La confusió és, sens dubte, un dels grans enemics de la història catalana; les nostres consecucions com a col·lectiu humà han estat nombroses i, alhora, absolutament difícils d’identificar des d’un prisma contemporani. Hom ha de situar rere tal tell d’opacitat ambdós nostre consciència nacional i la condició de Catalunya com a entitat estatal sobirana. I així, dic i declaro, sense tremolar, que aquest país conformà un Estat; que aquest Estat era sobirà; que nostre Estat era defensat per persones plenament conscients de la seva nacionalitat. Ho afirmo amb contundència. Ho afirmo car no penso supeditar la condició de Catalunya com a entitat estatal sobirana al fet que el Principat hagués hagut trets propis de països contemporanis.Ho
afirmo car, si bé emmarcat en una unió personal i accidental de regnes, nostre Principat no només fou Estat i, encara més, Estat sobirà; per sa forma institucional, era el més independent d’aquells els quals conformaven la monarquia dels Àustria. Una forma institucional que, alhora, convertia els naturals en subjectes amb garanties i, molt destacablement, amb deures els quals requerien llur actuació com a catalans abans que com a súbdits.
La catalanitat, condició i comportament, atorgà als nostres antecessors culturals una identitat col·lectiva arreu reconeguda; una identitat no gaire diferent del patriotisme el qual, ara sí, propugnem en la contemporaneïtat. I així, els identitaris de Catalunya ens trobem avui a la llar d’un patriota
empesos pel mateix zel i ardidesa que envaïa els prohoms cridats a la Junta de Braços de 1641, en què declararen obertament el dret a treure la corona al rei castellà, i explicitaren el caràcter electiu d’una monarquia catalana que poca utilitat havia de tenir si no servia als interessos i a la perpetuació de la nació. Ens mou el mateix zel i ardidesa que hagué d’envair el diputat Tamarit en cridar a la defensa de Barcelona el mateix any; “veí és vostre major enemic. El veieu? Allà, darrere aquella muntanya, s’amaga la ruïna de vostre nació”.
Ens impel·leix el mateix zel i ardidesa que envigorí els homes de Josep de Biure i Margarit en plena batalla al cor del Pirineu, quan superats per l’enemic, escoltant el discurs del seu capitost, s’alçaren i digueren “senyor, hem oblidat les fatigues. Tot ha de ser brio i valor per a vèncer o morir per la pàtria”. No podem oblidar on som, avui. La terra a l’ombra de Santa Coloma de Queralt, casal del virrei assassinat a Barcelona pels segadors: vila que no tan sols posà llur catalanitat per davant de la fidelitat al
senyor, sinó que a més a més, volgué disculpar la mala praxi d’aquest essent especialment esforçada en la tasca de defensa del país fins el punt d’esdevenir seu de les forces nacionals durant la guerra. I Biure; el castell de Margarit. Josep de Margarit i Biure, estimats, fou el gran valedor de la monarquia francesa, escollida, recordem, per haver Lluís XIII conservat el país plantant cara a “tots els mals que l¡amenaçavan”.
Governador de Catalunya i autèntic geni militar; encarnació de compromís nacional en un dels moments gloriosos de la pàtria. Comandant i guerrer, arengava les seves hosts com a noble, com a soldat i com a català, essent objecte d’immens respecte per persones amigues i enemigues. Així, el cronista colomí Sivillà, ens descriu que, en anar Margarit a trobar llurs homes “els va proposar l’estat de les matèries, l’interès del bé públic i la certesa de la victòria recolzada en el valor de la nació catalana i en el zel que tots mostraven en la seva conservació”.
