Després de la 1a croada, que culmina amb la conquesta de Jerusalem (1099), la majoria de cavallers cristians tornen a Europa satisfets amb el botí pres i l’anhelada salvació per a llurs turmentades ànimes. Dels qui es queden, molts acaben “corromputs” pels luxes orientals, vestint còmodes túniques, sabates punxegudes i turbants i deixant-se llargues barbes.
En aquesta situació, cal que arribin homes i recursos per mantenir els nous dominis cristians a l’Orient. Com que tot i l’entusiasme inicial per la croada els reforços són escassos, Hugues de Payens decideix impulsar una orde de cavallers que professin com a monjos i -establerts a Jerusalem- dediquin llurs vides a la defensa dels Llocs Sants i a la protecció dels peregrins que els visiten (1120). Satisfet amb l’empresa, Balduí de Jerusalem concedeix als cavallers les dependències del seu palau, situat on la tradició jueva ubicava el Temple de Salomó.
El 13 de gener de 1129 es reuneix un concili a la ciutat francesa de Troyes per dirimir el reconeixement de l’orde del Temple per part de l’Església. Hugues de Payens, acompanyat dels primers templers, exposa als eclesiàstics el seu projecte de crear una “milícia de Crist” per defensar els Llocs Sants.
La idea d’una nova orde de religiosos amb permís per vessar sang topa amb els criteris de l’Església. Tot i així, es conclou que la violència és legitima sempre que s’empri per defensar la Cristiandat, idea que desencalla la oficialització de la flamant Orde del Temple. Finalment, s’encarrega al cistercenc Bernat de Claravall que redacti la nova regla dels templers, inspirada en la de Sant Benet. En batalla, els disciplinats cavallers del Temple s’identificaran amb una capa blanca amb una petita creu patent vermella col·locada sobre l’espatlla.
Un dels primers templers és el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III el Gran, que al llit de mort decideix professar pel Temple, a qui llega la seva armadura i el seu cavall “Danc” (1131). Aviat, els templers guanyen prestigi arreu de la Cristiandat, estenent-hi cases i comandes d’on treuran els homes i recursos per mantenir la lluita per Terra Santa.
Font: “Les voyages de Jhen” (Martin & Plateau)
