Fabra no era un filòleg de professió, sinó vocacional. Va fer estudis d’enginyeria seguint indicacions familiars, però des de molt petit tenia obsessió per les llengües.
Va fer molt d’excursionisme, sobretot per estar en contacte amb el país i amb la llengua de les diferents zones.

El Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906 va significar un punt d’inflexió per la llengua catalana. L’objectiu de la trobada era redactar la gramàtica de la llengua catalana, però també va aconseguir una adhesió col·lectiva a la llengua catalana. Això va donar un impuls definitiu a la normativa de l’ortografia i la gramàtica catalana.

Primer van es van establir les normes ortogràfiques, en les que Fabra va intervenir molt. L’any 1911, Fabra va fundar la secció filològica de l’Institut, amb l’objectiu d’impulsar la llengua catalana i fomentar-ne l’ús a tot el territori. El 1917 es va publicar el Diccionari Ortogràfic. El 1918, la Gramàtica Catalana. Després, Fabra va treballar durant sis anys en el Diccionari General de la Llengua Catalana, “el Fabra”, que va aparèixer el 1932. La Fundació Cambó va subvencionar aquesta tasca durant set anys i per això el va poder acabar durant la república.

Els criteris de treball de Fabra eren sempre els mateixos: actualització, normalització i modernització de la llengua. Fabra es basava en els origens medievals de la llengua i l’actualitzava tenint en compte l’evolució oral i lògica. A l’Institut es conserven les fitxes escrites a mà dels vint-i-quatre-mil mots que Fabra va incloure al seu diccionari. També s’hi conserva el diccionari Fabra original, el volum que el va acompanyar fins a la seva mort l’any 1948. Mentre era l’exili, va escriure una publicació de la seva gramàtica que va publicar Joan Corominas el 1956.

Si avui el català és reconegut com una llengua de cultura, és gràcies a la tasca de Fabra.

Fabra va ser, com diu Mila Segarra, membre de l’IEC, “un home oportú en un moment oportú”. A finals del segle XIX el català estava profundament castellanitzat i hi havia una gran anarquia a l’hora d’escriure’l. Ell va aconseguir posar-hi ordre i que tothom ho acceptés.
Fabra va posar ordre en el caos del català. Tenia una capacitat de convicció molt forta i es va saber envoltar d’una gent que volia fer del català una llengua moderna.

Pompeu Fabra s’extingí a Prada (Conflent) l’any 1948.

La seva mort significà la desaparició del català més important del nostre temps. Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible.
El país, però, li costa sobreviure  i és perceptible ja l’existència d’algun símptoma específicament mortífer. Davant aquesta realitat, la vida obliga a reaccionar, i un principi d’higiene social elemental porta fatalment a negligir, a tractar d’oblidar el desastre apocalíptic, sobretot quan de la situació immediata no se n’escapa ningú. La vida porta al mateix temps a exaltar, a valorar el que ha quedat dempeus, perquè en el que ha quedat dempeus hi ha l’arrel de l’esperança i del futur. L’obra de Fabra és l’obra general i pública de més transcendència perquè suscita una esperança i és un recomençament.