Els identitaris duem a terme les nostres vides a partir de la reflexió sobre qui som i sobre quin és el nostre rol dins el paisatge. Com vam afirmar en parlar de la família, la nostra idiosincràsia és basada en la voluntat de conservar, defensar i pregonar les formes de vida invocades per la tradició compartida que ens situa dins el món i ens permet relacionar-nos amb d’altres col·lectius. Encara més, amb tot i que el nostre llegat nacional atresora significat per se, car patrimoni humà, és ingenu negar el fet que també posseeix valor relatiu a la seva utilitat immediata; utilitat en part relacionada amb els beneficis de la homogeneïtat cultural.
Confiança i civisme
Els catalans som un dels nombrosos col·lectius els quals viuen sistemàticament bombardejats per missatges sobre la hipotètica vàlua de la diversitat. Missatges, d’altra banda, mancats de dades concretes sobre els beneficis verificables i quantificables que ens aporta la dita diversitat. Tanmateix, sí existeixen indicadors els quals poden emetre llum sobre la vàlua, o no, aportada a nostra societat per la heterogeneïtat cultural.
Per començar, al marge d’opinions polítiques, les ciències socials presenten dades prou desfavorables als escassos arguments afins a la diversitat basats en proves empíriques. Així, en el marc del desenvolupament del major estudi mai dut a terme sobre immigració i civisme, el sociòleg Robert Putnam afirmà que els habitants d’àrees culturalment diverses tenen menor predisposició a involucrar-se en la vida col·lectiva, a confiar en els seus veïns, independentment del color de pell, a esperar el millor de la seva comunitat, i dels líders de la mateixa, a ser voluntariosos i a participar en projectes comunitaris.
Endemés, cal remarcar la social trust, això és, “confiança social”, com un dels millors indicadors per vislumbrar quins beneficis ens aporta la heterogeneïtat ètnica. La dita “confiança social” és aquella concepció que tenim sobre l’honestedat, la integritat i la fiabilitat dels nostres veïns. Un factor substancial en tant directament relacionat, positivament, amb satisfacció vital, i negativament, amb altes taxes de suïcidi. En paraules de l’investigador britànic Rafe Heydel-Mankoo, fonts com la World Value Survey, delaten que els països ètnicament homogenis puntuen sostingudament millor en confiança social. […] A més a més, a nivell de barri, quanta més gent interacciona amb diversitat en la seva vida diària, pitjor és la puntuació.
És essencial remarcar que “confiança social” escassa no és relacionada amb racisme; el propi Rafe Heydel-Mankoo destaca que els indicadors [de confiança social] a la baixa són observats no només arran la interrelació entre ètnies, sinó també a l’interior dels propis col·lectius. La diversitat, doncs, sembra desconfiança fins i tot entre persones de mateixa etnicitat. Alhora, el Dr.Andrew Leigh va demostrar al 2006 que la carestia econòmica tampoc incideix de forma rellevant a l’hora de determinar “confiança social” deficient.
Condició humana
Les immensa majoria de persones al llarg de la història han viscut en comunitats culturalment homogènies. Encara més, els historiadors modernistes catalans coneixem perfectament, ho reconeguem o no, que la diversitat cultural no és part normal ni de la condició humana, ni de Catalunya. Això car coneixem el fenomen barroc de la immigració occitana.
Vers la segona meitat del segle XVI i fins la Guerra dels Segadors, milers de joves gascons creuaren els Pirineus per arrelar al Principat de Catalunya. Si bé no eren tan nombrosos com pensàvem i formaven part d’un col·lectiu culturalment molt proper als catalans, la resposta local a la seva arribada fou majoritàriament negativa. La raó de la xenofòbia catalana era clara; si bé pocs i semblants a nosaltres, eren masses persones massa diferents. Tal era el grau d’homogeneïtat.
Si la realitat natural a Catalunya és la catalanitat hegemònica, cal qüestionar per què les institucions catalanes inverteixen esforços en fer-nos passar per una “terra de pas” amb perpètua diversitat. La resposta, és però, senzilla. Nostres governants regionals requereixen heterogeneïtat cultural perquè aquesta comporta desunió, i això els permet, d’una banda, sembrar desconfiança entre la ciutadania, i de l’altra, alçar-se com a àrbitres socials. Generen, així, uns ciutadans cada cop més aïllats, més dependents de les institucions i, per tant, més obedients.
L’estat humà normal a Catalunya, doncs, és la catalanitat. L’estat humà beneficiós a Catalunya, doncs, és la catalanitat.
