de ser gestionades per governants
capaços, els Estats dirigits pel Principat de Catalunya trobarien
pronunciada decadència en l’adveniment d’una monarquia estrangera
incompetent davant llur incomprensió dels interessos de la terra, i de les
fórmules de govern autòctones; nostra defallença fou inaugurada, així,
arran la imposició de la monarquia castellana a partir del Compromís de Casp, intervenció militar i cop d’Estat orquestrat per sectors de les èlits
aragoneses disposats a dar la benvinguda al domini de Castella per tal
d’acabar amb la supremacia catalana.
El legítim governant, Jaume d’Urgell, s’alçà contra la injustícia, recolzat per nobles del Regne d’Aragó horroritzats davant la invasió. Nostre rei fou reduït via militar i, estiguem atents, no tractat pas com a rival superat en una carrera per la Corona, sinó purament, com a enemic derrotat. El Comtat de Pallars, al començament del conflicte successori, es va posicionar a favor d’un candidat minoritari, davant el temor que l’accés de Jaume d’Urgell al tron pugués traduir-se en una hegemonia urgellenca la qual trenqués l’equilibri de poders al Pirineu.
Amb la imposició del candidat castellà, la casa comtal, representada aleshpres per Bernat Roger, avi d’Hug Roger mostrà, més per necessitat que no pas per grat, una actitud de col·laboracionisme interessat. De fet, seria aquest magnat pallarès, l’encarregat de dur encadenat nostre rei a la presó. I quin error tan garrafal; pocs anys després, el poc respecte que el monarca castellà mostraria vers a les fórmules de govern catalanes, i la seva completa negligència a l’hora de comprendre les necessitats del país, acabarien generant una ferma oposició provinent de tots els àmbits, dirigida, ni més ni menys, que pel propi Bernat Roger de Pallars.
És en aquests moments, on historiadors com jo mateix, com en Valentí Gual o com en Jaume Sobrequés i Callicó, considerem, que sorgeixen els primers
discursos pròpiament nacionalistes identitaris de la història de Catalunya, en sentit absolutament contemporani.
En aquell moment, guanya volada la llegenda dels Barons de la Fama, i no ho fa pas gratuïtament; Bernat Roger de Pallars, cap visible del sector més
aferrissadament defensor dels interessos de la terra, és un Mataplana.
És a dir, en un moment en d’enaltiment dels valors fundacionals de
Catalunya, per ventura de la història, un descendent directe dels Barons
és també governant de Pallars, l’últim comtat primigeni que encara
perviu. L’avi d’Hug Roger serà entès com un símbol, i actuarà d’acord a
tal honor. Si bé Bernat Roger morí pacíficament, més com a polític que
no pas com a guerrer, en cap cas mancà alè per oposar de forma
enèrgica i explícita, la irrupció castellana, alimentant una nova
concepció del comte de Pallars com a encarnació viva de la gènesi
nacional catalana.
Mentrestant, la degeneració de la monarquia imposada, conegué noves dimensions sota Joan II el Sense Fe. Aquest autòcrata reblert de supèrbia, es guanyà el menyspreu generalitzat d’una Catalunya cada cop més nacionalment conscient, la qual, es bolcà a recolzar el príncep Carles de Viana, un cop aquest entrà en conflicte directe amb llur despòtic pare. I així, senyors, trobem la Concòrdia de Vilafranca.
I així, senyors, trobem l’episodi més brillant de la història de la nació, apoteosi d’aquella consuetud de govern pròpia que en paraules de nostre rei Martí, ens feia, com a catalans, “els hòmens més lliures de la cristiandat”. Dos-cents anys abans que a Anglaterra, i quatre-cents
anys abans que a la resta d’Europa, era declarat que el rei estava per
sota, i sotmès, a la legalitat, fins el punt de ser declarat persona non
grata a territori nacional per manca de respecte a la mateixa. Dos-cents
anys abans que a Anglaterra, i quatre-cents anys abans que a la resta
d’Europa, les institucions triaven lliurement governant, proclamant,
contra voluntat del rei, la validesa de Carles. La mort del príncep de
Viana, segons es digué, per enverinament, causà una autèntica revolta
contra la monarquia.
Mentrestant, Joan el Sense Fe, atià amb falses promeses la revolta dels pagesos de remença fins provocar una guerra oberta, en el marc de la qual decidí entrar per la força de les armes al Principat, prèvia maquinació d’una invasió conjunta amb el rei de França. Les institucions catalanes entomaren com a desafiament tal acte ilegal, i imbuïts en l’esperit de la Concòrdia de Vilafranca, dugueren la legalitat constitucional catalana fins llur màxima glòria, prenent la corona a Joan i entregant-la a aquell pretendent que consideressin més apte pel govern de Catalunya.
