Les guerres normalment es guanyen al camp de batalla, però a la rereguarda, on es prenen les decisions, també s’hi juga una part important de la partida. Saber què farà l’enemic o disposar d’informació de primera mà sobre la seva situació pot ser fonamental per decantar un conflicte a favor d’un bàndol o d’un altre. És aquí on entren en joc els espies o els informadors, aquelles persones que obtenen informació sobre l’enemic i l’envien als seus comandaments.
L’espionatge ha existit sempre, però no és fins a l’època moderna que pren forma d’estructura d’estat un com les ambaixades es converteixen en permanents. Els ambaixadors ràpidament es van convertir en els ulls i les orelles d’una cort a casa dels seus veïns, i també van disposar de fons per comprar informacions. Així va néixer l’espionatge com el coneixem avui, sobretot a partir del moment en què es van instruir a persones per realitzar de manera professional aquesta tasca.
Citada pels autors Santiago Albertí i Jordi Peñarroja respectivament com una ‘Mata-Hari’ o bé una ‘gentil espia’, vinculada a Alella i confident de Salvador Lleonart, el gran organitzador de l’espionatge català durant la Guerra de Successió.
Marianna era una dama aristocràtica, cunyada del comte de Torre de Mata, que vivia a Alella ‘passant per una persona que havia fugit de la capital per no haver-se volgut barrejar a la lluita’ i que ‘havia encaterinat el coronel Le Querchois, cap de les tropes valones’. El gener de 1714, una informació secreta que va obtenir Marianna d’un coronel francès del bàndol borbònic que li feia la cort, va permetre canviar els plans de desembarcament del Regiment de Fusellers Voluntaris ‘Sant Raimon de Penyafort’ comandats per Ermengol Amill, i evitar que caiguessin en un parany per part de les tropes valones a Mataró.
Ràpidament va passar-li la informació a Salvador Lleonart i ell als comandaments militars a Barcelona. ‘La petita Mata-Hari nostrada de la divuitena centúria salvà 300 homes d’una mort certa’
Amill va ser alertat per ‘Marianna de Copons, que estava en contacte amb la Comtessa Mercè, qui al seu torn alternava amb el Coronel francès Guercy’. Les tropes catalanes desembarcaren finalment a Canet i salvaren el parany. Podríem entendre que el contraespionatge català va salvar una situació que hauria estat tràgica.
Fins fa ben poc, tot el que sabíem de Marianna Copons [o Maria Anna, segons la documentació de l’època] ens havia arribat per mà del seu contemporani Francesc Castellví, i del ressò que posteriorment se’n feren Salvador Sanpere (Fin de la nación catalana, 1905) i Salvador Albertí (L’Onze de Setembre, 1964). A les seves Narraciones históricas desde el año 1700 al 1725, el cronista explica qui i com era la nostra Marianna: “Doña Mariana Copons y de Armengol, de la familia de Copons del Llor, última de esta línea, dama de afable modo y viveza […] que vivía en la casa de campo de su cuñado don José Mata y de Copons, que se hallaba en Barcelona capitán de la Coronela, de la junta de guerra y muy distinguido patricio. [Salvador] Lleonart tenía conocimiento con esta señora y al salir y entrar de Barcelona confería con ella”. Marianna Copons treballaria, doncs, per als serveis secrets catalans i mitjançant els seus encants seduïa, o es deixava seduir, pels oficials de cavalleria francesos d’alta graduació que voltaven per la comarca.
La nostra Marianna duia els cognoms de Copons i Armengol. Era la filla petita de Ramon Copons i Vilar, senyor de Llor i baró de Tosal, i de Josepa Armengol. Tenia, com a germans, un capità de dragons, Josep, i una germana, Caterina, que fou la segona muller del seu cosí Josep Anton Mata i Copons, un altre alellenc il·lustre significat en la defensa de la causa catalana. Justament ell és la frontissa que explica la presència de Marianna a Alella. Comte de Mata i propietari de la finca de les Quatre Torres, a la casa d’Alella s’hi estaven des de mitjan 1713, sinó abans, els fills del seu segon matrimoni -Josep, Marianna i Maria Francesca, de quatre, tres i dos anys i mig, respectivament-, la sogra Josepa Armengol i la cunyada Marianna. De fet, des de l’1 de novembre les propietats alellenques del comte de Mata havien estat segrestades per les autoritats borbòniques i és probable que casa seva s’hagués convertit en el post de comandament de la companyia de guàrdies valones que operava a la zona.
Marianna contragué matrimoni amb un militar borbònic: Nicolás de Quirós, tinent del regiment d’infanteria de Guadalajara. Ja ho deia Castellví: “que la suerte en su alianza ayudó poco a su nobleza y mérito”. Els darrers anys de la seva existència, essent ja vídua i estant greument malalta, Marianna visqué de lloguer, assistida, en una casa del carrer de Sant Domènec de Barcelona. L’inventari post mortem dels seus béns ens descriu un context d’absoluta pobresa únicament pal·liat per dues modestíssimes pensions que li prestava el seu nebot Josep Mata. Poc abans de rebre sepultura a principis de maig de 1757, Marianna féu dos codicils i un testament. Aquest últim anul·lava i substituïa un d’anterior, ordenat l’any 1739. En aquest darrer instrument, Marianna s’encomanà directament a l’Altíssim i encarregà als seus marmessors la celebració de 225 misses per repòs de la seva ànima al convent de Sant Francesc de Pàdua i que tots els seus béns fossin venuts en encant públic. Morí voltada de filipistes. Entre els marmessors hi havia el seu cosí Anton Armengol, baró de Rocafort; la comtessa de Darnius i Francesc Graell i Pedrell, l’auditor militar que administrà la torre de Mata a Sant Cebrià de Vallalta, confiscada al seu cunyat el 1714.
