Si la Confederació catalana era l’estat hegemònic a la Mediterrània i a l’Atlàntic des del segle XIII fins a la usurpació castellana iniciada a la segona meitat del segle XVI, si durant els regnats de la casa d’Àustria Catalunya seguia exercint d’estat tant com li era possible, si malgrat els borbons i la seva repressió la gent del país seguí fent-lo funcionar, quin era el lloc on, com a tot estat, s’encunyava la moneda pròpia?
A Barcelona és on hi havia la principal seca catalana. I, encara que no us ho cregueu, es conserva. És al barri de la Ribera on ocupa un espai de dimensions considerables limitat pel carrer de la Seca, el carrer de la Cirera, el carrer dels Flassaders i el carrer de les Mosques. L’edifici, remodelat successives vegades, desconeixem si conté gaires vestigis originals, però sí que és clar que hi predominen restes de remodelacions dels segles XVII i XVIII que donen una bona idea del procés d’evolució d’un taller industrial de primera magnitud. La seva importància com a símbol del poder que un dia els catalans tinguérem segueix intacte. A la Seca de Barcelona s’encunyà moneda des del segle XIV fins a meitats del XIX, encara que Felip V manà clausurar-la el 1717 i, pràcticament, no fou fins el 1808, amb Catalunya integrada a França, que es va reobrir. Per cert: la paraula “seca” prové de l’àrab “säkka”, que significa casa o taller on és encunyada moneda.
Si aquesta descripció s’ajusta a la realitat, quin tractament té la singularitat d’aquest edifici? Doncs el cert és que el seu estat de conservació, si bé no és d’enrunament imminent, és molt precari. L’Ajuntament de Barcelona n’és propietari i ho té en estat d’absoluta deixadesa. Pel que he pogut saber, fins a desembre de 2006 sembla ser que els seus plans passaven per dur-hi, al pati principal (ja diem que l’espai és considerable), la coordinadora de Colles de Gegants i Bestiari de Ciutat Vella. Ara bé fonts municipals afirmaren el febrer de 2007, consultades pel diari “Avui”, que era massa petit per les necessitats d’aquest col·lectiu. Afegiren que de seguida que trobessin un ús a aquest espai es dissenyaria un nou projecte.
Fins al dia d’avui no n’he trobat cap notícia als mitjans, però sí a l’anomenat “Pla estratègic de la cultura”, datat al desembre de 2006, és a dir abans de les informacions donades al febrer a l’Avui. Resulta que, triat per una comissió de personatges, s’hi vol fer un anomenat centre integral de màgia “Màgia a la Seca”. Copio del document a què accedit: “Posada en marxa d’un nou equipament cultural orientat a la recerca, la creació de coneixement, i també a la difusió de la màgia, a partir de la rehabilitació de l’antic edifici de la Seca, al Casc Antic. Vinculant la tradició màgica de Barcelona amb la realitat contemporània de creadors, companyies i aficionats”.
Tal i com ho llegiu, per “art de màgia” l’Ajuntament de la ciutat vol carregar-se un edifici cabdal. Perquè: quina relació té aquesta disciplina amb la història d’aquell espai? On queda la memòria de les transaccions econòmiques de vora cinc-cents anys? On queda el retrobament amb el passat de la nació independent? On queda la història d’aquest país i la seva gent? Podem aventurar diverses respostes a aquestes preguntes cadascú de nosaltres. Però com que darrerament es parla molt de memòria històrica el que cal és no oblidar que la MEMÒRIA HISTÒRICA en majúscules és cadascun dels esdeveniments, patrimoni cultural de tot tipus i vivències que han tingut lloc al país des dels seus orígens i no només, com sovint se’ns vol fer veure, des de 1936. Si érem un estat -i un estat potent- cal recordar-ho, els qui tenen por que sabent-ho encara tinguem més ganes de tornar-ho a ser, que s’aguantin.
Treballarem plegats per tal de reivindicar aquest edifici i donar a conèixer aquest aspecte tan fonamental de la nostra història.
Ramon Freeixes
