Feia dies que aquella dona, ja força gran (tenia més de quaranta anys en ple segle XIII), era a les portes de la mort. Alta, de cabells clars, esprimatxada i amb aspecte senzill, era una persona molt coneguda a la ciutat israeliana de Sant Joan d’Acre. Feia uns 20 anys que hi vivia, i assistia tots els pelegrins que arribaven a la que llavors era la capital del regne cristià de Jerusalem. Era abnegada, discreta, decidida i molt treballadora, i l’envoltava una aura de misteri.
Herència emprenedora
Ningú no sabia exactament de qui es tractava, i no eren pocs els que consideraven que l’envoltava la santedat. Si haguessin conegut el seu pare, haurien entès que per les seves venes corria la sang d’una persona emprenedora, a qui no li feia gens de por arriscar-se i córrer món. Perquè no era altra que una de les filles del rei Jaume I i Violant d’Hongria. Potser si hagués nascut home hauria preferit combatre els infidels amb les armes, però com a dona l’única possibilitat de viure una vida intensa lluny de casa era anar a les croades a servir els cristians des de la rereguarda.
La vida de Sança d’Aragó i Hongria hauria pogut ser del tot diferent. Quan va néixer a la cort de Barcelona, als voltants del 1240, ningú no n’esperava res que no fos casar- se amb el noble que aportés més beneficis per a l’estratègia política de la Corona catalanoaragonesa. Era la quarta dels 15 fills reconeguts del rei Jaume I el Conqueridor (fruit dels seus tres matrimonis i d’algunes de les seves amants). I el que van decidir per a ella era que es convertís en l’esposa del rei Teobald II de Navarra en cas que ell no es casés amb Constança, germana de Sança. És a dir, que estava destinada a ser un pla B. Però finalment Teobald no es va casar amb cap de les dues, i Sança va quedar alliberada del compromís.
El secret en un paper
Llavors va decidir abandonar la cort per ingressar a l’orde de la Mercè, que es dedicava a redimir cristians fets captius pels musulmans. I més tard va fer cap a Sant Joan d’Acre, on va viure pobrament i en l’anonimat. Diu la llegenda que en el moment en què va morir van sonar les campanes de la ciutat, i que ella portava un paper a la mà que només li va poder treure un bisbe. El paper revelava allò que ningú no sospitava: la seva identitat re(i)al.
Font: Sàpiens
