Avui, els darrers agosarats que decidim viure amb plenitud com a catalans, ens plantem dins aquesta plaça en vistes a honrar aquells precedessors nostres els quals foren assassinats per l’invasor en tant que soldats de Catalunya. A Cambrils, avui, els combatents nacionals que romanem insurrectes, honrem els guerrers de la pàtria que sota aquesta terra mateixa descansen; ni vosaltres, ni vostra mort, ni vostra causa fineixen! Eus aquí els vostres fills!
Traslladem-nos, un cop més, a la Catalunya integrada dins la Monarquia Catòlica. Recordem aquell infame Comte-Duc d’Olivars que, actuant com a Valido de Felip III i detestant amargament la sobirania del Principat, hostigà França amb l’objectiu d’integrar tropes a Catalunya. Recordem els crims abominables contra la població civil d’aquests exèrcits. Recordem la Revolta dels Segadors, en què homes del país reunits a Barcelona alliberaren presos i, per Corpus de Sang, opugnaren soldats castellans, així com mataren el Virrei i diversos ministres reials. Recordem que els avalotats apel·laren nostres Institucions car guardianes dels interessos de la Terra, i que aquestes els triaren a ells, a la pàtria, sobre el rei.
Arribada la notícia de la rebel·lió nacional catalana, el Comte-Duc va començar a reclutar un exèrcit massiu destinat específicament a l’assoliment del seu gran somni; destruir l’Estat català. En mesos, vint-i-cinc mil soldats castellans marxaven directes a anorrear la pàtria. Mentrestant, la Generalitat alçava un exèrcit nacional al qual, malgrat l’esgotament del país, acudiren milers dels nostres antecessors, menats per un fervor identitari que els empenyia a la justa y natural protecció pròpria, y a la defença de sas honras, de sas familias y de sas constitucions, privilegis y llibertats. Els naturals del país es bolcaren en els seus soldats, acudint massivament a viles i ciutats per donar-los equipament i armes. Catalunya vivia un ambient d’efervescència identitària sense precedents, on traïdors i renegats no podien sinó témer; així, coneixem que a Barcelona hi hagué un molt gran moviment y altercació en la gent popular y en la que era arribada de fora per rahó de la crida per la defença y conservació de Catalunya. Se mogué per la sobredita gent un grandíssim motí perque entre la que era vinguda de fora n’hi havie de agraviada de las molèstias y vexacions dels soldats castellans y de las violèncias y opressions dels ministres reals contra las generals constitutions de Cathalunia. Assò motivavan los amotinats, com també ho feren los del die de Corpus passat, als quals motius els d’ara acumulaven que los ministres reals anavan donant intelligencias y avisos als de Madrid del què Cathalunia feya, disposava y obrava per sa defença natural y que los dits avisos eran la total ruyna y destrucció de ella. Y axí que, gent que era tant perjudicial a Cathalunia avian de morir, de modo que anavan per la ciutat cridant «Muyran traydors!». L’Estat català, però, coneixia que la victòria en solitari era planament impossible, de manera que pactà la intervenció armada de la Corona Francesa.
Malgrat dites maniobres, l’escenari era prou desfavorable a les nostres armes. Tortosa, amb una guarnició castellana fortificada a la Suda, s’entregà a l’enemic. Tarragona i Reus mancaven fortificacions adients. Entre el riu Ebre i el cor de Catalunya, només els baluards de la Vila de Cambrils estaven preparats per presentar oposició considerable a la descomunal horda extranjera. Els defensors del Camp de Tarragona tenien clar que la victòria tàctica contra un exèrcit deu vegades més nombrós no era plausible; des del punt de vista estratègic, però, el seu sacrifici era absolutament necessari. Calia retardar l’avenç castellà mentre França responia i Barcelona es preparava. Ja fos una setmana o merament un dia, necessitaven guanyar temps.
L’arribada de l’exèrcit invasor fou absolutament terrible. Mentre els catalans pretenien presentar batalla de forma virtuosa, entenent els combats com a pugna entre iguals, els castellans abillaven autèntic afany d’extermini; les ordres, aplicades rigorosament, eren tractar amb justícia els francesos, i eliminar els catalans. Així, la força estrangera avançà sembrant massacres i actes abominables poble a poble, fins borrar de la terra l’Hospitalet de l’Infant. Des d’allà enviaren dos frares a negociar amb els defensors de Cambrils. Aquests, merament set-cents soldats dirigits per Antoni d’Armengol, Baró de Rocafort, si bé conscients que els desafiaven vint-i-cinc mil enemics, es negaren rotundament a la rendició. Guanyar temps, només guanyar temps; per la seva honra, per les seves famílies i per Catalunya.
I així l’horda arribà a les portes de Cambrils. Aviat, la població fou batuda amb canons i reduida a mera runa. Carregaren els estrangers amb convenciment i foren entomats pels catalans, que sortint d’entre la pols i el fum, armats merament amb mosquets, arribaren a matar el cavall del comandant de l’horda. Dos dies resistiren nostres antecessors; quan la defensa fou directament insostenible per manca de munició, i apiadant-se els soldats de la població civil, decidiren negociar amb l’atacant. Proposava aquest, de fet, un molt amable tractat de rendició, en què els defensors havien de ser atesos com a presoners honorables i la vida dels habitants de Cambrils havia de ser respectada. Perquè volíem una guerra justa, vàrem confiar. Però l’oprobietat més terrible no es va fer esperar. Quan els defensors sortiren fora muralles, foren encerclats, reduïts, degollats i desmembrats. L’horda entrà aleshores a Cambrils, on cometé actes indescriptibles. Els comandants i representants de la vila foren capturats i sumàriament executats; els seus cossos, profanats i exhibits a la vista de tothom.
Però Catalunya fou victoriosa! Sí! La defensa de Cambrils guanyà temps clau a França i Barcelona! Els soldats del Baró de Rocafort sembraren la llavor per a la victòria catalana en la Batalla de Montjuïc, una de les més glorioses de nostra història! I encara més! Els noteu? El llur honorable exemple ressona encara en aquestes pedres! Ens miren a nosaltres, darrers soldats de Catalunya! Preneu-ne consciència; la nostra presència aquí, avui, no és sinó la més contundent prova de la seva victòria!
Com els defensors de Cambrils, els identitaris, darrers soldats de Catalunya, siguem set o set-cents plantem cara als enemics de la terra, sien vint-i-cinc o vint-i-cinc mil!
Bernat Güell