S’inicià un conflicte bèl·lic de grans proporcions, on el gruix de la població catalana, és a dir, també la majoria dels pagesos, conformà un bloc de suport a les Institucions nacionals anomenat, ni més ni menys, que Bàndol de la Terra. Les seves forces armades, eren dirigides per un descendent dels barons de la fama el qual era, també, alhora, representant de l’únic comtat fundacional de Catalunya que encara pervivia; Hug Roger III de Mataplana, Comte de Pallars.
El país queda, així, immers en una guerra de resistència mal anomenada “civil”, on les Institucions de govern del Principat de Catalunya, recolzades per la immensa majoria de població dins tots els estaments, faran front a les armes castellanes i franceses, recolzades, ambdós, pels exèrcits de part de la gran noblesa, i de la majoria de pagesos remença benestants de la Vall del Ter.
Resulta curiós, doncs, observar el desconeixement regnant al nostre país, sobre l’esforç gloriós de les forces imbuïdes en l’esperit cívic i llibertari de la
Concòrdia de Vilafranca, coagulades entorn el comte de Pallars; resulta
curiós, que la historiografia tan sols hagi cridat l’atenció sobre aquesta
guerra, per cantar les glòries de la minoria de pagesos que lluitaven pel rei despota.
Els historiadors marxistes de l’òrbita de Vicens Vives, van contaminar la visió de la guerra contra Joan el Sense Fe, reduint-la a un conflicte de classes on, evidentment, el Bàndol de la Terra representaria l’esforç aristocràtic per suprimir l’alçament revolucionari dels pagesos de
remença.
Enteniment prou increïble, havent en consideració que a banda d’aquests camperols, una minoria caracteritzada pel vincle contractual a la terra, virtualment tota la resta de la pagesia, és a dir, l’absoluta immensa majoria d’aquesta, recolzà en bloc Hug Roger i la Generalitat; prou increïble havent en consideració que les Institucions catalanes, a l’inici de la guerra, propugnaren disposicions beneficioses pels remences les quals no trobarien parangó per la banda del Rei despota; prou increïble havent en consideració, que els pagesos revoltats acostumaven a pertànyer a una categoria benestant gens ni mica generosa amb el camperolat de categoria material inferior. I així la història roman, obstinada, recordant-nos que les forces d’aquest hipotèticament aristocràtic Bàndol de la Terra, eren comandades, d’altra banda, per Hug Roger de Mataplana, responsable de governar un Comtat de Pallars les consuetuds pròpies del qual el convertien en una de les senyories més lliures i equitatives de tota Europa.
Cal cridar, doncs, l’atenció sobre el valor nacional i sí, sobre el valor democràtic, del llegat cívic i patriòtic encarnat pel comte de Pallars i els seus; sobre el valor nacional i democràtic, d’un esperit que no tornarem a trobar sobre el gruix d’Europa fins quatre-cents anys després; l’esperit de la
Concòrdia de Vilafranca.
L’observació del discurs polític del Bàndol de la Terra, i d’aquell contingut en la documentació emanada de llur control del territori, és, de fet, un testimoni corprenedor el qual també sembla transportar-nos segles endavant en aquells termes cívics i patriòtics dels quals parlava. Així, en la guerra contra Joan II observem per primer cop una consciència nacional catalana plena i madura, la qual és, d’altra banda, de ressò esfereïdorament present. Una consciència de fort component cívic que delata el Principat de Catalunya com un autèntic estat-nació contemporani, en tant que consagrat a vetllar pels interessos dels seus habitants no com a súbdits, sinó com a naturals. Vetllar si cal, contra el mateix rei. Observem com els habitants del país esdevingueren, en base a la seva catalanitat, subjectes ambdós, amb
garanties institucionalment avalades, i amb deures vers aquestes mateixes institucions avaladores. Trobem, així, un Bàndol de la Terra el qual crida a la defensa de la pàtria els pobladors del territori ni més ni menys que apel·lant la seva condició de catalans. Testimoniem un servei a l’Estat provinent de la identitat, el qual, com a tal, passava per davant dels deures propis d’un súbdit, si era necessari. És a dir, en tant que catalans, els habitants del Principat havien de respondre a Hug Roger i a les institucions nacionals fins i tot si això significava revoltar-se contra el senyor. Efectivament, l’hipotètic bàndol aristocràtic, cridà els
pagesos a la revolta contra els magnats reialistes.
