Els identitaris conservem, defensem i pregonem les formes de vida invocades per la tradició compartida que ens situa dins el món i ens permet relacionar-nos amb d’altres col·lectius. La vivència dels costums els quals formen part del paisatge nacional invoca compromís amb el llegat cultural autòcton, conscientciant-nos del fet que en som hereus i que de nosaltres en depèn la perpetuació. Llegat, d’altra banda, plenament arrelat dins de les realitats espiritual i material, d’ambdues, i amb teleologia profunda la qual apel·la tant a la possibilitació com al sentit de la vida mateixa.
Per causa dels termes exposats, entenem la família consuetudinària europea i, en el nostre cas, catalana, com una de les més perfectes tradicions les quals tenim l’honor de defensar.
Subsistència i autonomia
L’adveniment de la quarta revolució industrial, fruit darrer d’aquell ordre que surgí arran la caiguda de l’antic règim, ens ha allunyat de la realitat material. La immersió dins el món digital, ens distreu d’un decreixement en nostra capacitat d’afectar la vida pròpia. Les persones, esdevingudes agents de consum, som cada cop més aïllades i més dependents de l’Estat. Aquesta dependència és, de fet, summament il·lustrativa, car delata que malgrat nostra progressiva dissociació de la realitat material, la condició humana continua basant-se, fonamentalment, en la subsistència.
Considerant tals termes, l’avenç social no passa tant per garantir la dita subsistència, com per generalitzar l’autonomia personal a partir de la mateixa. Definim aquesta com la llibertat de poder dedicar temps i energia a l’assoliment d’ambicions individuals no necessàriament relaciones amb la vida laboral. Avui, podem testimoniar una evident croada contra la família tradicional, la qual rau, efectivament, en el fet que aquesta actua com a creadora d’autonomia personal.
Llibertat i conveniència
Hem afirmat que la família consuetudinària europea i, en el nostre cas, catalana, és una de les més perfectes tradicions les quals tenim l’honor de defensar. Ho afirmem car, en cas de funcionar adequadament, permet la creació, manteniment i reproducció d’autonomia social, això és, de llibertat per poder dedicar temps i energia a l’assoliment d’ambicions individuals no necessàriament relaciones amb la vida laboral.
Parlem, sumàriament, d’unitats familiars conformades per un home, una dona i, eventualment, els fills i filles dels dos. Aquestes unitats neixen de la complementarietat biològica, espiritual i funcional dels pares. Un agent aporta riquesa, i l’altre té cura, ambdós, d’aquesta riquesa, i dels propis agents. Si obeïm al repartiment de rols tradicionals, l’home aporta autonomia a la dona al deslliurar-la d’haver de treballar, i ella aporta autonomia a ell al deslliurar-lo de les tasques domèstiques. Alhora, la seva complementarietat biològica possibilita que puguin ser creadors de nova vida, la seva complementarietat funcional possibilita que puguin ser criadors de nova vida i la seva complementarietat espiritual possibilita que puguin ser mentors de nova vida. Així doncs, aquestes unitats són ensems autònomes i creadores d’autonomia.
Segons els termes exposats, la família consuetudinària és summament tòxica per qualsevol ordre polític i social que vulgui aïllar i controlar les persones. I és de fet per això, que la defensa de llibertat per a desenvolupar unions alternatives sempre falla en argumentar la conveniència de les mateixes.
