Els identitaris de Catalunya honren avui la memòria d’un dels més grans
personatges catalans de tots els temps. Campió de la pàtria en el
naixement de la seva època daurada; benefactor de la grandesa catalana en l’albada de la mateixa.
Fill de Bella d’Amichi, una de les dames de Constança de Sicília, arribà amb dotze anys a la cort de nostres reis. Amb vint anys, ell i la seva mare s’havien ja guanyat la confiança de Jaume I, el qual esdevindria valedor del jove. Plenament nacionalitzat, esdevingué un cavaller de reconegut valor entre l’aristocràcia del país. Tant és així, que amb només trenta-tres anys fou nomenat almirall de la flota catalana. Immediatament després de rebre tal honor, esdevingué protagonista en la guerra naval contra els angevins, pràcticament expulsant les seves naus del Mediterrani occidental i contribuint a l’annexió de Malta i Sicília.

Ja en època de Pere II el Gran, fou cridat a la defensa de Catalunya contra la croada de Felip III. Tal i com en unes Termópiles i en una Salamina catalanes, el rei per terra i Roger de Llúria per mar derrotaren portentosament els francesos, evitant, així, que Catalunya patís una anihilació idèntica a la d’Occitània. Sobrevisqué el rei en Pere i, en servei d’Alfons el Benigne, obtingué encara més victòries a Provença, Itàlia i el Nord d’Àfrica. Va sobreviure, així mateix, Alfons i, ja sota Jaume II, va fer que el seu estol continués conreant victòries fins Grècia. Després de col·locar el Mediterrani sota una quasi bé plena dominació catalana i de dur a terme diverses aventures militars en aigües sicilianes, decidí retirar-se als seus dominis valencians. Morí en la seva terra a l’edat de cinquanta cinc anys, essent soterrat a Santes Creus, als peus del rei en Pere.
Cavaller il·lustrat i guerrer ardit, Roger de Lloria representa una de les més perfectes personificacions del caràcter català; home encara més admirable si considerem que aquesta personalitat seva ha de ser emmarcada en l’època daurada, imperial, de Catalunya; fins i tot més admirable si prenem en consideració que tal edat imperial fou aconseguida, en part, justament, per l’espasa i per l’enginy d’ell.
I qui si no els identitaris poden coherentment homenatjar un català imperial i de caràcter? Ningú més té legitimitat per honrar-ne l’herència i reclamar-ne l’exemple; només aquelles persones les quals decideixen relacionar-se amb el món a partir de l’acceptació del seu llegat com a catalans, són capaces de comprendre amb profunditat Roger de Lloria; només ells el poden invocar en el present. Per això, un cop més és sagrat deure del MIC, fer memòria d’aquella grandesa nacional la qual ens va definir, en vistes a convertir-ne els herois en esteles de futur. I així, avui, altre vegada alçats, els identitaris de Catalunya caminen endavant resseguint l’ombra dels pares de la pàtria.
Visca Catalunya i visca el MIC !!