La causa reial, de fet, lluny de ser una croada popular contra la oligarquia, tal i com sovint sembla que ens vol ser representada, fou, de fet, abraçada, ni més ni menys, que per la majoria de la més alta noblesa. En aquestes termes, entre els adeptes a Joan el Sense Fe, hom ha de destacar la figura del arxienemic d’Hug Roger III; el seu oncle Joan Ramon Folch de Cardona,
comandant general de les forces reialistes. La pugna entre tots dos capitostos militars marcà una guerra cruenta que arrassà el Principat. Si
bé les resistències patriòtiques de Lleida, Cervera i Tortosa escalfaven els ànims del Bàndol de la Terra, la sapiència militar del comte de Pallars el feia sabedor que la resistència contra les armes castellanes i franceses era impossible a llarg termini en un país de pocs, però poderosos, traïdors.
El gentilhome coneixia prou bé que calia una acció militar decisiva la qual pugués anorrear substancialment la causa del Sense Fe. Així, Hug Roger penetrà territori enemic per establir, amb enorme atreviment i valentia, un setge a la plaça forta de Girona, en tant que cau i amagatall de la terrible reina, i de l’hereu reial; el príncep que més tard en la història seria conegut, com Ferran el Catòlic. Si tal episodi no fóra, tot sol, prou increïble, cal recordar que succeïa durant una revolució protagonitzada per les Institucions nacionals catalanes dins el marc de la qual, aquestes, escolliren lliurement el rei que els havia de governar, triant-ne els més convenients segons les lleis de la terra.
El Principat hagué, així, diversos governants, entre els quals hom no pot sinó destacar Pere el Conestable, gran amic, d’altra banda, d’Hug Roger. La tria de Pere IV de Catalunya, fou un missatge clar i contundent a la monarquia imposada de Joan i Ferran, en tant que hom parla d’un descendent directe del rei legítim, Jaume d’Urgell. La dissortada mort prematura del Conestable, marcà profundament el Bàndol de la Terra, i significà el principi de la fi, de la revolta encetada en la Concòrdia de Vilafranca.
Pere IV morí com a Rex Catalanensis; Rei dels Catalans, en el moment més brillant de la història de la pàtria.
Una història la qual, no podem sinó imaginar, com de diferent hauria
estat, si l’esperit nacional i cívic encarnat en el Bàndol de la Terra i la
monarquia nacional electiva catalana, haguessin triomfat sota Hug Roger III. El setge de Girona, que hauria implicat l’obliteració de Ferranel Catòlic, fracassà a causa de la intervenció dels pagesos de Remença.
Després de la guerra, la monarquia de Joan el Sense Fe, no els compensaria de cap manera.
Un acte estèril que tan sols va servir per condemnar a mort una iniciativa nacional adelantada segles al seu temps; un acte estèril cantat pels historiadors marxistes. La imposició de Joan i Ferran culminà amb les Capitulacions de Pedralbes, on la gràcia reial perdonava tots els revolucionaris, tret d’Hug Roger III de Pallars.
El descendent dels Barons de la Fama, dignatari del darrer comtat fundacional català, es refugià a les muntanyes amb els seus seguidors més lleials; la majoria, homes de confiança de Pere IV. Parapetat a les Valls Pallareses, guanyà temps a través de diferents acords amb la monarquia. Dic guanyar temps, car l’antic comandant del Bàndol de la Terra, era perfectament conscient que la destrucció de la seva senyoria era imminent. Cal entendre que el comtat era una presa sucosa, i els Cardona, convertits en la casa nobiliària més poderosa del país,contínuament pressionaven el rei en aquest sentit.
Així, Hug Rogerencetà converses secretes amb les nissagues comtals de l’altra banda del Pirineu, cercant el seu futur suport militar en la darrera aventura que protagonitzaria; l’intent de fundar un Estat sobirà al Pallars. Les forces del Senyor de les Muntanyes, travessaren els ports per sorpresa,
expulsant les guarnicions reials de les valls d’Aran i Boí. Atacaren posicions clau i unificaren bona part del Pallars sota el domini d’Hug Roger. La resposta de la monarquia fou immediata; Joan Ramon Folch de Cardona assaltà la senyoria del seu nebot com a comandant d’un exèrcit reial de grans proporcions. Era així iniciada la Guerra d’Independència Pallaresa.
Davant la resistència obstinada dels habitants, sovint fidels a Hug Roger fins les darreres conseqüències, seguiren anys de combats en el marc d’un conflicte caracteritzat per setges llegendaris a Peramea, Olp, Escaló i València d’Àneu. Hom no pot anomenar sinó aquesta última, defensada ardidament per la comtessa Caterina Albert, darrer baluard de la Catalunya gloriosa i plena; de l’esperit de la Concòrdia de Vilafranca. Hom no pot deixar de recordar, que la llegenda dels Barons de la Fama, resa que València d’Àneu, fou el primer castell assentat pels fundadors de Catalunya.
Fugitiu, Hug Roger continuà la lluita contra Ferran el Catòlic arreu
d’Europa, fins ser capturat. Morí encadenat, a la mateixa presó, que Jaume d’Urgell.
